29 d’abril 2012

Els records són selectius

El post que ha escrit el Porquet sobre el seu primer record m'ha fet rumiar. Jo tinc mala memòria per als records, sobretot de la meva infantesa. Tinc flaixos, imatges que se sobreposen, coses que els meus ulls veien però que no sabria dir quants anys tenia quan allò va passar. Un espectacle al Palau Sant Jordi en el qual tenia llagues a la boca i mentre sopava el meu sandvitx de pa de motlle, plorava. Una caiguda amb el meu abriguet pelut de color blanc un dia de pluja. La caiguda a les escales de casa tornant de comprar i carregant una bossa, amb la consegüent ferida a la barbeta de la qual encara en tinc la cicatriu. Els colors que em deixava la noia de secretaria de la piscina, mentre esperava que el meu germà acabés el curset. 

Però de més gran, en una franja dels 7 als 14 aproximadament, hi tinc un buit important i recordo coses poc alegres, exceptuant potser un parell de competicions, que van ser èpiques. I em ve al cap allò de que potser recordem més les coses dolentes que no pas les bones. Per què deu ser això? No hi ha hagut coses bones que hagin estat prou rellevants com per guanyar-se un lloc a la memòria? O és un mecanisme de defensa, per ser conscient d'allò que fa mal i intentar-ho evitar quan calgui? No ho sé pas, però sí que sé que últimament m'agrada mirar les coses amb més deteniment, intentar absorbir-les o recordar-les per no perdre detall. I provo de ser conscient de com em sento per guardar també la sensació que envolta a les situacions que em són especials. 

Potser serveix d'alguna cosa, o potser no serveix de res. Els records segueixen les seves pròpies lleis i regles, no fan cas de res ni de ningú, no es deixen manipular. Com els somnis.

5 comentaris :

  1. Suposo que els records estan emmagatzemats, però potser els que més ens salten a la ment són els que ens van marcar per algun motiu o altre, els que tenim més presents. I sovint les coses que ens marques no ho són per a bé. No ho sé, la veritat és que els camins de la memòria són sorprenents, i la manera com ens tornen els records encara ho són més, coses completament oblidades que refloten per petits detalls, petites percepcions. Jo penso que és millor viure de la sorpresa, i no tenir-ho tot al cap en tot moment. I mira, també pots fer com faig jo, així com se't van apareixent detalls, siguin de l'època que siguin, els pots escriure al blog per tenir una mena de memòria per escrit. A mi em fa gràcia fer-ho.

    ResponElimina
  2. Ja és curiós que tinguis records tan dolorosos o no massa positius ja que diuen que la memòria i el pas del temps tendeixen a desdibuixar les males sensacions fent preponderants les bones.

    Malgrat tot, jo també en tinc de negatius, tan de dolor físic com espiritual, però certament ja no els visc amb el dolor del moment (cosa lògica doncs l'acumulació d'experiències negatives seria insuportable!).

    Com diu en XeXu la memòria és molt "puta" i a vegades la cosa més absurda, estúpida o gens original pot fer aflorar una mà de records espectacular.

    Per cert, aparèixer mencionat en el teu blog és un petit regal! Gràcies!

    ResponElimina
  3. Crec que si rasquem una mica tb anem recordant els bons moments. Xò suposo que als que som exigents (i/o pessimistes,... i que consti que a mi no em sembles gaire pessimista) doncs ens venen els dolents per davant.

    ResponElimina
  4. Dona! Doncs si dels 0 als 7 recordes totes aquestes trompades, i dius que dels 7 als 14 recordes coses dolentes... quina tela!

    Els meus records de la infància són força neutrals. Clar que també recordo el tercer cop que em vaig obrir la barbeta, amb cinc anys (els dos primers era massa petita i no ho recordo pas), i tota la peripècia des de com m'ho vaig fer, fins que el meu pare em va venir a recollir a la mútua ja amb els punts posats. Però la resta de coses no són ni doloroses ni alegres, crec.

    Per contradir-te et diré que de les meves travesses per la muntanya, en guardo un record boníssim, encara que en aquell moment moria de cansament i jurava que no hi tornaria més. Però la memòria feia de les seves, i l'estiu següent hi tornava a anar!

    Així que no sé...!

    ResponElimina
  5. Xexu, el bloc s'ha convertit en una mena de diari digital, realment! Jo també hi he retrobat moments oblidats tot rellegint posts antics. I per més que intenti quedar-me amb el que m'envolta, no puc, tan sols és una idea desdibuixada que òbviament no duc a terme al peu de la lletra (seria impossible). Però sí que m'agrada parar-me a pensar en una situació i recordar sensacions, olors, i instantànies.


    Porquet, potser he rascat massa poc, o potser els moments emocionalment forts i per tant, aquells que potser deixen més petja, han estat no massa bons en general.
    I gràcies a tu, per facilitar-me el discurset! ;)


    Rits, no, jo considero que no ho sóc! Potser és el que he comentat al Porquet, he de fer més a fons aquest exercici, potser he rascat poc i la memòria pot donar encara molt més de sí!


    Yaiza, això d'obrir-se la barbeta crec que li passa a 4 de cada 5 nens, hahaha... I tu a sobre reincident, eh!
    I això de que recordis les travesses de muntanya malgrat que en aquell moment fossin doloroses, és perquè hi havia un trasfons de gaudir, de que t'agradava cansar-te, la companyia, fer el cim, malgrat que potser no en fossis conscient del tot. No ho sé, eh... Però bé, dient això tampoc em contradius, dona! ;)

    ResponElimina