31 de gener 2012

Chop Suey [RC]




El far del sud by Sopa de cabra on Grooveshark

La va trobar per primer cop al bar que freqüentava en sortir de la feina. Ella seia sola en una taula, amb un got buit davant que havia contingut alguna cosa alcohòlica, whisky potser. Tenia la mirada buida cap al got, com si fent un esforç pogués fer que es tornés a omplir, per buidar-lo de nou. El posat trist i desanimat, barrejat amb aquella aura, aquell aire místic que brollava al seu voltant, li va provocar una punxada al cor i un desig d'apropar-s'hi i consolar-la. Però l'únic que va poder fer va ser seure a la barra, demanar el mateix que ella i mirar-la i parlar-li en la distància. Que tot acabaria passant. Que trobaria la llum, el far que la il·luminés i li marqués el camí que havia de seguir, fos quin fos. El bar es buidava, i ell seguia mirant-la, absort, amb aquell delit estrany motivat pel desconsol d'ella. Una sensació ben estranya, solen dir que un somriure enamora, però d'ella no n'havia traspuat cap espurna d'alegria. I així va estar fins que ella va demanar el compte, li van portar un platet, va deixar els diners, es va posar el barret i va marxar.  

Al cap d'una estona ell va fer el mateix, i de camí cap a casa no podia deixar de pensar en aquell posat trist, en aquella aura, en aquella noia que li havia robat el cor. Ni tampoc hi deixava de pensar mentre sopava. Ni quan es posava al llit. Ni quan, sense adonar-se'n el sol traspuava de nou a través de la finestra. 

Tornava al mateix bar, tarda rere tarda, i seia a la barra i l'observava. Sempre sol. Si els companys de la feina volien acompanyar-lo, donava alguna excusa, agafava una ruta alternativa i després de vagar mitja hora treia el cap pel bar. Des de fora del bar, a través del vidre translúcid podia observar la seva silueta, els braços recolzats a la taula, el barret. Es posava nerviós, però acabava entrant a dins del bar, seient al lloc de sempre, i observant-la, com sempre. Somiant el que li podria dir, què podria oferir-li, què la podria consolar. No tenia gaire per donar, però no li importava sacrificar-se i entregar-s'hi si ella el podia arribar a estimar. Perquè coses com aquelles només passen a les pel·lícules, a les cançons o a les novel·les, però quan les mires, les escoltes o les llegeixes no notes el mal, l'angoixa, la força que t'absorbeix, la ceguesa. Això en la ficció tan sols es pot arribar a percebre, però mai no es viu a la pròpia carn com si fos real. Si mai s'havia enamorat d'alguna noia, després d'allò sabia que ni tan sols es mereixia anomenar-ho amor. Potser desig, potser atracció, però res més. 

Va estar un temps que no la va veure, fins que de nou un dia va reaparèixer. Però no estava sola. L'acompanyava una altra noia. Havia perdut la tristor als llavis, la humitat als ulls. S'havia arreglat una mica més, i uns clotets vermells a les galtes ressaltaven amb els seus ulls clars. En refer-se, aquella aura havia deixat d'envoltar-la a ella per passar a il·luminar la sala, el carrer i la ciutat. Era com una ombra, una figura de sucre, una holografia. Temia respirar massa fort per si era un miratge i desapareixia com el fum, o tancar els ulls per si al obrir-los deixava de ser-hi. Fora de sí, es va aixecar, sense saber massa bé què feia, i s'hi va acostar. A cada passa el cor se li accelerava, i pensava què podria dir-li, com saludar-la, com presentar-se, com fer fora a l'altra noia per poder tornar a tenir-la per a ell sol. Com fer que el món tornés a girar de nou per a ells dos. 

Quan va passar pel costat de la seva taula, després d'un moment de vacil·lació, va seguir caminant en direcció a l'altra punta de la barra. Va girar-se, dissimuladament, i no va poder evitar sentir-se perplex: les dues noies, idèntiques, emanaven la mateixa llum, la mateixa placidesa. I ara no sabia quina era la seva, aquella en la que havia estat somiant dia rere dia, aquella que havia estimat en la foscor, aquella a qui li havia promès que ho donaria tot per ella. De fet, potser no sabia si és que hi veia doble, si la intrusa tan sols era una prolongació de la seva estimada. I es va posar a tremolar, a perdre el cap: ja no sabia discernir si el que havia vist, vespre rere vespre, era real o no. 



La meva proposta del quadre nº50 de Relats Conjunts!!! Felicitats a tots els que edició rere edició us exprimiu el caparró!

6 comentaris :

  1. Molt bé! molt bon cop d'efecte al final!

    ResponElimina
  2. Una mica inquietant. Estava fent càbales al voltant de la cançó, però no hi acabo de trobar semblança, a banda de l'obsessió. Molt ben escrit, ens fiques bé dins el personatge, s'acabarà tornant boig!

    ResponElimina
  3. Un regal que enganxa penetrant dins la pell dels personatges.

    ResponElimina
  4. Ains. Llegir el teu relat mentre sona el Far del Sud, casa molt bé, saps? M'ha agradat... com descrius aquesta obsessió, aquest amor inexplicable, tan inexplicable com el de la cançó.

    Per cert, has vist algun cop la pel·lícula El Faro del Sur, en què es basa la cançó? És una mica estranyota... d'acord, molt estranya. Però té coses maques. I si seguies Infidels, hi trobaràs una cara coneguda! ;)

    ResponElimina
  5. Per als que ja heu llegit el relat, demanar-vos disculpes per les faltes que hi havia, no me n'havia adonat! Amb les presses no he fet una repassada al text ^-^

    ResponElimina
  6. realitat o no, se n'havia enamorat. I segur que ara maleïa no haver dit res abans. Xq ara ja no sabia què hi ha.

    La cançó, m'és molt curiós. Quan va sortir, no m'agradava. Darrerament, l'he tornat a escoltar i em porta moltes altres sentiments. Molt curiós.

    ResponElimina