15 de març 2012

Transparent

Quina gràcia pot tenir, ser transparent? M'ho han dit alguns cops, però no fent referència al fet de passar desapercebuda, com un fantasma. Jo sóc transparent pel que fa a les emocions. 


Se'm nota quan estic contenta, em dóna per xerrar i per somriure tota l'estona. 

Se'm nota quan estic apàtica, es veu que contesto de manera estranya, amb un to entre melancòlic i de "deixa'm estar".

Se'm nota quan estic emprenyada o indignada, perquè es veu que contesto de manera seca, talllant.

Se'm nota quan estic il·lusionada, perquè es veu que em brillen els ulls.


Segur que aquestes reaccions són del més normals, el problema de ser transparent és que no les puc dissimular, traspuen sense ser-ne conscient, fins i tot quan les vull controlar s'esmunyen i es barregen a mb l'aire que m'envolta. En una conversa, tot i no voler que es noti, sempre m'acaben descobrint el pastís. Podria semblar a primer cop d'ull que pot ser un avantatge, si bé no per mi directament sí que ho podria ser a nivell col·lectiu, traspua sinceritat. Però deixa de tenir la seva gràcia quan te n'adones que et fa molt més vulnerable davant la resta, o que de sobte et fa estar mantenint una conversa de cortesia sobre el teu estat d'ànim amb algú que ni et va ni et ve.

5 comentaris :

  1. O bé el que expliques li passa a tothom, o bé jo ho veig molt normal perquè em sembla que a mi també se'm nota molt quan estic d'una determinada manera. La diferència potser és que jo no parlo mai de res meu amb ningú que no vull, he desenvolupat l'habilitat de treure'm de sobre la gent d'una manera o altra.

    Mirem-ho de manera optimista, jo ho veig com una avantatge. Si els altres no saben expressar les seves emocions, és problema seu.

    ResponElimina
  2. També hi ha la part de qui t'ho nota. A mi la gent que em coneix més o menys em nota una mica com estic. La gent que em coneix molt em fa un diagnòstic a l'instant que va molt més enllà de "contenta" o "trista". Alguns arriben a descriure exactament com em sento. Per últim, hi ha badocs que no s'hi fixen gens, que no els interessa, i que no s'adonaran que estic trista a menys que esclati en plors. Brr...

    ResponElimina
  3. Jo prefereixo la gent transparent. Ara bé, de forma similar a en Xexu, jo he desenvolupat l'habilitat de no cercar conversa en els estats dels altres si els altres no ho volen fer.

    ResponElimina
  4. Jo, abans, dissimulava molt més les meves emocions (ja he comentat altres cops la gran vergonya de la que jo patia de petit... i que encara no m'he tret totalment de sobre).

    Mica en mica, però, m'he anat traient part d'aquesta vergonya i ara, sincerament, mostro més els meus sentiments si me'n refio de qui tinc al davant. Al final, jo m'he trobat que la gent agraeix aquesta confiança i fa que tot plegat, al nostre voltant, s'humanitzi un xic més.

    ResponElimina
  5. Xexu, no saber expressar les emocions també és fotut, amb aquells amb qui vols tenir un cert nivell de confiança pot costar-los relacionar-se amb algú que rarament pot ser sincer en aquest sentit... no? Però realment exhibir-les massa pot fer-te vulnerable també... Com tot a la vida, problema d'equilibris!



    Ai Yaiza, sempre n'hi ha d'aquests, hehehe! Carai, jo encara no he trobat ningú que em pugui descriure així! Perquè si bé sí que se'm nota molt en quin estat anímic estic, no és tan fàcil arrencar-me el "per què"... ;)


    Carquinyol, feu algun master o curset per ensenyar-me'n??? ;)


    Porquet, sí que és cert que amb certes persones que m'han captat en diferents estats anímics la relació ha esdevingut diferent, amb una complicitat un xic més... encisadora? gratificant? No ho sabria descriure, però t'entenc! :)

    ResponElimina