26 de febrer 2012

Deixa'm no dir-te...

Postal amb ocell 

Una postal d'aniversari feta plegant paper i enganxant trossos de paper de regal, seguint una mica la tècnica del decoupage. Fa patxoca, feia temps que no tenia gaire idees per fer postals, però aquesta ha quedat prou bé. El més important, però, era què posar a dins, a part de Moltes felicitats. Últimament no tinc gaire fluidesa verbal en aquest sentit, i m'he enganxat força a escoltar música. N'escolto pel carrer, mentre netejo a casa, mentre cuino. Això fa que hagi trobat lletres que parlen per sí soles i que m'ajuden a dir el que a mi no em surt. I qui diu cançons, diu poemes. I qui diu poemes, diu Miquel Martí i Pol.


Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps tan bé com jo, i prou que ho repeteixen tot de corcs, insistents i temeraris, només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat: un pam de món, concret i destriable, i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara


És un poema que potser per a molts de vosaltres passaria desapercebut, o que no us diu res. Però per a la meva postal va perfecte, no és només adequat sinó que és el que jo voldria saber dir, o el que dic però no és escoltat. Potser al mestre li fan més cas que a mi.

6 comentaris :

  1. No és que aquest poema no em digui res, és senzillament que la manera poètica de dir les coses no m'arriba. De vegades m'he servit de cançons per dir coses, que són més fàcils d'entendre i el missatge és més clar. Però una postal tan maca es mereixia unes paraules teves, encara que no et notis inspirada. Per mi sempre tenen més valor quatre paraules de qui les escriu que la millor cita de qualsevol altre. L'Elur ho sap molt bé això, que sempre li fotia bronca quan feia posts amb paraules que no eren seves!

    ResponElimina
  2. La postal és molt xula! I molt personal, i tant. He vist el que et diu el XeXu, i aviam... discreparé, si tu penses (i a mi m'ho sembla) que la persona que ha de rebre la postal entendrà perfectament el que tu li vols dir. Potser per nosaltres no té massa sentit. Però si en té per a tu i per a aquella persona, no hi ha res més a dir.

    Abraçades!

    ResponElimina
  3. aquesta postal em recorda lo negat que soc amb les manualitats >_<

    ResponElimina
  4. Què dir de la postal? Guapíssima. Jo no sóc gens manetes i sóc incapaç de fer coses així (i que quedin bé).

    Respecte a les lletres. Doncs jo, segons el moment, segons a qui, segons el motiu puc posar unes lletres meves o puc posar les d'algú altre. És una cosa molt personal i que surt de dins. I hi ha moments en que unes paraules et poden sortir i d'altres que t'encaixen com anell al dit les que un altre diu.

    ResponElimina
  5. És preciosa. Segur que el destinatari estarà molt i molt content. Només el temps de dedicar-li per fer la postal ja fa posar content.

    El poema és molt maco. Sovint no ens surten les paraules. Sovint no és gens fàcil. Per aquests moments els poemes, les cançons, els escrits, ens ajuden, i molt. No sé si son un recurs, o simplement la manera d'ajudar-nos a dir el que volem dir. Hi ha poemes tan bonics que no cal dir res més.

    ResponElimina
  6. Xexu, doncs precisament per això que dius, de que les formes poètiques no t'arriben (a mi molts cops tampoc), he escollit MMP. El que he escrit... és un poema? És clar, directe i sense rima. I diu tot el que jo volia dir. N'he escrit moltes, de postals, amb missatges més o menys dirigits, profunds o significatius. Però aquest cop volia posar alguna cosa amb sentit, que fos important, no qualsevol banalitat. I en no sortir-me'n, ell m'ha ajudat. El "poema" va anar acompanyat de quatre paraules, però que resultaven un pur formalisme de postal, gairebé. Bé que si enlloc de fer-la la comprem, molts cops també hi ha paraules escrites que no són nostres, no?


    Yaiza, té sentit, i la veritat és que la reacció va ser molt sorprenent, no me l'imaginava, doncs és algú a qui no li fascina la poesia, ni s'hi sent identificat. Va comportar una conversa no gaire llarga, i una abraçada que crec que ho va dir tot... Gràcies bonica!


    Pons... Cadascú té certes habilitats!!! No em donis un instrument, a mi, si no vols tenir mal de cap!


    Porquet, jo crec que "robar" certs mots en determinats moments no és tan dolent. Si no em sé expressar en aquell moment i ell ho clava, doncs benvingut sigui... El meu granet de sorra ja el vaig posar en quatre mots que vaig afegir, i en fer la postal. Que sempre que es fa alguna cosa així es pensa en el seu destinatari, crec, de manera que ja hi ha una gran part de la meva personalitat i afecte.


    Rits, doncs això que dius és el que crec. Jo en llegir aquest poema ja no sabia què dir, semblava que haguéssin entrat dins del meu cap, me l'haguessin exprimit i n'haguessin fet un suc per emprar-lo com a tinta i escriure aquests versos (quina imatge tan fastigosa, perdó...)

    ResponElimina