26 de desembre 2012

Bones festes!

Anem amb retard... Però el rodó de pollastre farcit cuinat per la iaia i decorat per una servidora us vol desitjar unes Bones Festes! Que haleu molt i us ho passeu de conya!


Foto: Pollastre farcit que ha mutat a serp


08 de desembre 2012

Un encàrrec

Sóc de mans inquietes i m'agraden les manualitats, alguns dels que passeu per aquí de ben segur que ja en sou conscients. Paperets entre mans que es converteixen en figuretes, roses de Sant Jordi, i altres frikades vàries. 

I avui toca rememorar una manualitat un pèl cutre que vaig fer quan vaig començar la carrera, l'any 2008 (uff, comença a sonar molt lluny això!). El fet és que els seguidors més dinosaures del bloc potser encara recorden aquestes agulles emmangades que vaig fer amb bolis bic i agulles de cosir. Per als que estiguin familiaritzats amb l'àmbit biòleg, sabran que les agulles emmangades es fan servir per manipular, sobretot quan es fan disseccions. Jo les necessitava per l'assignatura de Zoologia, i tenia dues alternatives: comprar-les (no són cares, uns dos euros) o fabricar-les. I jo vaig optar per la segona, tot i que he de dir que era l'única de la classe que ho va fer. 

Un cop acabada l'assignatura, les agulles van acabar a un calaix, no les vaig haver de fer servir més. Fins que, sorpresa, l'any passat vaig fer les pràctiques en un laboratori d'investigació biomèdica on vaig veure que les feien servir per manipular els talls histològics. És una mica complicat d'explicar, però us heu d'imaginar un tros de teixit, que després de fer-li certs tractaments l'acabeu tenint embolicat dins un bloc de cera. Després aquest bloc l'heu de tallar amb una màquina que es diu micròtom, que seria un anàleg a la màquina que fa servir la carnissera per tallar la mortadel·la. Doncs bé, com a eina de suport a tot aquest procés, les agulles emmangades prenen ellevància de nou.

En veure-ho, i recordant que les meves estaven acumulant pols al calaix, les vaig portar al laboratori (amb una mica de por de que em llancéssin pel cap aquella cutrada, tot s'ha de dir!). El fet és que van agradar molt i a sobre van fer servei.

I aniré al gra, perquè que m'hagi decidit a fer aquest post té un motiu. Al laboratori vaig conèixer a una noia que acabava de fer el doctorat, i que juntament amb el cap del grup em van ensenyar moltes coses. Va estar molt per mi, va ser la meva mentora, i em va agradar molt treballar amb ella. Actualment és a Londres, i ens farà una visiteta per vacances de Nadal. El fet és que m'ha donat un encàrrec: m'ha demanat si li faria unes agulles emmangades fetes amb bolis bic! Es veu que les necessita al lloc on està treballant ara.

I què voleu que us digui, m'ha fet molta il·lusió. A mi m'agrada fer manualitats, i també m'agrada rebre-les. Juntament amb el regal també reps una part del temps que aquella persona s'ha passat fent-lo i pensant en tu. I m'agrada pensar que hi ha altra gent que també pensa així, que també ho valora i li fa més il·lusió rebre un boli bic fos amb una agulla enganxada que no pas una agulla emmangada comprada.

03 de novembre 2012

Agafem aire

Ja m’havien avisat, que segurament aquest seria l’any de la meva vida en el què aniria més atrafegada, i els qui m’ho deien ho feien lluny de voler-me espantar. I no s’equivocaven, realment els horaris de Màster són una bogeria, muten contínuament, i tant allà com al laboratori s’ha d’intentar fer la feina ben feta. Aprenc, no puc queixar-me de la docència que rebo, però sí que he de dir que no m’agrada el control d’assistència. Tinc un llibret que ha de ser signat a cada sessió, i em sento com si anés a l’institut. I m’atreviria a dir que ni allà em feien un control tan estricte. No tinc la sensació de ser lliure de no assistir a un seminari si el trobo infinitament avorrit, i deixo experiments a mitges o se m’allarguen més dies del que caldria. M’agradaria saber quin objectiu persegueixen, s’hauria de reflexionar sobre el fet que la meva presència física no determina que jo estigui atenta a clase, i sobretot, que no tenim dotze anys i que som prefectament conscients del que significa assistir o no.

De tota manera, els dies de pont han de saber-se gestionar, i combinar feina i lleure. 


I ja em direu la vostra opinió, però jo diria que aquesta casa que s’està construint a la sortida d’Olot té una lleugera retirada a la de Bilbo Baggins! Ara que tampoc m’estranyaria, la Fageda ja té una retirada a Hobbiton! 

(La fotografia, feta des del cotxe i en moviment... No s'aprecia gaire, però de debò que "en viu" fa molta impressió!)

15 d’octubre 2012

Sobreviure

La crisi econòmica ens afecta a tots, més o menys directament, i com que tothom escombra cap a casa avui també m'agradaria fer-ho a mi. De moment em dedico a formar-me per poder esdevenir algun dia algú capaç de poder-se dedicar a fer ciència, a investigar aquests buits conceptuals que encara avui tenim, i poder-los omplir per evolucionar en el com, el quan i el per què de tants i tants processos biològics, fonamentalment patològics. Per mi és una tasca preciosa i molt important, poc compresa de vegades per qui ho veu des de fora.

És un món molt castigat, i que malgrat que comprenc la situació en què ens trobem, no deixa de sorprendre'm i fer-me molta llàstima veure com els recursos disminueixen, i com amb menys diners s'han d'intentar obtenir els mateixos resultats o millors. Però és un peix que es mossega la cua, ja que amb molts menys diners, com podré seguir comprant el que necessito? Ara que conec una mica aquest món me'n faig creus del que costen els kits comercials per mesurar certes proteïnes, els anticossos, els medis de cultiu... I sense material no s'investiga ni es poden arribar a obtenir resultats, que en conseqüència tampoc es publicaran en format article en cap revista. Sense publicar et titllaran de mandrós, o de poc ambiciós, i encara et donaran menys diners (o gens!), amb els quals encara podràs fer menys cosa, arribant a un cercle viciós del qual els que tinguin un cop de sort o se sàpiguen espavilar se'n sortiran.

Per altra banda, si el pressupost es redueix també es pot contractar a menys gent, o directament es prohibeix contractar ningú. Es donen menys beques, i els requisits són més durs. No es tracta de perdre la feina, tampoc es tracta de deixar de cobrar. No és una situació que em posi entre l'espasa i la paret econòmicament, ja que no puc perdre una independència que no tinc. És més una qüestió emocional, una mena d'esgotament mental quan t'hi pares a pensar. 

Som en una mena de xarxa tròfica gegant, intentant rampinyar el que es pugui abans que en cas d'una hecatombe, ens veiem engolits pels peixos grans. I encara que pugui semblar estrany, l'únic clam que tinc és poder lluitar per sobreviure-hi, tot i que no puc perdre una batalla on ni tan sols sembla que ens hi vulguin deixar entrar.

01 d’octubre 2012

Fum

Les últimes setmanes, però sobretot els últims dies, he esdevingut de fum. Em deixo veure, però no gaire. Vaig amunt i avall, però sense romandre molt de temps en un mateix lloc concret al llarg del dia. I encara em deixo coses per fer. L'agenda (sí, m'ha arribat el dia que necessito agenda) no acaba de complir la seva funció organitzativa i és caòtica. Tinc papers repartits pel món i no a mà quan els necessito. I el cap fa voltes i no sap molt bé què ha de pensar i quan ho ha de fer.

Per contra, malgrat l'atabalament al qual ja m'aniré acostumant, sóc un fum viatger que es queda una mica de cadascun dels llocs que visita, tots ells força interessants. I això m'agrada.


PD. Anirem traient el cap de tant en tant... Sigueu bons! :-)

12 de setembre 2012

L'he trobat!!!!!

Us presento un sopar que, a més de transportar-me quasi quinze anys enrere, estaba deliciós!



Pels que no faci gaire que passeu per aquí, aquí en teniu la història!

10 de setembre 2012

Errors

Cometre errors és la manera d'aprendre, tant a la feina com a la vida. Ens pot ajudar a saber fer i desfer, o a saber com reaccionar davant situacions que ens resulten familiars. El problema sorgeix, sobretot, en no saber identificar l'error que hem comès. Com el podem arreglar, llavors? Què cal fer? O pot ser que ni tan sols l'haguem comès i que senzillament ens culpabilitzem per ser la solució més fàcil que tenim a mà? 

Intentar arrencar un arbre de soca arrel sempre és més complicat que tallar-lo en rodó pel mig, però ens permet veure què és tot allò que tenim enterrat.

30 d’agost 2012

La flama crema amb menys força

Ahir va tenir lloc la cerimònia d'inauguració dels Jocs Paralímpics, i segurament molts estàvem amorrats al televisor... Però veient el Barça-Madrid que tant ens va fer patir. 

Independentment del partit, però, crec els Jocs Paralímpics estan molt infravalorats respecte els Jocs Olímpics, poca gent els fa cas. Durant un parell de setmanes, molts vam seguir als atletes que hi participaven, aclamant a Bolt, Phelps i companyia, coneixent esports dels quals segurament no en som seguidors i gaudint de competicions on s'enfrontaven els millors del món. Ara, segurament ni ho seguirem, ni sabrem qui competeix, ni en quina modalitat, ni si opta a medalla o no. Al final de la competició tindrem un recompte de medalles, que serà molt superior al que es va aconseguir fa tres setmanes. Perquè no hem d'oblidar que els nostres esportistes paralímpics són molt potents, i tenen un nivell que crec que els permetrà fer un bon paper. I ahir, mentre desfilaven durant la ceremònia inaugural, cap d'ells duia un posat altiu, de sentir-se entre els millors del món, sinó un somriure per tenir la oportunitat de poder participar en un esdeveniment com aquest, que potser per a ells també és una manera de tornar-li a l'esport tot el que els ha aportat. 

