L'altre dia vaig vaig llegir una frase: la felicitat és saber trobar la pròpia alegria en l'alegria dels altres, d'un tal George Bernanos. Més tard, potser l'endemà, la vaig sentir en boca d'algú, no pas com a cita sinó afirmant-ho, que ell/ella ja era feliç si a X li anaven bé les coses i el veia feliç. Hi ha cites que en llegir-les de seguida penso "i quanta raó té aquest home", i d'altres que em deixen indiferent. En aquest cas, no sé si hi puc estar gaire d'acord, i per suposat va ser motiu de debat amb aquesta persona.
Potser hauria de començar pel fet que no us sabria ni descriure la felicitat. Alegria permanent? Motivació? Satisfacció? Pau interior? Tot junt? Deu ser una d'aquelles coses que deu variar en cadascú de nosaltres ja que vivim les coses de manera diferent. I en aquest sentit estic d'acord en allò de que no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita (carai, com estic amb les cites!), i és que aquest sol ser un mur massa alt per a certes persones alhora d'aspirar a ser feliç. Tornant a la frase del principi, però, el que més m'ha sobtat és la supeditació de la felicitat als altres, com si no es pogués ser feliç per un mateix. Ara puc semblar la persona més egoista i individualista del món, però no sigueu massa estrictes a l'hora d'interpretar les meves paraules!
Estic d'acord en què veure i ser partícips de l'alegria dels nostres amics i familiars més propers ens fa sentir bé, contents, alegres, i que aquest contagi pot ser allò que se'n diu felicitat. Perquè els estimem i estem contents quan les coses els van bé, perquè estar envoltats d'un ambient agradable ens ajuda a ser feliços, a sentir-nos bé. I mil exemples més en podríem treure si comencéssim a rascar. Algú a qui veure com la resta són feliços només li comporti rancúnies i enveges difícilment podrà ser feliç. No es pot tenir tot al món, i ser-ne conscient evita molts maldecaps. Però posant per cas que al nostre voltant hi hagués gent que no estigués en el seu millor moment, que no tingués motius per somriure, i que per contra nosaltres estiguéssim en un moment de la nostra vida on la sort jugués al nostre favor... Està vetat estar content, ser feliç? O entrant en un carreró sense sortida, podríem pensar que aquells que ho passen malament i ens són propers podrien ser feliços si trobessin l'alegria que els manca en el nostre èxit, en la nostra felicitat?
Mentre escrivia tot això, m'ha vingut una cosa al cap. Precisament ara que vénen festes de Nadal, jo, que fa uns anys que estic bastant escèptica amb tota la martingala i que ja no tinc la il·lusió que tenia no temps enrere (no fa tant, tampoc!), el passat Nadal va ser un dels millors que recordo. Vaig anar enfeinada, l'estrès va comportar certes enganxades, però vaig tenir "ganes" de Nadal. Vaig sentir-me viva, contenta, animada. Em vaig envoltar de nens al casal des del 24 fins al dia de Reis, i no vaig parar de fer coses nadalenques de les quals m'havia apartat completament. I pensant en aquesta frase, potser vaig aprendre a trobar la meva pròpia alegria en la seva il·lusió, en els seus ulls, en el seu neguit del dia de la cavalcada. O potser només va ser un miratge.
Ben mirat, segueixo sense saber definir gaire bé la felicitat, Ara, si em preguntéssiu: i tant que ho sóc!
Escrits
