28 d’octubre 2011

Forvo

Ja fa molt de temps que volia practicar una mica d'anglès, però els cursos que oferien a diferents escoles d'idiomes se sortien del meu pressupost. I en els programes de tàndem lingüístic que oferien a la universitat tampoc he tingut gaire sort a l'hora de trobar "parella lingüística", ja que ho fan amb una mena de sorteig i l'anglès sempre és el més sol·licitat.

Enguany em vaig espavilar i he aconseguit entrar a una assignatura d'Intercampus d'anglès que faig a través d'Internet, i de retruc em trec uns quants crèdits de lliure elecció. De moment està resultant bastant interessant, està ben muntada i he descobert bastants recursos que hi ha penjats per la xarxa. Aquesta setmana havia de donar la meva opinió en un fòrum sobre un tema proposat, i ens animaven a que la nostra contribució fos oral, és a dir, gravar-ho i penjar-ho com a mp3. La meva experiència en aquest camp no és gaire, no m'agrada gens sentir-me gravada, em noto molt estranya, però he decidit fer-ho per practicar una mica. Hi ha moltes paraules que no sé com es pronuncien en anglès, però he trobat una web que m'ha agradat molt: Forvo. És una mena de wiki on tothom hi pot contribuir enregistrant paraules en el seu idioma matern, de manera que altres usuaris les poden consultar. He trobat les paraules que volia, i enregistrades en tres o quatre dialectes (americà, britànic, canadenc...). M'ha encantat, i he decidit participar-hi amb algunes parauletes en català. El sistema funciona de manera que la gent proposa paraules que els agradaria saber com es pronuncien, i de la llista que en resulta, cadascú pot escollir quina vol pronunciar (es recomana que cadascú enregistri les que corresponen al seu idioma matern). Crec que és de molta ajuda per la gent que aprèn algun idioma, si més no, a mi m'ha servit! I el català es troba ja entre les llengües que tenen més de 1000 aportacions. Si algú de vosaltres té temps i ganes, també podeu posar el vostre granet de sorra! 


24 d’octubre 2011

Desconeguts [2]

En relació amb la resta de persones, hi ha qui té una actitud més oberta d'entrada, qui és reservat però a la mínima demostració de confiança es deixa anar, i els que costen, els que cal anar polint mica en mica perquè es deixin veure. Un aspecte que siguem com siguem crec que en un principi tots compartim, i que ens és inherent, és allò de la "bombolla" personal: una àrea delimitada al nostre voltant que si un desconegut ens envaeix ens puja la mosca al nas, estem incòmodes i no sabem molt bé com reaccionar. Hi ha bombolles de radi major o menor, això ja depèn de cadascú, però en general tenir algú massa a prop sense ni saber qui és resulta molest. El més graciós és pensar qui no s'ha trobat en situacions d'aquesta mena al transport públic en hora punta, quan anem a empentes i rodolons.

Un post d'en Xexu em va fer pensar en una situació que vaig viure la setmana passada, i és que aprofitant la situació en la qual em trobava jo potser vaig "salvar" a algú. Al metro, un noi força alt que em treia potser un pam i mig estava recolzat d'esquenes a la porta del metro contrària a l'andana, escoltant música i amb la motxilla entre els peus. Jo, al costat, també estava amb els auriculars a l'orella. A una parada va pujar una dona que, ben decidida, es va dirigir cap a la zona on érem nosaltres i es va agafar a la barra per tal de no caure. Això sí, d'una manera una mica estranya, tenint en compte que el metro no anava del tot ple: el braç ben estirat i cara a cara amb el noi que hi havia al meu costat, potser separats quatre dits. Ell era molt més alt, de manera que la dona potser li arribava al pit. Ell al principi feia una cara de circumstàncies, mirant de tant en tant cap avall a la dona, creient suposo que voldria baixar a alguna parada (pensant que potser no sabia que la porta que s'obria era l'altra). Però ella, balancejant-se perillosament amb el moviment del metro i destrossant la bombolla del noi, es mantenia ferma allà on era, quan perfectament hi havia altres llocs on podia recolzar-se i que resultarien menys violents. A mi se m'escapava el riure, era una situació força còmica i segur que incòmoda pel noi, que es posava vermell i no sabia molt bé ni com ni on posar-se. Vaig ser la primera a baixar dels tres, i mentre reia, vaig demanar permís i vaig tallar aquella mena de xarxa magnètica que la dona intentava teixir entre ella i el noi (de diferència d'edat molt molt notable, també he de dir, per si algú potser buscava dobles sentits). 

No sé què va passar després de que jo baixés, però el noi es va ajupir i va agafar la motxilla a mode d'escut o d'armilla antibales, qui sap. S'ha de tenir una mica de vista, que tenir algú a qui no coneixem de res enganxat a mig pam resulta molt violent, almenys per mi! Jo m'hagués canviat de lloc segur!