Dels esportistes olímpics sempre se'n destaca l'esforç, la motivació, el desgast físic i psicològic, el sacrifici. I els esportistes paralímpics també ho tenen tot això, però amb un desgast psicològic que en alguns moments segurament ha estat inimaginable. Hi ha qui ha nascut amb defectes congènits, i de ben petits potser ja hauran acceptat quines són les seves limitacions, però estic segura que no ha de ser senzill trobar-te dia rere dia amb obstacles que no pots superar. Encara més dur deu ser patir un accident que et limiti i no et permeti fer el que abans feies: hi ha un procés de dolor, d'aceptació de les noves condicions, i aquest procés moltes vegades troba la via d'escapament a través de l'esport. I això per mi encara li dóna més valor a tot plegat: el concepte d'esport va més enllà de l'esforç físic, del sacrifici, de l'esperit competitiu, del culte al cos. És una forma de regeneració de la pròpia persona, i de nous reptes a assolir.  

I tot això se'ns escapa. Alguns atletes paralímpics han aconseguit, fins i tot, assolir marques que els han permès participar als Jocs Olímpics amb atletes sense cap mena d'invalidesa, i això és molt i molt lloable. Però aquests esportistes ja existien abans, i segueixen existint. Corren gràcies a pròtesis de fibra de carboni, neden amb un sol braç o completament a cegues, a l'esforç de colpejar una pilota hi afegeixen el desplaçament amb cadira de rodes... I podria seguir. 

Potser un dels aspectes que em fa una mica més de ràbia és el fet que Internet avui en dia és una gran font d'informació, i que si a les seccions dels telenotícies on es parla d'Esports un 80% del temps ha d'estar ocupat per futbol per tenir més audiència, no entenc què costa penjar notícies dels paralímpics periòdicament a les pàgines web, ja sigui a les cadenes de televisió o a diaris digitals. Depenem dels mitjans de comunicació per assabentar-nos què passa a la resta del món, tot i que avui en dia la població, a través de les xarxes socials, també té un paper destacable. Però si dins nostre els paralímpics no es desperten cap sentiment d'excepcionalitat, aquest petit gra de sorra que podríem aportar també es perd.  

I a sobre que la flama olímpica sembla cremar amb menys força aquests dies, hi ha il·luminats que fan comentaris fora de lloc. Que el propi President d'un Comitè Paralímpic (obviant el tema nacionalitat) tracti amb tanta delicadesa als esportistes que el representen no ajuda pas a que la visió d'aquests Jocs millori ni que, des del meu punt de vista, els esportistes paralímpics aconseguexin tenir el reconeixement que es mereixen que els donem.

25 d’agost 2012

Misticismes

Tal i com han anat les coses (reestructuracions a última hora de les planificacions del curs, pujada de preus, i un llarg etcètera), hi ha molta gent que a dia d'avui encara no sap com podrà encarar la seva formació aquest any vinent. Jo mateixa encara no he pogut matricular-me al Màster que vull fer, però representa que properament podré fer-ho. Altres companys, encara esperen el segon període d'assignacions. 

I això és el que ha motivat el post. Hi ha un company que és en llista d'espera, i que malgrat haver fet el ronso al llarg de la carrera, l'últim any ha vist la llum. S'ha motivat i ha intentat compensar tres anys a mig gas, però malgrat això és normal que estigui a la corda fluixa, la inspiració divina no pot donar més de sí. És una persona competent i que crec que ho faria molt bé anés on anés, però l'expedient i el currículum en aquests casos té un paper força destacat. Així doncs, tremola per quan es resolguin les sol·licituds del segon període d'assignacions del Màster, i xerrant amb ell, em comentava que li posés una espelmeta i que pensés en ell el dia D.

I això em va fer pensar una mica. És absurd que posi una espelma a un sant si no hi crec, en aquestes coses. Conec gent que tot i no ser devota, sí que ho fa, sí que té aquest misticisme en situacions límit o davant d'esdeveniments importants. En aquests casos me n'he adonat que no tinc cap ritual, religiós o no religiós, que senzillament penso en aquella altra persona i desitjo que li vagi bé. Ni amulets, ni espelmes, ni frases clau, ni res. 

I vosaltres què se us passa pel cap de fer, en situacions així?

15 d’agost 2012

A mig gas

A mig gas encara, però amb energies renovades, torno a treure una mica el cap. El juliol va ser ple de contrasts, amb notícies de retallades i demés que m'han capgirat una mica els plans. Però l'agost, a part de calorós, ha estat (i està éssent) recomfortant, alliberador. Sobretot perquè m'he envoltat de natura i he caminat moltíssim (però ni molt menys intentant imitar les eminències de la catosfera, déu me'n guard!). I he vist paratges que recordava de la meva infantesa, adonant-me que de vegades els magnificava una mica, però que d'altres cops segur que fins i tot em quedava curta.

I anar fent, pas a pas, i aturar-se. I només sentir la remor del vent, ocells, i grills. I res més. Caminar molt, refrescar-se en aigües gelades, escollir un restaurant a dit i tenir el millor dels sopars en molt de temps... I emmagatzemar petits moments, talment com si els ulls fossin una polaroid, per tal que se'm gravin a la retina com una pel·lícula fotogràfica. Perquè si més endavant les coses van mal dades, me'n quedi un record dolç que m'ajudi a veure que tinc molt, i que encara queda molt per venir.







Verd, aigua i altre cop verd. El nostre Pirineu Occidental sempre serà la nineta dels meus ulls.

20 de juliol 2012

Parada i fonda

Encara no estic de vacances, però aviat cauran. I enguany és un bon moment també per fer vacances de bloc, per recomposar idees dins del cap i reemprendre'l amb energies renovades a finals d'estiu. Després d'un any com aquest, les tinc ben merescudes, crec!

Espero que gaudiu de les vostres! A la tornada ja us en faré cinc cèntims de les meves!

09 de juliol 2012

Aprenc a pensar

Fa un any i mig vaig fer una assignatura orientada a l'ensenyament de les ciències, motivada com ja us podreu imaginar per la meva multiplicitat de perspectives pel que fa al futur professional. I bé, entre les moltes burrades que em van dir, hi havia alguna coseta que mig deixava entreveure alguna cosa decent a aprendre en aquella assignatura: s'havia de perdre la mania a ensenyar conceptes i conceptes, i per contra, s'havia de motivar que la gent pensés per sí mateixa. D'informació avui en dia en tenim a cabassos (massa fins i tot), de manera que seria molt més pràctic ensenyar a buscar i destriar la informació, i no pas memoritzar milers de coses que dintre d'un parell de mesos ni recordarem.

I en el meu cas, com suposo que amb molts de vosaltres, això no ha estat posat en pràctica gairebé mai. Ningú m'ha ensenyat a pensar. I dit així, el primer que es passa pel cap és que això no es pot ensenyar. Doncs jo considero que sí i que no a la vegada. Crec que sí que es pot educar, fent treballar el cap davant de situacions problema que s'hagin de resoldre, però tenint en compte un ingredient secret: la solució correcta. Sempre que m'han fet barrinar una mica, hi havia una solució correcta amagada en algun lloc, i que amb una bona cerca bibliogràfica, o aplicant la lògica apresa o amb nocions de càlcul (o de vegades, fins i tot, només si t'il·luminaves) es podia trobar. Però no hi ha hagut mai un a veure com ho plantejaries, què se t'acut que podem fer, com creus que es podria fer... Sempre hi ha una veueta de rerefons, lleu però persistent, que et va burxant perquè endevinis què és el que vol que pensis aquell que t'està posant a prova. 

Però quan investigues, la gràcia està en cercar allò del qual ningú et pot donar una resposta, perquè simplement no existeix encara. I fins i tot un cop descobert, anys més tard apareixen noves tecnologies que permeten fer-ne un anàlisi més acurat i que ens tiren la teoria establerta per terra. S'ha de ser imaginatiu, tenir la ment oberta i tenir la tranquil·litat de que allò que se t'ha acudit i que has provat pugui no ser el que busques. I això em sembla que em manca una mica: saber per on tirar, què plantejar, com començar. I realment, em fa una mica de pena que no se m'hagi motivat en aquest sentit després de tants anys estudiant.

Però tot i així, tal i com he dit abans, jo crec que aquestes coses es poden educar. I encara tinc molt temps per endavant!!! Simplement ha estat una petita reflexió, feta una mica a cau d'orella, que com tantes i tantes altres coses potser dintre d'un parell d'anys faran que me'n foti una mica de mi mateixa.

04 de juliol 2012

Frenètic

Un dia ja en vaig parlar, dels pobles grans com el meu. No em considero "de poble", però aquesta setmana m'he adonat que les aglomeracions en hora punta a la gran ciutat, a les quals no estic acostumada, sí que em fan posar una mica nerviosa (i malalta, però això és culpa de la diferència tèrmica del transport públic). 

