18 de febrer 2012

Pilars

A la vida cadascú té el seu micromón muntat: les seves amistats, la seva família, persones amb qui rius, persones que et donen consells, persones amb qui t'hi compenetres de forma estranya i alhora fascinant... I potser també algú de vosaltres té una persona que ha esdevingut un pilar. Potser no una paret mestra que si s'enfonsa se'n va tot a la merda, però sí algú important, algú que t'ha ensenyat molt. Jo vaig conèixer algú, fa uns anys, amb el qual vaig aprendre a saber veure les coses des d'un altre punt de vista. Algú que malgrat tenir un cor molt vulnerable i que l'afectaven molt les coses que passaven al seu voltant, tenia una capacitat bàrbara de regenerar-se i tornar-ho a intentar de nou. Algú que sabia apreciar quan fas un pas endavant, i que si calia fer un pas enrere per fer les coses millor, no ho dubtava i tornava a començar, amb més paciència que un sant i amb energies renovades. Malgrat no ser com ell, quan les coses han anat maldades sempre l'he tingut present com aquell que em regalava una mica d'aquella espurna que tenia, i que em feia pensar que encara tot era possible i que es podia remuntar; que l'esforç valia la pena. 

Estic en un moment bastant dolç, la veritat és que crec que no em puc queixar de res. Considero que el que tinc m'ho he guanyat, i que ningú m'ha regalat res, però no tothom té la mateixa sort que el seu esforç es vegi recompensat, això també s'ha de dir. Però el pilar que jo tenia s'enfonsa, ja que malgrat tots els esforços ha acabat en un estat malaltís, tant físicament com psicològicament. I veure com un pilar s'enfonsa és massa dur com per no intentar fer-hi res. Ha intentat lluitar no només contra tot el que li venia sinó també contra tot allò que veia que passava al seu voltant i que trobava injust, en un acte d'altruisme que l'ha acabat consumint. Potser ha volgut anar massa enllà, no ho sé, però la seva voluntat de voler-ho intentar li ha passat factura. 

La veritat és que poca cosa puc fer-hi: només puc aportar el meu granet de sorra dia rere dia per intentar que es relaxi... i intentar que l'espurna no s'apagui. 

6 comentaris :

  1. No sé si he tingut un pilar exactament com el que tu descrius. No sé si la teva descripció de pilar coincideix amb la meva... jo considero que tinc tres o quatre pilars, gent important amb la que compto quasi al 100%, en qui em recolzo... no crec que sigui exactament el mateix al que tu et refereixes.

    Però de totes maneres, quan un dels meus pilars no està bé, em costa estar-ho jo. I fer el possible per a què la situació millori, és inevitable. No pots fer altra cosa, però segur que el teu granet de sorra és molt més important del que et sembla!

    ResponElimina
  2. Faltaria saber si tu ets un pilar per aquesta persona, aquesta mena de relacions no tenen per què ser bidireccionals. De totes maneres, tant si ho ets com si no, la millor manera de demostrar-ho és que noti que ets aquí i que li vols tornar tot el que t'ha aportat. I per això no calen grans coses, generalment, la cosa més gran és ser-hi ara que van maldades, que sàpiga que pot comptar amb tu. Esperem que pugui sortir d'aquesta mala situació.

    ResponElimina
  3. Caram, que trist Laia. Dóna-li tot el suport que puguis, fes-ho per tot el que t'ha donat i regalat ell/ella.

    Que sàpiga que ets al seu costat.

    Molts ànims!

    ResponElimina
  4. Doncs si, és molt trist. I tal i com dius, només pots estar-hi, cuidar tan com puguis aquesta persona xq es pugui anar refent.

    Aquest post m'ha conmogut molt. L'any passat vaig perdre els meus dos pilars més importants, x raons diferents i amb resultats diferents, xò un d'ells va venir donat justament xq ella (en aquest cas parlo d'una amiga) va estar molt malament. I jo no vaig poder-la ajudar. I bé, no ve al cas, xò el cert és que xq ella estava molt malament, em va fer molt mal. No es justifica, xò si ha estat el motiu pel qual lluitar per salvar la nostra amistat. Sovint penso que si no hagués estat tan malament no ens hauria passat el que va passar, xò no es pot saber. L'important és voler continuar ajudant a aquella persona xq te l'estimes.

    Ara comencem a estar millor. Ella i jo comencem a estar millor, ja veuràs com amb paciència anirà remuntant.

    Molts ànims!

    ResponElimina
  5. Yaiza, és un pilar una mica estrany, de fet la relació que tenim és una mica estranya. Malgrat no ser un amic que vegi sovint, o un familiar, sí que és algú omnipresent per mi i que admiro molt. Potser no tenim la mateixa "definició", però potser és que no n'hi ha. Senzillament són persones importants en qui pensem i que si estan malament, és com si una petita part de nosaltres també estigués afectada.


    Xexu, en cap moment he volgut insinuar que jo fos un pilar, per a ell. Potser sí, potser no, aquestes coses no sé fins a quin punt es poden saber, cadascú sap quines persones són rellevants a la seva vida. Jo intento aportar el meu granet de sorra, i segurament ell tindrà els seus pilars que li podran aportar molt més que jo, o el recolzament dels quals per ell serà molt més significatiu que el meu. Jo no volia dir ni volia pretendre que el meu suport li fos cabdal, sinó només que fos una empenteta, una petita ajuda. De vegades a mi em passa que, si bé algú no em pot ajudar o no és molt molt proper, saber que pensen en mi ja és alguna cosa. És una manera de sentir-se recolzat. L'error potser és intentar fer el que a un mateix li serveix, quan cadascú és un món i potser el que a mi em va bé a ell no, però això no ho puc saber. De moment, però, crec que està millor.


    Porquet, sí que m'ha sortit una mica trist... Però bé, a veure si mica en mica entre tots els fem remuntar una miqueta. El que m'ha donat no sé si li podré tornar, però intento com a mínim no estar de braços plegats. Ets un solet, porquet! (oh, rima inclosa!)


    Rits, realment de vegades el que més fa mal és voler fer coses per ajudar-lo i no ser conscient que les coses necessiten temps, voler varetes màgiques que ho solucionin tot en un plis-plas. M'he mentalitzat que serà un procés, que ha d'anar poc a poc... I que farem el que podrem. Gràcies bonica!

    ResponElimina
  6. és clar que és lògic que et faci mal i que vulguis que s'arrecli ràpid!! t'estimes aquella persona i la vols veure contenta i feliç. I quan no la veus així, et trenca.

    Xò saber veure que necessita temps, ja és un què. Segur que se'n sortirà i estaràs quan pugui ser.

    ResponElimina