10 de març 2012

Unes finestres al passat

Relíquies d'un passat, molt llunyà per a alguns i encara proper per a d'altres. Trobar objectes de 80 anys ençà, conservats meravellosament i guardats amb cura, és com tornar a tenir quatre anys i jugar a trobar pedres precioses amb formes estranyes al sorral de l'escola.  

Uns prismàtics a través dels quals veure-hi un trosset de món, i que no tenen gaire cosa a envejar a alguns dels més nous. Potser no enfoquen de tan a prop, però ho fan amb una nitidesa excepcional. Al principi em feia por tocar-los, com si s'haguessin de transformar en pols només entrar-hi en contacte. Però han resistit el pas dels anys, i han anat acumulant tot allò que uns ulls curiosos hi van poder veure a través. I sembla que ho pugui mig reviure mentre amb els ulls clavats als oculars, sento la veu de l'àvia que va xiuxiuejant. Fer l'espieta des de la galeria del pis per veure les sessions de cinema a la fresca que es feien a l'estiu, al cinema que hi havia a la planta baixa, ara ja desaparegut. Dies especials de gala, de poder-se permetre anar a veure una obra de teatre ben empolainats i amb els prismàtics a les mans, per no perdre's cap detall des del galliner estant. 

En treure els ulls dels oculars, uns altres ullets, petits i cansats pel pas dels anys, miren a l'infinit a través de la finestra. I mig humits, acompanyen el cap que assenteix, recordant aquells anys que no van durar gaire però que van deixar un record ben dolç a la memòria. 



7 comentaris :

  1. Trobar qualsevol cosa antiga, com ara uns prismàtics, no només té la gràcia de mirar al passat per com han canviat les coses, ens aboca sense remei a tota una sèrie de records relacionats amb aquell objecte, tot va tenir el seu moment i arrossega totes les situacions en les que hi va prendre partit, com un arxiu històric, amb tot el que això comporta. Potser no seran records tristos, però sí nostàlgics.

    ResponElimina
  2. Ens has obert una bona finestra al passat. Al mas dels meus padrins hi pots trobar una mena de museu! És farcit d'eines i estris vells i empolsegats, pels quals, de tant en tant, m'agrada perdre-m'hi una bona estona.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. És fantàstic trobar rel·líquies del passat, sobretot si son familiars i hi ha algú a prop per obrir la capseta dels records i explicar-nos alguna història. Si es guarden bé, aquests objectes preciosos poden passar de generació en generació, juntament amb les històries que carreguen!

    El més maco és quan un fill, o un nét, t'explica la història que va viure el seu avi i es commociona com si li hagués passat a ell mateix. Això parla d'un amor profundíssim cap als éssers estimats, un amor que perdura a través del temps...

    Moltes gràcies per compartir-ho amb nosaltres :)

    ResponElimina
  5. Quina troballa més bonica! I tot el que aboques... maco.

    ResponElimina
  6. Laia! Has vist la portada de google d'avui? M'ha fet pensar en els teus posts sobre la papiroflèxia! ^^

    ResponElimina
  7. Xexu, potser en part quan guardem coses és perquè ens agrada en un futur poder recordar aquelles històries. A mi em sembla curiós també quan guardem certs objectes que sabem que en un futur resorgiran, i que sabem que ens evocaran records negatius, no nostàlgics sinó de dolor.



    Porquet, doncs segur que és tot un arxiu històric, aquell mas!



    NeoPoeta, jo crec que el mèrit també recau molt en l'avi que ho va explicar, oi? Ell va ser qui ho va viure, i qui ha forjat el retrat a la ment del seu oient, que només té informació per part de l'avi. Això vol dir que aquella història va ser explicada amb estimació envers la situació viscuda, amb emoció, amb aquella cosa que sembla que suri a l'aire... I captar aquesta sensació és preciós, després no se t'oblida i és com si ho haguessis viscut tu mateix!



    Yaiza!!! Doncs sí, molt bonic! I gràcies per avisar-me, hehehe!! Tinc uns quants corresponsals pel món que em van avisant de coses d'origami i de dofins... Quina imatge deveu tenir de mi! ;)

    ResponElimina