M'agrada caminar de pressa, quan anava a la universitat sempre ho feia. Però amb la calor que fa m'havia proposat anar ben descansada, escoltant música i arribant a lloc amb el cap clar. Però no ha estat possible: tot i anar sobrada de temps, el ritme frenètic de la gent del voltant m'ha atrapat, i m'he trobat caminant de pressa, quasi corrent, i pujant les escales a peu per no fer cua. O de sobte estava corrent per agafar un metro, quan al cap de dos minuts en passa un altre. Realment la gent va justa de temps? O nosaltres mateixos fomentem aquest estrès? A mi m'havia passat algun cop: m'aixecava al matí sobrada de temps, i m'entretenia amb qualsevol tonteria (no a propòsit) fins que, de nou, sortia amb el temps just i mig corrents. Com si el subconscient forcés aquesta pressió, aquesta manca de calma i serenitat. 

No sé si sóc l'única a qui li passa, però el cert és que no en trec res de bo, només petites dosis de tensió, calor, suor i potenciar el constipat!

28 de juny 2012

Valorar l'esforç

Quan pagui, quan pagui... Només seré oficialment llicenciada quan pagui, ja ho sé. Quan em clavin més de 200€ per un títol que em dirà tot i res. Que sóc oficialment biòloga. I això ho pot voler dir tot o no voler dir res. 

Tenir un títol sota el braç farà que em pugui matricular al Màster, ara que oficialment estic acceptada. Però no dirà res de mi pel que fa a les meves competències, el que sóc o no sóc capaç de fer. Tampoc em dirà si serveixo per investigar, si tinc iniciativa, si sé anar més enllà. Només dirà que he estudiat amb prou eficiència durant quatre anys per anar-me traient les assignatures de les quals m'he matriculat. 

Fa poc vaig mantenir una petita conversa amb algú que actualment ha acabat el màster, i que ha obtingut una beca per a fer el doctorat. Parlàvem dels requisits, de quin paper té la nota mitjana d'expedient en tot això, i de la importància que això té i el que pot dir d'un mateix. Ell defensava que tenir una bona nota mitjana no diu pas si serveixes per investigar, que senzillament és un índex de que tens facilitat estudiant. Que de vegades té massa pes. I hi estic d'acord, en aquest aspecte: no diu pas com és una persona. A la universitat he topat amb gent que tenia expedients que enlluernaven només de veure'ls, però amb les quals espero no haver de treballar mai. I ser bon investigador no s'ha de resumir en una nota, hi ha molt, molt més darrere. S'ha de tenir ment desperta, saber treballar en equip, ser sociable, tenir iniciativa per buscar noves vies, i saber lligar caps quan has fet diferents experiments. 

Però no negaré que jo tinc una nota mitjana força decent (que encara no és del tot oficial però que intueixo), i que això em beneficiarà. I si bé no considero que hagi de ser decisiva, sí que trobo que ha de tenir també certa rellevància a l'hora que algú decideixi comptar amb mi dins del seu equip. A part de dir que tinc facilitat en l'estudi, fet que no puc negar, també crec que pot deixar entreveure altres coses, com la tenacitat, o l'esforç, o el no defallir quan es té un objectiu. I aquest no pretén ser un post per tirar-me floretes, sinó que la conversa que vaig mantenir em va fer despertar un sentiment de voler valorar el que he estat fent al llarg de la carrera, i que potser si no ho faig jo no ho pot fer ningú. Jo també he estat cansada d'exàmens, i he tingut ganes de cremar els apunts. O he estat fent colzes (literalment, fins i tot ara els tinc una mica fets merda!) mentre a fora feia un dia espaterrant i la gent anava a la platja. O m'he menjat vacances de Nadal i de Setmana santa quatre anys seguits, perquè tenia treballets i exàmens a la tornada, i volia fer-ho bé. I senzillament era una necessitat interna de voler fer les coses el millor possible, saber que tenia potencial a dins per fer-ho i estar disposada a entregar-lo. Per què hauria de ser dolent o irrellevant, això?

19 de juny 2012

Què seré quan sigui gran?

Quan tenia tres anys, volia ser perruquera. Rentar, tallar i pentinar. Tant, que em vaig amagar sota una taula i em vaig tallar el serrell de manera desastrosa, tot tornant de la perruqueria. Va caure un calvot, segurament, ja no me'n recordo, però estava clar que allò estava fet per a mi. Ja n'aprendria de gran!

Quan tenia vuit anys, seguia volent ser perruquera. Però un dia, recordo que en una reunió on jo també hi era, la senyoreta ens va dir a la meva mare i a mi que jo tenia el cap molt ben moblat, i que seria bo que estudiés. Si després seguia volent ser perruquera, que ho fos, però que primer explotés una mica el caparró. Molt bé, vaig dir. Doncs seré mestra, advocada i després perruquera. Tota una declaració de principis. 

Més tard (amb 12-14 anys) m'hi veia, fent de professora. Els meus companys m'entenien quan els explicava coses que no entenien, i a mi m'agradava explicar-les. L'art de tallar i pentinar s'havia quedat enrere feia uns anys.

Amb 15 anys, vaig descobrir la Biologia. I vaig començar a pensar en una fusió de competències: ser professora de Biologia. Explicar metabolisme, evolució, coses d'animals, funcionament del nostre cos... Tot era molt interessant! I se m'acudien mil experiments i representacions per fer.

Fins que aquell curs, després de moltíssims anys de no trepitjar el zoo, hi vaig tornar. I va començar l'obsessió dels dofins, els cetacis, i la Biologia Marina en general. Ja no en vaig sortir, de les ciències de la vida, un cop m'hi vaig trobar em van atrapar. En aquella època em veia en algun zoo o dofinari, estudiant el son unilateral dels dofins, les maneres que tenen de comunicar-se... O encara millor, fent sortides a mar obert, estudiant-los en llibertat. Immersions arreu del món, estudiant espècies marines meravelloses, ben allunyades del que sovint tenim a la superfície. Fent documentals, ensenyant al món quina meravella d'espècies ens envolten. 

I així fins a la universitat. On la Biologia Marina és gairebé inexistent. On la branca de Biologia Animal és força avorrida. I on se'm va obrir tot un món de Biologia Humana, de comprendre com funciona el cos humà, que a dia d'avui encara em té fascinada. Ni els pentinats més extravagants, ni els salts de dofins més inversemblants arriben a captivar-me tant com el nivell de complexitat i regulació tan elevat que té el nostre cos. Què seré quan sigui gran? Seré algú capaç de comprendre com funciona tot plegat i de trobar-hi solucions quan no funcioni bé.

I així fins aquest curs. On s'han acabat complint les previsions que molts feien i que jo havia negat des que vaig entrar a la universitat. Jo no m'hi veia, al laboratori. Ni fent quatre anys de doctorat. I al final sembla que s'acabaran complint les dues premisses. I qui sap si en futur encara seré professora, tal i com vaig vaticinar quan tenia vuit anys. Segurament ensenyant coses que aleshores no sabia ni que existien, el punt de vista canvia. Però tot i així seguiria sent docència, compaginada amb investigació.

De tota manera, jo em segueixo preguntant què seré quan sigui gran. Potser perquè encara no em vull considerar gran. Potser perquè tal i com està el panorama, encasellar-se i fer afirmacions rotundes és arriscar-se molt. Però sembla ser que ara sí, tot comença a fer-se palpable.  

17 de juny 2012

L'os

El meu aïllament social i blocaire d'aquestes últimes setmanes ha fet que tot just avui llegís el post d'en Xexu sobre les assignatures dures de rosegar. I a dos exàmens d'acabar la carrera, és un moment fantàstic per poder fer el post! El Batxillerat no va ser gaire traumàtic, de manera que em centraré en les assignatures de la carrera.

A primer, vaig arribar a avorrir a mort la Botànica. Sobretot el visum (consistent en que et foten una fulla o un fruit davant i l'has d'identificar). Tinc el record d'anar a fer un tomb amb les companyes pel Campus de la UAB, completament artificial i on s'hi barregen mil i una espècies diferents, per poder anar estudiant. Tothom s'ho sabia i jo ni fava, em costava molt. El millor va ser anar a dinar a la gespa el dia abans, i en veure una de les professores del departament córrer per allà, espiar-la per veure si anava a collir material per l'examen!

A segon, vaig patir amb Citologia i Histologia. La dura en teoria era Fisiologia Animal, però a mi m'encantava de manera que me la vaig treure decentment. Però Citologia i Histologia vaig patir en estudiar-la, ja que tot eren classificacions, estructures... 

A tercer, vaig patir amb la Immunologia. Duríssima, sobretot pel professor. El nivell era molt alt, es passava bastant i ho detallava tot al mil·límetre. A més, hi ha centenars de processos que s'interrelacionen entre sí, i diferents combinacions de les mateixes molècules tenen diferent funcionalitat. Un caos. Però meravellosament interessant. Vaig aconseguir netejar l'assignatura de tota la brutícia amb la que aquell professor l'emmetzinava i estudiar-la va ser un plaer. Dels cops que he gaudit més estudiant!

Però per damunt de tot això, crec que podria destacar la Neurologia. El professor era molt egocèntric, el plantejament de l'assignatura no em va agradar (ni aquest ni la distribució del temari) i em va costar força. A més a l'examen ens va fer comentar uns articles de metodologia que encara avui ens preguntem quina relació hi havia entre el que ens va preguntar i el que es comentava a l'article. Crec que a raó d'aquesta assignatura he desenvolupat una mena de resposta immune contra tot el que se li assembla, i quan en altres assignatures apareixen temes de neurologia em costen moltíssim! 


Bé, un repasset d'assignatures de la carrera que han estat memorables!

