23 de març 2012

Em fot!

Fer coses, moure's, prendre decisions, arriscar-se... Tot això sempre comporta mullar-se. Perdre o guanyar, sempre hi ha conseqüències. I si acabem decidint-nos per una opció o una altra seria, en principi, perquè estem disposats a acceptar aquest nivell de risc associat.

El problema potser ve si no havíem fet un bon balanç de la situació, infravalorant el nivell de risc, obviant variables, actuant sense pensar amb claredat. O potser sí ho vam contemplar, però tot i així ens va semblar acceptable, el fet de vèncer era una força absorbent en aquell moment que ho emmascarava tot. Quan, temps després, ens trobem amb les conseqüències dels nostres actes, tenim dret a queixar-nos? A pensar que no és just allò que se'ns presenta davant dels nassos? És una sensació estranya, com si les cartes que vam jugar en algun moment del passat tornessin en forma de pressió emocional negativa, per dir-ho d'alguna manera. I si bé pot ser que no ens afecti directament, o si potser ha deixat d'importar-nos, és "lícit" o "raonable" tenir aquesta sensació de no sentir-se mereixedor del que ens passa? Potser no ho volem canviar, no tenim intenció de retornar a l'estat inicial perquè sabem que actuaríem igual, no parlo d'això. Simplement és la sensació d'aturar-se, analitzar la situació, reflexionar i dir: sí, malgrat no voler-ho acceptar, em fot!

10 comentaris :

  1. Ho he hagut de llegir dos cops perquè el primer no he entès res de res. A veure si afino, tots ens queixem de les coses que no van bé, siguin culpa nostra o no. En aquest cas sembla que parles d'alguna cosa amb dues opcions que vau triar en un passat. Podíeu obtenir alguna cosa bona i això us va empènyer, però no va sortir bé i ara us arriben les conseqüències.

    Doncs bé, et diré que pots sentir-te malament, i et pot fotre, és normal, quan les coses no van, no van. Però tampoc et planyis. El cas és que has d'assumir les conseqüències. No deixaràs de sentir-te malament, però fer el ploricó no ajuda en res. En el seu moment no vas triar bé, doncs ara assumeix aquest error i carrega amb les conseqüències.

    És fàcil de dir una cosa així, sobretot quan no es té ni idea de la gravetat de l'assumpte, però jo miro de seguir sempre aquesta premissa, per això penso bé les coses abans de fer-les. Sabré assumir les conseqüències en casa d'equivocar-me? Llavors t'hi pots llençar.

    ResponElimina
  2. Osti, Laia. Ara et podria explicar el meu cas fil per randa, però tampoc crec que sigui ni el lloc ni el moment adequat.

    Aquesta setmana a mi m'ha petat un tema a les mans i les similituds amb el què tu expliques són brutals. Vaig apostar a una carta sabent el risc que comportava. Però ara que la jugada m'ha sortit totalment al revés em trobo que les conseqüències són molt pitjors del que jo havia calculat. Em repeteixo que jo vaig assumir un risc però veig que no estava preparat per la magnitud del desastre.

    No seguiré més perquè porto uns dies molt emprenyat i començaré a treure bilis per la boca. Però t'entenc i molt. És fàcil dir accepta el risc que vas assumir. Però quan te'l trobes als morros (i t'arriba de forma injusta, risc assumit o no) és realment una situació angoixant.

    Res, bonica, a passar-ho com es pugui que ja veurem com ens en sortim. Perquè una altra cosa és clara, ens en sortirem.

    ResponElimina
  3. ENDAVANT QUE NO HA ESTAT RES.....EQUIVOCARSE ES DE GENT VALENTA.

    ResponElimina
  4. Doncs jo crec que mullar-se val la pena. Qui no s'arrisca no pisca, ja ho sabem. Que les coses de vegades surten malament (i ja sabies que podia passar) i llavors fot? I tant que fot. Normal. Et podria haver sortit bé la jugada i no ha estat així. Crec que és normal que foti. Però jo, personalment, prefereixo la gent que es mulla. I després, ja entomarem el que vingui com bonament puguem. Ànims, Laia! ;)

    ResponElimina
  5. És difícil queixar-se d'una cosa quan tens la sensació de que t'ho mereixes, o millor dit, no és que t'ho mereixis, sinó que d'alguna manera te'n sents responsable per alguna actuació passada.

    Jo, com tu (i com tots) m'hi he trobat en algun cas, i crec que la millor manera de sortir-se'n, la manera que resulta més airosa, és la de l'acceptació, la de l'assumpció dels fets i les responsabilitats, i poder dur el cap ben alt i ben digne i assumir que, com diuen per aquí a dalt, qui no arrisca no pisca, i esperar que la següent vegada ja triarem millor.

    Un peto i molts ànims, que el moment més fred de la nit és just abans que surti el sol.

    ResponElimina
  6. Les situacions s'han de valorar molt i els riscos també, no està de més utilitzar la tècnica de relativitzar les coses alhora de prendre decissions: rebaixer els beneficis si la cosa surt bé i augmentar els problemes si la cosa surt bé per mirar de decidir si allò que vas a fer val realment la pena, ja que sovint o no es guanya tot el que es pensava o és perd més del que s'esperava.

    Ara bé, l'altra cosa important és tenir la ment molt clara i aïllar-te c de qualsevol emoció que pugui influenciar en la decissió. I això de vegades costa molt de fer !

    En fi, anima't i a seguir lluitant, diuen que s'aprèn més d'un fracàs que d'una victòria, però jo crec que qui ho va dir no ha fracassat gaire.

    ResponElimina
  7. Molts ànims i endavant! fa poc em donaves tu ànims a mi, va, no siguis tan severa amb tu mateixa.

    No sempre les coses surten com voldríem, és cert, i molts cops no podem fer-hi res, la sensació que expliques és ben feixuga, xò com a mínim has actuat pensant que feies el que havies de fer. I això és el que t'ha de moure.

    Una abraçada ben gran!!

    ps. Fa uns dies (divendres) em vaig recordar de tu. Tinc un amic que és biòleg i s'ha dedicat al món marí. El vaig veure després de molt de temps, doncs ha estat embarcat en un vaixell de l'armada (si, si, això no li feia gràcia) fent la volta al món amb un projecte científic, recollint mostres per tot el món. Ara està fent la tesis i em parlava d'un munt de coses que a mi em sonaven a xinés. Vaig recordar-me de tu. Sobretot xq tb va explicar el cas d'una noia que al ppi estava interessada en el món marí, dels dofins i les balenes i volia fer el màster que ell ha fet. Ell deia que es decepcionaria i apostava més per la investigació cel·lular. No sé si s'acosta al teu cas, xò a mi em recordava a tu.

    ResponElimina
  8. quan era petit es deia allò de "ajo y agua" que vindria a ser... tothom ja ho sap, no?

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies a tots! La veritat és que va ser un post escrit a raig i no s'ha entès gaire. Tampoc era fàcil d'explicar, la sensació és una mica estranya i contradictòria, però malgrat el que pogués semblar, l'estat d'ànim era completament positiu! :)

    Abraçades a repartir!

    ResponElimina
  10. Rits, quina història... és una mica la meva però amb altres protagonistes! Potser això també dóna una mica de llum al camí que he escollit... Gràcies per compartir-ho bonica!

    ResponElimina