16 d’octubre 2011

Secrets de la nit

Mai m'he mirat amb molt bons ulls la gent que sembla saber-ne molt de certs temes però que xerra sense fonament. Un exemple amb el qual he topat força cops és la gent que cada cop que li explico un somni que he tingut hi troba una explicació o una interpretació del per què d'aquelles coses tan estranyes, però  que ho fan convençuts i intenten psicoanalitzar-me (en conya ho hem fet tots algun cop!). I és que jo n'havia tingut molts, de somnis estranys. Era de les típiques que molts dies tenia alguna cosa rara per explicar, inversemblant. Alguns cops tenia somnis amb clars paral·lelismes amb pel·lis que hagués vist (per això evito les de por, realment jo després hi somio!), però molts cops simplement sorgien d'una imaginació amagada en un racó del cervell, que semblava que només sortia de nit i que quan necessitava idees brillants de dia, mai m'acompanyava.

Parlar en passat... per què? Últimament no somiava gairebé mai. Diuen (i suposo que és cert), que somiem quan estem en fase REM del son, i aquesta fase és coneguda com a fase de con profund. Potser el cansament, potser donar voltes a les coses, potser no saber gestionar el temps i fer més del que el cos pot sostenir, potser alguna d'aquestes coses o potser cap, feien que dormís bastant malament, i que alhora no gaudís l'endemà de les bogeries que m'omplien el cap la nit anterior.

Aquest cap de setmana, però, he tingut un son que ho ha posat tot a lloc. Dormir com un nadó, aixecant-me alleujada i amb energia, i somiant de nou. Aquest cop em va tocar viure en un món subterrani estil Sión però no en versió depriment, sinó que era una mena de poblet suís de casetes de fusta, idíl·lic però sense claror ni muntanyes. Hi viatjava sovint amb un tren que sortia des de l'estació de Sants, i que el conduïa un gos que es deia Frosky (el qual, cada cop que jo l'agafava se'm pixava a sobre). En aquest poblet suïs jo apostava ossets de goma de colors en una mena de casino, però cada cop que algú intentava mossegar-ne un, se li queien les dents. I jo feia molts viatges amb el tren, i hi havia personatges estranys que demanaven almoina tot cantant el Somewhere over the rainbow... En recordo flaixos, no tenia principi ni final, però en despertar-me i explicar-lo he rigut molt, i davant del mirall m'he etzibat mirades de "tu què t'has fumat?". Estic contenta, però, de tenir energia de nou. Espero saber-la gestionar millor d'ara en endavant!

Algun dia hauríem de fer una ronda d'explicar somnis tots plegats, que riuríem una estona...


PD. No m'ho tingueu gaire en compte! :) I quant de temps feia que no tenia noves entrades catalogades com a Paranoies! Visca!

09 d’octubre 2011

Nombres i papers

Des que vaig començar el curs, el ritme que porto és una miqueta més intens que altres anys, i si a això li sumem la calor que ha estat fent, els canvis de temperatura i el consegüent refredat que vaig agafar, potser justifico una mica que estigui més absent de la catosfera!

Hi ha una cosa que m'ha sobtat. Al llarg dels trajectes que faig amb tren i autobús no puc llegir, ni escriure, ni fer mots encreuats sense marejar-me. Però per raons que encara no he descobert, sí que puc fer sudokus. No sé si les lletres em maregen i els nombres no, si és psicològic, si requereix menys atenció o si sóc molt rara a nivell de connexions neuronals. El cas és que vaig millorant, i m'estic ventilant un llibret que tenia mort de fàstic per casa des de feia anys. També vaig perfeccionant les meves qualitats papiroflèxiques, cada cop trigo menys a fer grues de paper! Potser hauria d'anar acumulant les que vaig fent, i quan arribi a les mil, demanar un desig! Encara que no sabria què demanar, la veritat...

02 d’octubre 2011

Col·leccions

Després de l'estiu, com per donar punt i final a les vacances, sempre se sol viure una allau de publicitat dels col·leccionables que s'oferten als quioscs. Jo sempre tinc la mania de mirar la lletra petita dels anuncis, on et desemmascaren quan et costarà realment la broma (ja que excepte el primer fascicle, la resta solen costar un ull de la cara), i també sempre m'imagino quin perfil de gent compra reguitzells de ventalls, cursos de ganxet o figuretes de porcellana, entre altres. De col·leccions inútils o rares n'hi ha arreu (un exemple de col·leccionista excèntric que em ve al cap és Nino Quincampoix i el seu recull de riures sorollosos, empremtes de calçat i fotografies de carnet!)

Jo de col·leccions actualment no en tinc cap. Tinc molts segells de moltes parts del món, però són segells timbrats sense valor, i a més a més és heretada, la gran part no els he aportat jo. No vaig buscant pas segells, i gairebé mai envio cartes. Les possibilitats d'obtenir-ne i seguir la col·lecció avui en dia es redueixen molt, i més si tinc en compte que no sé ni que els tinc (mentre escrivia me n'acabo de recordar!).

També tinc una capsa plena de figures d'orgami que vaig fent, en guardo un exemplar de cada cosa nova que faig. Però tampoc ho considero una col·lecció, malgrat que el Diccionari de l'IEC diu que una col·lecció és un recull de coses d’una classe determinada, especialment de coses d’art, de ciència, d’indústria, etc., que constitueixen un conjunt més o menys complet. 

De les coses que en algun moment de la vida he "col·leccionat", cap m'ha costat un duro. I no sé si no col·leccionar coses ha estat conseqüència de no tenir-ne ganes, de tenir la butxaca buida o de falta de persistència o constància.  

Si algú col·lecciona alguna cosa em faria gràcia saber-ho!