PD: jo també li dic os i no coco, Xexu! :)

25 de maig 2012

Excés de moviment

Aquests últims dies de classes com a estudiant de Biologia han estat força mogudets. Vagues indefinides, ombres i rumors de boicots d'exàmens, furgons dels mossos repartits pel perímetre de la universitat intentant garantir un procés electoral del rector/a sense incidents, professors que es prejubilen, professors que els foten fora, professors que es queden però als quals ja no veuré més... 

Bombardeig d'informació, seguit d'una pausa per poder ser conscient que només hi ha 5 exàmens que em separin del final. Falses promeses suren a l'aire, "ja ens anirem veient i quedarem", "farem trobades de tant en tant"... He dedicat molts somriures fàcils, denotant un "no ho dius de debò, oi?". Amb les meves dues princeses, però, no hi ha hagut comentaris buits com aquests, sinó mirades que deien "això va de debò". Sabem que no estarem a prop, però alguna cosa es farà per no acabar recordant-nos només quan mirem l'orla. 

12 de maig 2012

The final countdown

Hi ha una notable diferència, per mi, entre comprometre's i ser compromès. El primer és ben senzill, només cal tenir un domini de la retòrica i un somriure de complicitat per ficar-se a la gent a la butxaca, o per aconseguir tenir credibilitat davant dels seus ulls. El segon cas, però, ja és més complicat: cal tenir seny, dignitat i una mica d'empatia envers la gent amb la qual et compromets. 

És un debat que es dóna sovint quan coneixem a algú: fa molt bona pinta, sembla bona persona, mira què aplicat... I quan les coses van de debò el llop ensenya les dents. I és una pena que m'hi estigui deixant hores i males cares en un treball (en teoria) col·lectiu, i del qual justament la presentació dels resultats en un seminari serà l'esdeveniment que marcarà la fi de les meves pràctiques a la universitat. Una mala inversió que segurament no acabarà sent com a mi m'hauria agradat, però que un cop t'hi trobes només t'hi pots resignar i fer un últim esforç. Perquè ara sí, tot va de debò. 

En dues setmanes faré la meva última classe. En tres setmanes, estaré fent el meu primer examen. La setmana que fa sis, l'últim. El mateix dia, sabré si m'han acceptat al màster. I el 12 de juliol, podré cantar als quatre vents que sóc Llicenciada en Biologia. Ni pre-pre-biòloga, ni pre-biòloga. Deixem enrere els prefixes i podrem dir les coses pel seu nom. 

Moltes emocions i molta feina en poc temps. Així doncs, estimats blocaires, a partir d'aquest moment i fins la fi dels temps (vale, no... aquí m'he passat, només fins al juny), la meva assiduïtat per la catosfera es veurà reduïda considerablement (si no ho ha fet ja les últimes setmanes). Segurament trauré el cap de tant en tant per algun bloc, o deixaré anar alguna burrada aquí quan estigui saturada. 

Fins aviat!

05 de maig 2012

Un dolç comiat

Avui no és un dia trist, però sí un dia de comiats. Avui li he dit adéu, ja que el seu destí segurament serà desaparèixer d'aquest lloc on tant gustosament ha crescut els últims catorze anys.



Aquesta bèstia de més de quatre metres (segur), cabia al balcó de casa meva quan jo en tenia 8. Va ser el meu últim arbre de Nadal, que va ser trasplantat per començar a omplir un jardinet llavors ben buit. No podíem imaginar que li agradaria tant el sòl on el vam plantar.

Si bé de moment no tinc la intenció d'arrelar-me com ell en un lloc concret, sí que tinc moltes ganes de seguir creixent, de tenir nous brots verds i tendres que acabin formant part de mi amb el pas del temps.

29 d’abril 2012

Els records són selectius

El post que ha escrit el Porquet sobre el seu primer record m'ha fet rumiar. Jo tinc mala memòria per als records, sobretot de la meva infantesa. Tinc flaixos, imatges que se sobreposen, coses que els meus ulls veien però que no sabria dir quants anys tenia quan allò va passar. Un espectacle al Palau Sant Jordi en el qual tenia llagues a la boca i mentre sopava el meu sandvitx de pa de motlle, plorava. Una caiguda amb el meu abriguet pelut de color blanc un dia de pluja. La caiguda a les escales de casa tornant de comprar i carregant una bossa, amb la consegüent ferida a la barbeta de la qual encara en tinc la cicatriu. Els colors que em deixava la noia de secretaria de la piscina, mentre esperava que el meu germà acabés el curset. 

Però de més gran, en una franja dels 7 als 14 aproximadament, hi tinc un buit important i recordo coses poc alegres, exceptuant potser un parell de competicions, que van ser èpiques. I em ve al cap allò de que potser recordem més les coses dolentes que no pas les bones. Per què deu ser això? No hi ha hagut coses bones que hagin estat prou rellevants com per guanyar-se un lloc a la memòria? O és un mecanisme de defensa, per ser conscient d'allò que fa mal i intentar-ho evitar quan calgui? No ho sé pas, però sí que sé que últimament m'agrada mirar les coses amb més deteniment, intentar absorbir-les o recordar-les per no perdre detall. I provo de ser conscient de com em sento per guardar també la sensació que envolta a les situacions que em són especials. 

Potser serveix d'alguna cosa, o potser no serveix de res. Els records segueixen les seves pròpies lleis i regles, no fan cas de res ni de ningú, no es deixen manipular. Com els somnis.

23 d’abril 2012

Dolç Sant Jordi!

Es pot estimar de moltes maneres, de manera que als meus quatre solets aquest Sant Jordi els ha caigut una rosa de part meva, que ho té tot: és vermella, no ocupa espai, és biodegradable (a l'estómac), és anticrisi (molt barata!) i estan fetes amb tot el carinyo del món! 




I una de vermella i no comestible per la mama, també! Aquestes que no faltin mai.


Espero que hageu tingut una diada ben dolça!




19 d’abril 2012

La maneta!

Cinc anys. Cinc anys són molts. El nap-buf de 16 anys que va començar a escriure aquest bloc no sé pas què n’esperava, i potser tampoc ho sé ara. El que sí que sé després d’aquests anys és que si rellegeixo els posts que he anat fent, hi puc anar veient la meva evolució, els canvis que a nivell personal i acadèmic m’han fet gran i m’han marcat al llarg del temps. Alguns us seran imperceptibles. xifrats en posts amb múltiples interpretacions. D’altres, com el canvi de nom del bloc, van esdevenir fets més notables: les cireres madures cauen de l’arbre, de manera que arribats a un punt vaig decidir fer el salt des d'una d'aquelles branques. 

No se m’ha ocorregut pas cap mena de celebració especial per aquest aniversari. La Zel o en Jordi Casanovas van obrir les portes del seu bloc a tot aquell que hi volgués participar. He pensat que si ho feia hauria d’acabar cedint-vos el bloc, després de vosaltres no sé si podria mantenir el nivell amb els meus posts! Vaig seguir rumiant, però les neurones no donen per a més i tot va quedar en un intent. 

Hi ha una cosa, però, que no faig des del segon aniversari. I és donar-vos les gràcies a tots i cadascun dels que en algun moment de la vostra vida blocaire heu decidit invertir uns minuts del vostre temps en deixar un comentari aquí. Escriure és bónic i engrescador, però encara ho és més una bona conversa. Un teva-meva, una crítica, un “jo també”, un “ànims”, una experiència... El meu comentari sempre ha estat, ha de ser i serà un “gràcies”. Sense tots vosaltres cada post seria una conversa amb mi mateixa, i això ho puc fer a títol personal, de manera que a aquest espai li mancaria el sentit. Per tant, una inmensa abraçada per a tots i cadascun dels motivats 2.0 que ens movem en aquest micromón! 

Ada, Adrià, Alasanid, Alepsi, Alyebard, Anacrònic, Anna, Annatarambana, Asimetrich, Assumpta, AzRi3L, Badoc, Barbollaire, Barcelona m'enamora, Bocins, Boira, Caganer, Calpurni, Cantireta, Carme Fortià, Carquinyol, Cesc, Clarissa Vaughan, Clint, Cris, Dafne, Dan, David, Deomisses, Dessmond, El porquet, El veí de dalt, Elfreelang, Eli, Èlia, Els del PiT, Elur, Elvira FR, Estripanits, Eudald, Eva, Fada, Ferran Genís, Finestreta, Francesc Mompó, Garbí, Gemma, Gerardeli, Giorgio Grappa, Gripablau, Guspira, Helena, Instints, iruNa, JF Guíxols, Jacme, Jana Pirinea, Jansy, Jesus M Tibau, Jo mateixa, Joan, Joan Ayats, Joan Fer, Joan Gassull, Jordi, Jordicine, Josep, Josep B, Kweilan, L'avi, La meva perdició, Laura, Linwë, Llum, Lluna, Manuscrits, Martí, Matgala, McAbeu, Menxu, Mercè, Mireia, Missis, Mon, Mònica, Montse, MrTorture, Neopoeta, Nimue, NosotrasMismas, Núr, Nymnia, Oliva, Omalaled, Òscar, Pd40, Peix, Persona, Pons007, Quadern de mota, Quim, Rafel, Ramon, Rita, Rits, Roc, Sànset i Utnoa, Sisco, Striper, Té la Mà Maria, Terra, Tirai, Tocat del cargol, Toni, Txari, Una lingüista elitista, Uribetty, Valqui, Vier, Wayfarer, Xexu, Xitus, Yáiza, Yeral, Yrun, Zazpi, Zel, Zincpiritione.  

