02 d’abril 2012

Els pobles grans

La línia que defineix què és un poble i què és una ciutat és massa prima, o potser massa poc definida, de manera que fa de mal dir què ho és i què no. He consultat a la viquipèdia i només m'ha sabut dir que "Una ciutat és una població gran amb alta densitat de població amb predomini del sector terciari i menys del 25% de la població treballant a l'agricultura". Per tant, visc en una ciutat d'uns 60.000 habitants on es viu del comerç, del Parc Tecnològic del Vallès i del que pugui aportar tenir una universitat a prop.

Però si parleu amb mi, sempre l'anomenaré el poble, perquè no em surt pas dir-li ciutat. Hi ha certs llocs cèntrics (on et pots trobar a tothom) i la perifèria (bàsicament residencial). I és al costat de Barcelona, de manera que el vocabulari no és gens característic (ans al contrari, a algun barri sentir parlar català fa plorar). No ens coneixem tots, però sí que és molt senzill que milers de cares et sonin familiars, perquè te les trobes aquí i allà repetidament. A una de les botigues de coses de la llar hi treballa la parella d'un amic. Algunes dependentes del supermercat i de la farmàcia del costat de casa estudiaven amb mi. L'avi que em trobo cada cap de setmana a la piscina passeja el gos pel carrer més ample del barri. Un professor de la universitat cada matí veig com acompanya a la filla a l'escola. I el noi que fa les pizzes al bar de la meva facultat me'l trobava abans cada tarda al gimnàs.

I no em fa res. Però el que potser sí que em fa pujar la mosca al nas és la manca d'anonimat quan la necessites. Els nens, tel's trobes als parcs o a la plaça de l'església anant amb patinet. Als més grans, a algun dels quatre o cinc locals xulos que té la localitat. I si bé no em molesta trobar criatures que em saludin, sortir al vespre i topar sempre amb algú de vegades pot resultar incòmode. No tinc gaire enemics (diria!), però sí hi ha gent a qui per una raó o una altra no em ve de gust ni trobar-me ni haver-los de dedicar un somriure més burlesc que no pas de cortesia. O bé, simplement, m'agrada poder sortir amb algú a prendre alguna cosa i que no sigui vox populi!!

6 comentaris :

  1. LAIA, si surtís i fos soltera, al poble ho hauria de fer amb gavardina i bigoti i fent veu de baríton...I a la Targa, tampoc és que siga gaire anònima...És lo que té un poble, que t'ho saben tot, fins i tot allò que no ha passat encara!

    ResponElimina
  2. Jo no tinc massa problemes al respecte, encara que sempre acabes veient algun conegut, però no em molesten massa si no toquen la pera, i em sembla que la dinàmica és una altra. On no m'agrada tant és als trens cada matí, allà no hi ha escapatòria. Jo voldria llegir una estona, i trobar-me algú em fastigueja, si no és que és dels amics propers, que sempre ve de gust. Però aquesta sensació de no poder fer un pas perquè tot se sap no la tinc, sortosament. Per això no m'agraden gens els pobles, ni grans ni petits. Quan vivia a Barcelona era la mar de feliç de poder ser anònim.

    ResponElimina
  3. sempre recordaré una trobada a hores intempestives dins un asensor on jo no hi havia de ser i el noi que va pujar no portava la parella de sempre.
    Somriures de complicitat i l'endemà ningú ha vist res. Ara em fa gràcia però en aquell moment, va ser fotut.

    ResponElimina
  4. D'ençà que visc a Barcelona l'anonimat està gairebé garantit. Trobar-se algú conegut és tot un què. I ja m'agrada. No tinc res a amagar però, què caram, la meva vida és meva i ningú n'ha de fer res.

    ResponElimina
  5. Uf, mira tu, d'això no te'n pots refiar. Jo visc en un poble de característiques molt similars a les que tu descrius (i proximitat geogràfica, clar!), i també li dic poble, tot i que tinc clar que entra dins del concepte de ciutat. Després hi ha ciutats que ho són perquè algú els va concedir el "títol" si se li pot dir així, com Solsona, que és ciutat perquè algú ho va decidir, i això que són 7.000 habitants.

    El que deia al principi de que no te'n pots refiar, o deia perquè ahir, estant passejant per París amb una amiga de Barcelona, vam anar a topar amb un altre company de classe i la seva xicota. La parelleta està de vacances per París i tenint en compte les dimensions de la ciutat segur que l'últim que s'esperaven era topar de morros amb nosaltres dues!!! Així que ja veus... no hi ha secrets, ni en ciutats grans, ni en pobles petits.

    ResponElimina
  6. Cantireta, hahaha, la frase "ho saben tot, fins i tot allò que no ha passat encara" és clau, és un dels arguments que ha motivat el post!


    Xexu, això del transport públic també és una murga si no et ve de gust xerrar, però ara amb el cotxe ho deus tenir més solucionat! El fet de sortir amb algú a prendre alguna cosa, no tenir parella i trobar-te a coneguts d'ambdós va motivar algun comentari que vaig sentir de lluny i que em va fer passar una mica de vergonya. Però és clar, a mi em fan vergonya moltes coses! A més, del poble conservo més amics que amigues, la veritat és que hi hauria d'estar acostumada...!


    Joan Gassull... Oh, mira que ser en el lloc inadequat en el moment menys oportú, hahaha, quin panorama!


    Joan, no podria estar més d'acord amb tu: no m'importa trobar-me a la gent i saludar, sinó tot el murmuri i xafarderies de fons!


    Yaiza, però això va ser una gran casualitat... Jo em refereixo més aviat que si aquest cap de setmana surto en algun d'aquests quatre o cinc locals que comentava hi trobaré la mateixa situació, hehehe. Mira que París és gran, ostres!!

    ResponElimina