23 de febrer 2012

Composition X [RC]


Quantes vegades prenem decisions de les quals més tard ens en penedim, i molt... Però no es pot fer marxa enrere. Per aquest motiu, per exemple, no li agradaven gens els tatuatges: eren una cosa massa estàtica, de caràcter permanent, que ni les tècniques làser aconseguien fer desaparèixer sense deixar cicatriu. I les persones canviem, de manera que allò que semblava meravellós, qui diu que ens uns anys no es pot convertir en odiós? 

Un altre exemple, el seu marit. Aquell xicot atent, encisador i ben plantat s'havia metamorfosat en una bola de greix insofrible, impertinent i arcaica, que es passava el dia al sofà renegant de tot i de tothom i que era incapaç de mirar-se el melic (literalment i figuradament) i jutjar-se a sí mateix. No sabia pas si durant els primers anys de casats ell s'havia esforçat en amagar tots aquests trets, o si bé havia anat canviant mica en mica, sense que ella se n'adonés, fins el dia que es va trobar asseguda mirant la tele al costat d'un desconegut. Dels petons i les abraçades havien passat als crits, els renecs i a la insistència d'ell en assetjar-la amb paraules brutes i masclistes. La que neteja la casa, la que es passa el dia sense fer res, la que... Tot allò s'havien convertit en sinònims del seu propi nom, que a aquell ritme no trigaria a oblidar ella mateixa, fins i tot. Quan arribava de la feina, ell seia al sofà, amb una tassa de te i el diari, del qual en descartava la major part per centrar-se només en les pàgines d'esports. Mentrestant ella anava fent mica en mica les feines de casa, sense dirigir-se la paraula. Fins i tot era incapaç d'aixecar els peus quan ella, tot passant' l'escombra, li ho demanava. Intentava estar al mig de tot per ser un destorb sempre que pogués i així propiciar que es desencadenés una baralla a la més mínima, de la qual sabia que en sortiria guanyador.

I ella, formigueta, anava recollint diners, setmana rere setmana, d'altres feinetes remunerades que feia mentre el seu marit no hi era: vores de pantalons de veïnes, netejar escales de blocs de pisos... El raconet es va anar engreixant, i com que el noi del banc coneixia al seu marit des de feia molts anys, se'n va guardar prou d'ingressar-los i els guardava en un sobre, dins d'una maleta petita de viatge. Allà dins, a més, hi tenia quatre peces de roba ben plegades des de feia més de cinc mesos. 

[...]

El davantal a ratlles (una analogia grossera de la seva condició de presonera), i l'escombra. El seu propi vaivé la té mig hipnotitzada, sense saber ben bé quin dia o quina hora és, tots els dies li semblen iguals. Ell, com sempre, al sofà, ben acomodat, com un maharajà que té la serventa a disposició les 24 hores del dia. Ella, amablement, li demana si pot alçar els peus per poder escombrar. Ell alça els ulls del diari, li fa una repassada de cap a peus, somriu mig burleta i, sense articular paraula, se'n torna a la lectura. Ella comença a enrojolar-se i continua escombrant, obviant que hi han uns peus que li toquen els collons. Col·loca al recollidor tota la merda que de moment ha acumulat, i, com si ell no hi fos, continua escombrant, xocant un cop i un altre contra els peus del marit. Ell alça els ulls, mig mosca, per avisar-la. Ella s'atura, però quan ell creu que ja ha quedat avisada, hi torna, aquest cop més fort. Pica, i pica, i pica fins que ell, emprenyat, li llença el diari a la cara i la comença a escridassar. Ella li aboca el recollidor amb tota la merda i la pols per sobre, li crida i es treu el davantal. I mentrestant pensa que no totes les decisions que es prenen a la vida són irreversibles. La maleta és a la porta. 


5 comentaris :

  1. Vaja, quina situació més terrible. Farà bé de marxar. Una persona així al costat és molt pitjor que un tatuatge que no t'agrada, i francament més fàcil d'extirpar d'una vida. Bé, fàcil no ho és, però arribats a aquest punt, és l'única solució. Un relat angoixantment ben recreat.

    ResponElimina
  2. I a fer foc nou! Sí senyora!

    Ara no sé si m'hi he de sentir reflectit i és que jo m'hi entretinc força estona en les pàgines d'esports dels diaris... ;p

    ResponElimina
  3. Es mereix quedar sol com un mussol.

    ResponElimina
  4. Xexu, sí que ho sembla, a primera vista, fàcil d'extirpar, però de vegades la por ens fa fer coses estúpides, com aguantar situacions insostenibles... Jo també crec que fa bé de marxar.


    Porquet... Jo també ;) Però li esqueia, al meu relat. També te'l pots imaginar com un home de negocis que només mira com va la Borsa i les seves accions, si vols!


    Montse, hi ha gent bastant estúpida pel món que s'ho guanya a pols...

    ResponElimina
  5. Uau, sí que hi vas veure coses, al Kandinsky!!! Una molt bona història. Fa una mica d'angúnia, però tenim la certesa que ella se'n sortirà. Tan de bo fos sempre així...!

    ResponElimina