I he de dir que la llista m’ha espantat. Per començar, hi ha un nom per a cada lletra de l’abecedari, i això m’ha fet molta gràcia. Hi ha els esporàdics, els que ja no hi són, els que ens trobem a cada nova edició de Relats Conjunts, els pesats que ronden per aquí des de temps immemorials i que no em puc treure de sobre (amb tot el carinyo del món :-D)... Però el fet és que no recordava que tanta i tanta gent hagués passat per aquí! 

De nou, moltes gràcies per seguir nodrint el bloc amb el vostre punt de vista, que sempre sempre serà benvingut! Llarga vida al bloc!

PD: Sé que hi ha noms que pertanyen a un mateix blocaire, però com que potser també hi ha canvis de nom que desconec, he decidit posar-vos a tots :)

13 d’abril 2012

Fins a on podem arribar?

Abans de prendre una decisió, sempre podem escollir. Llavors, aquella decisió ens guia fins que, de nou, el camí es bifurca i hem de tornar a prendre una nova decisió. Estar en últim any de carrera comporta haver de prendre una decisió, haver d'escollir què es vol fer, com, on i per què. Comporta haver de tornar quatre anys enrere, quan un cop s'acabava el Batxillerat se t'obria un món de possibilitats davant teu. 

Aquesta mena de converses es repeteixen dia sí, dia també al meu voltant últimament. Jo la decisió ja l'he presa, i molts se'n sorprenen (i no és per menys, solc ser la que es rumia les coses mil cops!). Però sobretot per la idea de continuar aquí la meva formació. Molts allarguen la carrera fins l'any vinent amb Erasmus, marxen a fer màsters a universitats d'Espanya o fins i tot més lluny, es prenen un any sabàtic o fan estades amb beques a l'estranger. Molts també es queden per aquí, per suposat, o bé no saben què faran. No negaré que durant els tres cursos anteriors vaig estar consultant molts programes de beques per Europa, per fer pràctiques o màsters. Però de la mateixa manera que vaig entrar volent ser biòloga marina i ara mateix vull fer immunologia, les coses van canviant amb el temps. Mai sabem quines sorpreses ens trobarem pel camí, i tampoc m'estic tancant cap porta, tinc molt temps per endavant per poder veure món i per conèixer com es treballa en altres llocs. 

Però de tot això, el que realment m'ha fet rumiar és que si bé el panorama que ens envolta no és gaire engrescador, la sensació general que denoto és que en la ment de molts, quedar-se comporta una mena d'acomodament i manca d'ambició. Potser aquí la inversió que es fa en ciència és menor que en altres indrets i per tant, amb menys pressupost hi ha menys marge d'acció... Però també es fan moltes coses! I prou interessants! Hi ha la mentalitat d'abandonar el vaixell si s'enfonsa, però jo crec que es pot arribar lluny sense tenir les butxaques plenes a vessar, només cal tenir ganes, idees i un bon plantejament. 

Per què no hi ha gaire gent que tingui ganes de saber fins a on podem arribar? 

06 d’abril 2012

Jo nedo

Fa poquets dies la Yaiza va comentar de que havia tornat a córrer la seva mitja particular. Als comentaris s'hi van nombrar diferents esports (què pot aportar cadascun, etc.), i en algun comentari va sortir que la natació era un esport avorrit (tot i que també va ser defensat, eh!). Cadascú té les seves preferències a l'hora de fer esport, només faltaria, però jo de natació n'he practicat tota la vida i de seguida em van venir al cap milers de raons per defensar aquest petit esport que a mi m'ha fet gran, i que de fet em ve de gust explicar-vos. Perdoneu si m'enrotllo massa!


Ja d'entrada, la principal raó per la qual molta gent considera que la natació és avorrida és perquè et fiques en una piscina i vas amunt i avall, sense sortir de la bassa. I això és cert, però per mi això és un mal menor (a part de que a l'estiu també es pot practicar a l'aire lliure!). Per mi posar-me en una piscina és regalar-me una estona de sensacions, de bones vibracions, d'un cansament generalitzat que s'estén per totes i cadascuna de les parts del cos i que em deixa renovada. M'agrada estar dins l'aigua i no tocar de peus a terra, és un ambient completament diferent del que estem acostumats durant la resta de la nostra vida. I per mantenir-nos estables dins l'aigua hem de moure tot el cos, fins i tot músculs que no saps ni que tens. D'això en vaig ser conscient quan entrenava, ja que després del mes d'agost de descans, a la tornada els primers dies em feia mal literalment tot el cos: cames, braços, adductors, glutis, coll, trapezi...

El que m'enganxa i m'atrapa més d'aquest esport, però, és la sensació de surar sobre l'aigua. I no em refereixo a posar-se panxa enlaire i deixar-se endur (que també és molt recomanable de tant en tant). Parlo de quan hi ha una harmonia de braços i cames, quan noto que els braços m'empenyen cap endavant i que les cames ho acaben d'arrodonir tot. Llavors noto com si nedés per sobre de la superfície de l'aigua, com si aquesta no oposés resistència. La pròpia embranzida fa que tan sols abaixant una mica el cap quan arribo a la paret el viratge es faci sol, gairebé per art de màgia. I flexionant una mica els genolls en tinc prou per impulsar-me i reprendre el meu propi camí. La gràcia és que no em passa sempre, depèn de com estigui aquell dia i del bagatge que porti. Per exemple, el primer dia que toco aigua després d'una setmana sense nedar no aconseguiré sentir-me així, però al segon dia ja ho puc aconseguir en funció de si els braços i les cames responen o no. No ho puc predir, aquesta és també la cirereta del pastís: alguns dies "persegueixo" aquesta sensació: és un joc entre l'aigua i jo, entre el cansament i la persistència. 

Un altre petit secret és, quan no hi ha ningú al meu carril, nedar amb els ulls tancats. De tant en tant els obro, per no desviar-me massa, però és una sensació impressionant de nou. És com quan es diu que els que perden un sentit en desenvolupen un altre: mentre nedo amb els ulls tancats ja no em concentro en veure què m'envolta, sinó que tot es focalitza en notar com la mà entra a l'aigua, com faig força des de la punta dels dits fins a l'espatlla, en trobar una ritmicitat en cada respiració... És un instant que hipnotitza, és notar que estàs immers en alguna cosa que et recorre tot el cos.

A aquesta alçada del post potser alguns pensareu que m'he fumat alguna cosa, però he de dir al meu favor que jo nedo força bé, quan entrenava vaig agafar una bona tècnica. És per aquest motiu, suposo, que malgrat ser un tap de bassa i calçar un 36, dins la piscina se'm veu força espavilada. I de la mateixa manera que hi ha gent que va en parelles o en grup a córrer o a fer bici, també es pot nedar en grup, i aquest fet es converteix en un al·licient extra: desmarcar-se, que t'agafin de nou, deixar-los enrere, retrobar-vos després de 50 metres i que la història es repeteixi de nou... Potser no ho sembla, però és extremadament divertit. I no negaré pas que més d'un cop m'he ennuegat rient sota l'aigua! 

I el final d'una bona sessió sempre ha d'estar a l'alçada. Ja ho vaig comentar en el post dels rituals, però hi ha un parell de coses que m'agrada fer: la primera (la repeteixo), és treure'm gorro i ulleres, submergir-me i aguantar la respiració, escoltant el que m'envolta (la remor de l'aigua, un murmuri, un soroll, els peus que vencen a la gravetat i volen surar...). També m'agrada fer una piscina per sota l'aigua, propulsant-me només amb els peus, i divisar com la paret cada vegada és més a prop, alhora que les existències d'aire també van minvant. Fins que al final ressegueixo la paret amb els dits, surto a la superfície i respiro amb força.

Una vegada em va venir una petita revelació a la ment, una mica estúpida, però que em va fer somriure: que en anglès, swim s'assembla a swing. I que, en certa manera, aquesta mena de comunió amb l'aigua és com un ball a ritme lent però constant, un lleuger balanceig, un deixar-se portar...


Bé, doncs ja he avisat que em quedaria una mica llarg! I pel que veig, una mica paranoic també! He deixat quatre detalls del per què a mi em sembla que és un esport que pot donar molt de sí, i els mateixos arguments que jo he fet servir poden ser del tot inversemblants per a una altra persona. Però en això consisteix la màgia de l'esport, la gràcia és poder triar i remenar. Encara que ara només faci natació com a hobby, l'essència de quan entrenava en part no s'ha perdut: m'ho passo molt bé, hi ha competitivitat, he conegut a força gent i m'hi sento com a casa...

04 d’abril 2012

En perill d'extinció


Potser el dibuix jo l'hagués dissenyat de manera diferent, però el missatge és clar!

02 d’abril 2012

Els pobles grans

La línia que defineix què és un poble i què és una ciutat és massa prima, o potser massa poc definida, de manera que fa de mal dir què ho és i què no. He consultat a la viquipèdia i només m'ha sabut dir que "Una ciutat és una població gran amb alta densitat de població amb predomini del sector terciari i menys del 25% de la població treballant a l'agricultura". Per tant, visc en una ciutat d'uns 60.000 habitants on es viu del comerç, del Parc Tecnològic del Vallès i del que pugui aportar tenir una universitat a prop.

Però si parleu amb mi, sempre l'anomenaré el poble, perquè no em surt pas dir-li ciutat. Hi ha certs llocs cèntrics (on et pots trobar a tothom) i la perifèria (bàsicament residencial). I és al costat de Barcelona, de manera que el vocabulari no és gens característic (ans al contrari, a algun barri sentir parlar català fa plorar). No ens coneixem tots, però sí que és molt senzill que milers de cares et sonin familiars, perquè te les trobes aquí i allà repetidament. A una de les botigues de coses de la llar hi treballa la parella d'un amic. Algunes dependentes del supermercat i de la farmàcia del costat de casa estudiaven amb mi. L'avi que em trobo cada cap de setmana a la piscina passeja el gos pel carrer més ample del barri. Un professor de la universitat cada matí veig com acompanya a la filla a l'escola. I el noi que fa les pizzes al bar de la meva facultat me'l trobava abans cada tarda al gimnàs.

I no em fa res. Però el que potser sí que em fa pujar la mosca al nas és la manca d'anonimat quan la necessites. Els nens, tel's trobes als parcs o a la plaça de l'església anant amb patinet. Als més grans, a algun dels quatre o cinc locals xulos que té la localitat. I si bé no em molesta trobar criatures que em saludin, sortir al vespre i topar sempre amb algú de vegades pot resultar incòmode. No tinc gaire enemics (diria!), però sí hi ha gent a qui per una raó o una altra no em ve de gust ni trobar-me ni haver-los de dedicar un somriure més burlesc que no pas de cortesia. O bé, simplement, m'agrada poder sortir amb algú a prendre alguna cosa i que no sigui vox populi!!

29 de març 2012

Rituals

Tenir un moment del dia que sigui especial és un petit tresor. Poden ser uns segons, uns minuts, una horeta... En resum, una estoneta on tenir una mena de ritual inconscientment estudiat i posat en pràctica, que repetim dia rere dia. Potser llegir un llibre mentre esperem el tren. O despertar la criatura que encara mandreja al llit, amb quatre pessigolles. O potser aquell cafè fumejant que impregna d'una olor deliciosa tota la casa, mentre fullegem el diari o mirem per la finestra, fent una mica el llangardaix amb els primers raigs de sol (ai, no sé si n'ha notat molt però aquest és el meu!). Es converteixen en una part indispensable del dia a dia, aquell moment de no importar-nos que el món giri sense nosaltres, de dir-li que necessitem descansar d'ell una estona. 

Jo també en tinc un altre... Cada cop que surto de la piscina, treure'm el gorro i les ulleres, agafar aire i fer una petita immmersió. I amb els ulls tancats, sentir aquell soroll sord al voltant que no saps d'on ve, i deixar anar bombolles fins que l'aire s'acaba i m'obliga a sortir.

I... quins són els vostres petits rituals?

23 de març 2012

Em fot!

Fer coses, moure's, prendre decisions, arriscar-se... Tot això sempre comporta mullar-se. Perdre o guanyar, sempre hi ha conseqüències. I si acabem decidint-nos per una opció o una altra seria, en principi, perquè estem disposats a acceptar aquest nivell de risc associat.

El problema potser ve si no havíem fet un bon balanç de la situació, infravalorant el nivell de risc, obviant variables, actuant sense pensar amb claredat. O potser sí ho vam contemplar, però tot i així ens va semblar acceptable, el fet de vèncer era una força absorbent en aquell moment que ho emmascarava tot. Quan, temps després, ens trobem amb les conseqüències dels nostres actes, tenim dret a queixar-nos? A pensar que no és just allò que se'ns presenta davant dels nassos? És una sensació estranya, com si les cartes que vam jugar en algun moment del passat tornessin en forma de pressió emocional negativa, per dir-ho d'alguna manera. I si bé pot ser que no ens afecti directament, o si potser ha deixat d'importar-nos, és "lícit" o "raonable" tenir aquesta sensació de no sentir-se mereixedor del que ens passa? Potser no ho volem canviar, no tenim intenció de retornar a l'estat inicial perquè sabem que actuaríem igual, no parlo d'això. Simplement és la sensació d'aturar-se, analitzar la situació, reflexionar i dir: sí, malgrat no voler-ho acceptar, em fot!

15 de març 2012

Transparent

Quina gràcia pot tenir, ser transparent? M'ho han dit alguns cops, però no fent referència al fet de passar desapercebuda, com un fantasma. Jo sóc transparent pel que fa a les emocions. 


Se'm nota quan estic contenta, em dóna per xerrar i per somriure tota l'estona. 

Se'm nota quan estic apàtica, es veu que contesto de manera estranya, amb un to entre melancòlic i de "deixa'm estar".

Se'm nota quan estic emprenyada o indignada, perquè es veu que contesto de manera seca, talllant.

Se'm nota quan estic il·lusionada, perquè es veu que em brillen els ulls.


Segur que aquestes reaccions són del més normals, el problema de ser transparent és que no les puc dissimular, traspuen sense ser-ne conscient, fins i tot quan les vull controlar s'esmunyen i es barregen a mb l'aire que m'envolta. En una conversa, tot i no voler que es noti, sempre m'acaben descobrint el pastís. Podria semblar a primer cop d'ull que pot ser un avantatge, si bé no per mi directament sí que ho podria ser a nivell col·lectiu, traspua sinceritat. Però deixa de tenir la seva gràcia quan te n'adones que et fa molt més vulnerable davant la resta, o que de sobte et fa estar mantenint una conversa de cortesia sobre el teu estat d'ànim amb algú que ni et va ni et ve.

10 de març 2012

Unes finestres al passat

Relíquies d'un passat, molt llunyà per a alguns i encara proper per a d'altres. Trobar objectes de 80 anys ençà, conservats meravellosament i guardats amb cura, és com tornar a tenir quatre anys i jugar a trobar pedres precioses amb formes estranyes al sorral de l'escola.  

Uns prismàtics a través dels quals veure-hi un trosset de món, i que no tenen gaire cosa a envejar a alguns dels més nous. Potser no enfoquen de tan a prop, però ho fan amb una nitidesa excepcional. Al principi em feia por tocar-los, com si s'haguessin de transformar en pols només entrar-hi en contacte. Però han resistit el pas dels anys, i han anat acumulant tot allò que uns ulls curiosos hi van poder veure a través. I sembla que ho pugui mig reviure mentre amb els ulls clavats als oculars, sento la veu de l'àvia que va xiuxiuejant. Fer l'espieta des de la galeria del pis per veure les sessions de cinema a la fresca que es feien a l'estiu, al cinema que hi havia a la planta baixa, ara ja desaparegut. Dies especials de gala, de poder-se permetre anar a veure una obra de teatre ben empolainats i amb els prismàtics a les mans, per no perdre's cap detall des del galliner estant. 

En treure els ulls dels oculars, uns altres ullets, petits i cansats pel pas dels anys, miren a l'infinit a través de la finestra. I mig humits, acompanyen el cap que assenteix, recordant aquells anys que no van durar gaire però que van deixar un record ben dolç a la memòria. 



05 de març 2012

Per segon cop!


3/03/2012. Camp Nou

Entretingut, emocionant... I el millor, del tot inesperat. 

03 de març 2012

Especialista... en què?

Avui he fet una feineta de recerca, de treure la pols al bloc, de posts escrits qui sap quan. M'agrada molts cops trobar-hi comentaris i reflexions que s'han complert, i d'altres que no (per especular que no quedi). Una mica com a les Cartes al futur que alguns de vosaltres escriviu. 

Avui tocava rescatar el post del dia que em vaig decidir a estudiar Biologia sanitària, a convertir-me en biòloga de "bata". Hi he trobat comentaris que m'han fet molta gràcia: en Xexu vaticinava que em dirien friki quan m'agafés assignatures que no eren de la meva branca com a lliure elecció... i en algun cas així ha estat! I en Dan em deia que havia fet una bona tria, i també la va encertar. Però sobretot necessitava llegir-lo perquè jo sóc bastant cagadubtes, em costa prendre decisions, i necessitava veure i palpar que la tria no esdevé un procés tan traumàtic com me'l plantejo. Que després mica en mica cadascú es va construint el camí, i que si hi ha coses que no es poden fer, es poden acabar substituint per altres que poden acabar sent una grata sorpresa.

I tot això ara a que ve? Obertura del període de preinscripcions a Màsters. Aquest cop, però, la paradoxa encara és major, perquè jo ho tenia molt clar: la Immunologia em té el cor robat. Barregeu uns quants macròfags amb unes quantes citoquines, afegiu-hi un polsim d'immunoglobulines i tindreu una recepta per llepar-vos-en els dits (molts no tindreu ni idea de què són aquests noms, ho sé!). I tenia moltes ganes d'aprendre noves receptes com aquestes, però... Sorpresa, hi ha una mena de justícia divina que no està contenta si no em posa pals a les rodes. Una magnífica renovació curricular o una cosa així fa que s'hagi obert la preinscripció del Màster en Immunologia, però que aquesta sigui temporal a l'espera que des de l'òrgan de Govern corresponent s'aprovi. I em fa una mica de respecte, perquè malgrat no ser un Màster nou i que jo tinc l'esperança de que sí que es faci l'any vinent, els últims anys han sortit Màsters de sota les pedres, de mil coses diferents, i en conec uns quants que han acabat desapareixent. Tot això fa que vulgui preinscriure'm a un segon Màster, "per si de cas". I les alternatives... o no em fan gaire el pes, o són tan generals que seria pagar per avorrir-me al llarg d'un any (és molt llarg d'explicar, però en resum: amb el Pla Bolonya, els Graus han reduït temari de manera que el que s'imparteix en molts Màsters jo ho he fet al llarg de la meva especialització de Llicenciatura). 

Quina alternativa triar? Ja em teniu de nou, cagadubtes! 


29 de febrer 2012

Un punt petit...

...però sóc un punt.


20:46: He trobat la fotografia sencera...




Font: el meu mòbil cutre

26 de febrer 2012

Deixa'm no dir-te...

Postal amb ocell 

Una postal d'aniversari feta plegant paper i enganxant trossos de paper de regal, seguint una mica la tècnica del decoupage. Fa patxoca, feia temps que no tenia gaire idees per fer postals, però aquesta ha quedat prou bé. El més important, però, era què posar a dins, a part de Moltes felicitats. Últimament no tinc gaire fluidesa verbal en aquest sentit, i m'he enganxat força a escoltar música. N'escolto pel carrer, mentre netejo a casa, mentre cuino. Això fa que hagi trobat lletres que parlen per sí soles i que m'ajuden a dir el que a mi no em surt. I qui diu cançons, diu poemes. I qui diu poemes, diu Miquel Martí i Pol.


Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps tan bé com jo, i prou que ho repeteixen tot de corcs, insistents i temeraris, només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat: un pam de món, concret i destriable, i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara


És un poema que potser per a molts de vosaltres passaria desapercebut, o que no us diu res. Però per a la meva postal va perfecte, no és només adequat sinó que és el que jo voldria saber dir, o el que dic però no és escoltat. Potser al mestre li fan més cas que a mi.

23 de febrer 2012

Composition X [RC]


Quantes vegades prenem decisions de les quals més tard ens en penedim, i molt... Però no es pot fer marxa enrere. Per aquest motiu, per exemple, no li agradaven gens els tatuatges: eren una cosa massa estàtica, de caràcter permanent, que ni les tècniques làser aconseguien fer desaparèixer sense deixar cicatriu. I les persones canviem, de manera que allò que semblava meravellós, qui diu que ens uns anys no es pot convertir en odiós? 

Un altre exemple, el seu marit. Aquell xicot atent, encisador i ben plantat s'havia metamorfosat en una bola de greix insofrible, impertinent i arcaica, que es passava el dia al sofà renegant de tot i de tothom i que era incapaç de mirar-se el melic (literalment i figuradament) i jutjar-se a sí mateix. No sabia pas si durant els primers anys de casats ell s'havia esforçat en amagar tots aquests trets, o si bé havia anat canviant mica en mica, sense que ella se n'adonés, fins el dia que es va trobar asseguda mirant la tele al costat d'un desconegut. Dels petons i les abraçades havien passat als crits, els renecs i a la insistència d'ell en assetjar-la amb paraules brutes i masclistes. La que neteja la casa, la que es passa el dia sense fer res, la que... Tot allò s'havien convertit en sinònims del seu propi nom, que a aquell ritme no trigaria a oblidar ella mateixa, fins i tot. Quan arribava de la feina, ell seia al sofà, amb una tassa de te i el diari, del qual en descartava la major part per centrar-se només en les pàgines d'esports. Mentrestant ella anava fent mica en mica les feines de casa, sense dirigir-se la paraula. Fins i tot era incapaç d'aixecar els peus quan ella, tot passant' l'escombra, li ho demanava. Intentava estar al mig de tot per ser un destorb sempre que pogués i així propiciar que es desencadenés una baralla a la més mínima, de la qual sabia que en sortiria guanyador.

I ella, formigueta, anava recollint diners, setmana rere setmana, d'altres feinetes remunerades que feia mentre el seu marit no hi era: vores de pantalons de veïnes, netejar escales de blocs de pisos... El raconet es va anar engreixant, i com que el noi del banc coneixia al seu marit des de feia molts anys, se'n va guardar prou d'ingressar-los i els guardava en un sobre, dins d'una maleta petita de viatge. Allà dins, a més, hi tenia quatre peces de roba ben plegades des de feia més de cinc mesos. 

[...]

El davantal a ratlles (una analogia grossera de la seva condició de presonera), i l'escombra. El seu propi vaivé la té mig hipnotitzada, sense saber ben bé quin dia o quina hora és, tots els dies li semblen iguals. Ell, com sempre, al sofà, ben acomodat, com un maharajà que té la serventa a disposició les 24 hores del dia. Ella, amablement, li demana si pot alçar els peus per poder escombrar. Ell alça els ulls del diari, li fa una repassada de cap a peus, somriu mig burleta i, sense articular paraula, se'n torna a la lectura. Ella comença a enrojolar-se i continua escombrant, obviant que hi han uns peus que li toquen els collons. Col·loca al recollidor tota la merda que de moment ha acumulat, i, com si ell no hi fos, continua escombrant, xocant un cop i un altre contra els peus del marit. Ell alça els ulls, mig mosca, per avisar-la. Ella s'atura, però quan ell creu que ja ha quedat avisada, hi torna, aquest cop més fort. Pica, i pica, i pica fins que ell, emprenyat, li llença el diari a la cara i la comença a escridassar. Ella li aboca el recollidor amb tota la merda i la pols per sobre, li crida i es treu el davantal. I mentrestant pensa que no totes les decisions que es prenen a la vida són irreversibles. La maleta és a la porta. 


18 de febrer 2012

Pilars

A la vida cadascú té el seu micromón muntat: les seves amistats, la seva família, persones amb qui rius, persones que et donen consells, persones amb qui t'hi compenetres de forma estranya i alhora fascinant... I potser també algú de vosaltres té una persona que ha esdevingut un pilar. Potser no una paret mestra que si s'enfonsa se'n va tot a la merda, però sí algú important, algú que t'ha ensenyat molt. Jo vaig conèixer algú, fa uns anys, amb el qual vaig aprendre a saber veure les coses des d'un altre punt de vista. Algú que malgrat tenir un cor molt vulnerable i que l'afectaven molt les coses que passaven al seu voltant, tenia una capacitat bàrbara de regenerar-se i tornar-ho a intentar de nou. Algú que sabia apreciar quan fas un pas endavant, i que si calia fer un pas enrere per fer les coses millor, no ho dubtava i tornava a començar, amb més paciència que un sant i amb energies renovades. Malgrat no ser com ell, quan les coses han anat maldades sempre l'he tingut present com aquell que em regalava una mica d'aquella espurna que tenia, i que em feia pensar que encara tot era possible i que es podia remuntar; que l'esforç valia la pena. 

Estic en un moment bastant dolç, la veritat és que crec que no em puc queixar de res. Considero que el que tinc m'ho he guanyat, i que ningú m'ha regalat res, però no tothom té la mateixa sort que el seu esforç es vegi recompensat, això també s'ha de dir. Però el pilar que jo tenia s'enfonsa, ja que malgrat tots els esforços ha acabat en un estat malaltís, tant físicament com psicològicament. I veure com un pilar s'enfonsa és massa dur com per no intentar fer-hi res. Ha intentat lluitar no només contra tot el que li venia sinó també contra tot allò que veia que passava al seu voltant i que trobava injust, en un acte d'altruisme que l'ha acabat consumint. Potser ha volgut anar massa enllà, no ho sé, però la seva voluntat de voler-ho intentar li ha passat factura. 

La veritat és que poca cosa puc fer-hi: només puc aportar el meu granet de sorra dia rere dia per intentar que es relaxi... i intentar que l'espurna no s'apagui. 

12 de febrer 2012

Qualsevol excusa és bona...

Per sortir un cap de setmana, gaudir de bona companyia i practicar amb la càmera abans de tornar a ser al peu del canó demà!

El dia que va nevar i que ens van desallotjar de la universitat...


I aquest cap de setmana, amb el fred encara ben present...


Unes vistes d'allò més recomfortants, un silenci que ho envolta tot...


I un esmorzar com déu mana!


07 de febrer 2012

Recompenses

Després d'estudiar molt, s'ha acabat el meu últim febrer. Un febrer de no moltíssimes assignatures sinó de perseverança, d'encostipats, de posar-me nerviosa als exàmens com si encara fes primer de carrera, de fer xocar el cap contra els apunts per si de cas la informació entrava per difusió... I per què no, de recompenses. De bones recompenses. L'esforç i la reciprocitat són molt importants, sobretot quan l'esforç és substanciós i les recompenses són condicionants d'un futur no molt llunyà. Deixar de banda moltes coses i posar tots els esforços en una d'elles pot acabar desmotivant si després la jugada no surt bé. Però si surt bé, si enlloc d'un full fas un repoker, la recompensa es multiplica. I a més motiva, dóna ganes de fer coses. És temps d'il·lusionar-se de nou, de posar de nou les cartes sobre la taula i jugar amb perspicàcia, arriscant, però alhora amb seny. Perquè alguna coseta dins em diu que tot acabarà sortint bé. I el final és força a prop. 

31 de gener 2012

Chop Suey [RC]




El far del sud by Sopa de cabra on Grooveshark

La va trobar per primer cop al bar que freqüentava en sortir de la feina. Ella seia sola en una taula, amb un got buit davant que havia contingut alguna cosa alcohòlica, whisky potser. Tenia la mirada buida cap al got, com si fent un esforç pogués fer que es tornés a omplir, per buidar-lo de nou. El posat trist i desanimat, barrejat amb aquella aura, aquell aire místic que brollava al seu voltant, li va provocar una punxada al cor i un desig d'apropar-s'hi i consolar-la. Però l'únic que va poder fer va ser seure a la barra, demanar el mateix que ella i mirar-la i parlar-li en la distància. Que tot acabaria passant. Que trobaria la llum, el far que la il·luminés i li marqués el camí que havia de seguir, fos quin fos. El bar es buidava, i ell seguia mirant-la, absort, amb aquell delit estrany motivat pel desconsol d'ella. Una sensació ben estranya, solen dir que un somriure enamora, però d'ella no n'havia traspuat cap espurna d'alegria. I així va estar fins que ella va demanar el compte, li van portar un platet, va deixar els diners, es va posar el barret i va marxar.  

Al cap d'una estona ell va fer el mateix, i de camí cap a casa no podia deixar de pensar en aquell posat trist, en aquella aura, en aquella noia que li havia robat el cor. Ni tampoc hi deixava de pensar mentre sopava. Ni quan es posava al llit. Ni quan, sense adonar-se'n el sol traspuava de nou a través de la finestra. 

Tornava al mateix bar, tarda rere tarda, i seia a la barra i l'observava. Sempre sol. Si els companys de la feina volien acompanyar-lo, donava alguna excusa, agafava una ruta alternativa i després de vagar mitja hora treia el cap pel bar. Des de fora del bar, a través del vidre translúcid podia observar la seva silueta, els braços recolzats a la taula, el barret. Es posava nerviós, però acabava entrant a dins del bar, seient al lloc de sempre, i observant-la, com sempre. Somiant el que li podria dir, què podria oferir-li, què la podria consolar. No tenia gaire per donar, però no li importava sacrificar-se i entregar-s'hi si ella el podia arribar a estimar. Perquè coses com aquelles només passen a les pel·lícules, a les cançons o a les novel·les, però quan les mires, les escoltes o les llegeixes no notes el mal, l'angoixa, la força que t'absorbeix, la ceguesa. Això en la ficció tan sols es pot arribar a percebre, però mai no es viu a la pròpia carn com si fos real. Si mai s'havia enamorat d'alguna noia, després d'allò sabia que ni tan sols es mereixia anomenar-ho amor. Potser desig, potser atracció, però res més. 

Va estar un temps que no la va veure, fins que de nou un dia va reaparèixer. Però no estava sola. L'acompanyava una altra noia. Havia perdut la tristor als llavis, la humitat als ulls. S'havia arreglat una mica més, i uns clotets vermells a les galtes ressaltaven amb els seus ulls clars. En refer-se, aquella aura havia deixat d'envoltar-la a ella per passar a il·luminar la sala, el carrer i la ciutat. Era com una ombra, una figura de sucre, una holografia. Temia respirar massa fort per si era un miratge i desapareixia com el fum, o tancar els ulls per si al obrir-los deixava de ser-hi. Fora de sí, es va aixecar, sense saber massa bé què feia, i s'hi va acostar. A cada passa el cor se li accelerava, i pensava què podria dir-li, com saludar-la, com presentar-se, com fer fora a l'altra noia per poder tornar a tenir-la per a ell sol. Com fer que el món tornés a girar de nou per a ells dos. 

Quan va passar pel costat de la seva taula, després d'un moment de vacil·lació, va seguir caminant en direcció a l'altra punta de la barra. Va girar-se, dissimuladament, i no va poder evitar sentir-se perplex: les dues noies, idèntiques, emanaven la mateixa llum, la mateixa placidesa. I ara no sabia quina era la seva, aquella en la que havia estat somiant dia rere dia, aquella que havia estimat en la foscor, aquella a qui li havia promès que ho donaria tot per ella. De fet, potser no sabia si és que hi veia doble, si la intrusa tan sols era una prolongació de la seva estimada. I es va posar a tremolar, a perdre el cap: ja no sabia discernir si el que havia vist, vespre rere vespre, era real o no. 



La meva proposta del quadre nº50 de Relats Conjunts!!! Felicitats a tots els que edició rere edició us exprimiu el caparró!

29 de gener 2012

Óssos de cotó de sucre

Quan l'he vist era un home que trucava a la porta.

Quan he tornat d'agafar la càmera era un ós que es llençava sobre la presa, amb un gep una mica estrany...  

A hores d'ara, s'ha difós entre la resta de núvols...



I sí... Ja tinc càmera!!!! Falta dominar-la, avui en dia les compactes tenen moltes pijotades i no sé com optimitzar-la encara. Tot arribarà!

21 de gener 2012

Substitut

Em sembla que l'envio al proper examen enlloc meu... A més, li encanta, fa bona cara!



14 de gener 2012

La Laia i la penúltima creuada...

Amb una miqueta de sort, aquest serà l'últim gener sota pressió. Si bé no m'atreveixo a dir l'últim gener d'exàmens, sí que serà l'últim com a prellicenciada

Per tant, amics i amigues, em sembla que a partir de la setmana vinent desapareixeré del mapa (si no ho havia fet ja els últims mesos) durant unes tres o quatre setmanetes, amb alguna reaparició potser fugaç, en forma de post que en llegir-lo el primer que us passarà pel cap és pensar que me'l podria haver estalviat. 

En realitat... Què afortunats que sou, estimats blocaires, de no haver-me de suportar! En poca d'exàmens pateixo metamorfosis d'ira, nerviosisme i caràcter irascible, fets que hauria de controlar després de tota una vida d'estudiant, però que no crec poder vèncer mai. Així que, mirant-ho per aquest cantó, fins i tot us faig un favor!

El cafè a punt (i dos, i tres...) i la cafetera plena per si algú em vol acompanyar!

Fins ben aviat!

08 de gener 2012

Afició o professió

Una cosa que m'ha passat pel cap últimament, tot observant al meu voltant, és el fet d'escollir professió. I més en concret, el fet de convertir un hobby en la pròpia professió. Quan diem que "ens volem dedicar a...", és perquè ens agrada, ens motiva, hi veiem alguna cosa especial que ens crida l'atenció. I de vegades hi ha coses que comencen com a hobby i que per amor a l'art hi ha qui s'hi dedica en cos i ànima i n'acaba fent la seva professió. I de fet, potser acaba fins i tot costant una mica veure la diferència entre que allò que t'agrada sigui alguna cosa a la qual t'hi vulguis dedicar o que sigui una mera afició.

No sé si m'explico gaire, i de fet, segur que en molts casos potser no és aplicable, però el que a mi em barrinava pel cap era com canvien les sensacions, i si en professionalitzar-lo el hobby deixa de ser hobby, si se n'han de buscar de nous, i si hi ha perill d'acabar perdent l'encís que tenia al principi. Hi ha les dues cares de la moneda: per una banda, dedicar-se a allò que et motiva és... uau! Genial! Anar a la feina amb un somriure, gaudir del que es fa... I segur que el rendiment se'n veu recompensat. Això no exclou patir de vegades, i tenir moments durs, però al cap i a la fi, si alguna cosa ens és important, els errors fan mal. Si passéssim de tot si les coses no surten bé, potser és que tampoc ens agrada tant. I l'altra cara de la moneda és si dedicar-nos a allò que havia estat un hobby pot acabar cremant. En cert sentit, els hobbies que jo tinc són per passar-m'ho bé, i sobretot per evadir-me, per trencar. I fer-ne d'això el dia a dia perd aquesta finalitat. Un exemple absurd: si em dediqués a fer figuretes d'origami crec que al cap d'un temps agafaria mania al paper segur! 


05 de gener 2012

Bocca della verità [RC]



Pels Reis Mags, vigilar dia rere dia que tots els nens del món es portessin bé s'havia convertit en una tasca molt feixuga, ja que la població mundial seguia creixent i cada cop hi havia més nens per atendre. Gràcies a la seva tasca constant, durant el mes de gener, a mesura que anaven llegint  les cartes que els nens els enviaven, sabien destriar quins s'havien portat bé i quins no, i per tant, jutjaven quins mereixien carbó a la seva sabata. També n'hi havia d'entremaliats que demanaven moltes i moltes joguines, de les quals no totes arribarien a ser entregades, doncs el mal comportament mereixia alguna mena d'avís. Però com hem comentat, any rere any cada cop hi havia més nens, i sis ulls no arriben a veure-ho tot... Per tant, moltes de les entremaliadures, innocents o no, passaven desapercebudes davant dels ulls reials i aquells nens acabaven rebent tot allò que havien demanat. Els Reis Mags i la seva justícia perdien credibilitat des del punt de vista dels infants, ja que el seu mal comportament es veia recompensat. En conseqüència, la mala bava anava in crescendo l'any següent. 

Fins que els Reis Mags van dir prou, que allò no podia ser. Que hi havia massa maldat al món recompensada, i massa regals que arribaven a un mal destí. I tenint en compte els temps de crisi que corrien, es va prendre un ultimàtum: una revolució en els trons reials de tots els carrers, places i centres comercials de totes les viles del món. Allà on anés el Rei Mag per tal de rebre la carta d'un nen, hi hauria una Bocca della verità. I la veritat (i hi poso la mà a dins) és que el mètode va funcionar molt bé. El guió del Rei Mag, que ja se'l tenien ben après, començava amb un com et dius?, seguit d'un t'has portat bé aquest any? i finalment un què és el que has demanat?. El mètode senzillament consistia en introduir una petita prova: qualsevol vailet que digués que s'havia portat bé, havia de posar la mà dins de la Bocca della verità, exposant-se a perdre un parell o tres de dits en cas d'haver mentit. Els vailets, mig atemorits en saber com funcionava aquell instrument, de seguida rectificaven en cas d'haver mentit, exposant-se a no rebre tot el que havien demanat però a conservar el polze, l'anular i el xic, que de ben segur en un futur els farien molta falta. 

I així va ser com aquells Nadals els Reis Mags es van estalviar força calerons, els nens van ser més sincers i gairebé no hi va haver pèrdues de dits. Gairebé... Pel tron dels Reis hi passa tothom, no només nens, que els grans també volen (volem) rebre algun regalet. I sempre hi ha algun espavilat que es creu més llest que els Reis Mags...!

----

Que ningú em denunciï per incitació al maltractament infantil! Gràcies!