Transferència d'energia

Des del meu aniversari, disposo d'un mp4 per escoltar música. I la veritat és que no me'n desenganxo gaire. Hi ha èpoques en què deixem de banda coses que solíem fer, i després ens hi reconciliem. Escoltar música per mi ha estat una d'aquestes, i ara mateix n'escolto cada dia, ja sigui durant els trajectes o a casa, mentre faig feina, mentre netejo, mentre cuino...

He recuperat música que feia anys que no escoltava, m'he posat al dia i he descobert nous grups (o grups que ja existien però amb els quals no havia topat o no havia fet cap mena de cas). I em dóna un plus extra de motivació, d'energia. Té lloc una d'aquelles famoses lleis que diu que l'energia no es destrueix, sinó que es transforma. L'aparell es carrega quan està connectat a l'ordinador, i després, a mesura que sona, el nivell de la bateria va baixant. Però l'energia no desapareix, l'absorbeixo jo. I m'ajuda molt, sobretot perquè en moments on les coses em van bé, les petiteses que podrien fer baixar el ritme o desmotivar-me es dilueixen en un mar de notes i es perden. De vegades ho fa la lletra, de vegades un ritme que et fa ballar o fer petar els dits, de vegades un peu inquiet que sense adonar-te'n acompanya la melodia. 

Oncle Sam [RC]

Palpitacions, suor freda, llengua immòbil, vermellor, calor i la impossibilitat d'articular paraula. Així se sentia cada cop que quedava amb ell amb la intenció de parlar clar d'una vegada, de deixar-se anar i dir-li que li agradava, que li agradava molt. Que ho desitjava tot, d'ell. Que el seu únic desig des de feia mesos era que ell pogués veure en ella una desena part de tot el que passava pel seu cap cada cop que el veia. Ara bé, la inseguretat i la manera com s'infravalorava deixaven al descobert que aconseguir-ho seria tota una proesa, si és que allò es feia realitat algun dia. No sabia què dir, ni quin era el mitjà adequat per fer-ho. Internet, sms o cartes acabaven semblant-li una via poc personal i freda, però és que el cara a cara el perdia al primer assalt. Pitjor encara, potser ni entrava al ring.

Un dia, va tenir una idea. Anomenar-la "brillant" era exagerar, senzillament creia que era a mig camí: més covard que un cara a cara, més personal que una carta o correu electrònic. Internet, un programa de retoc i una impressora.

Volia deixar-ho a la porta de la seva habitació de la residència on s'estava entre setmana, acompanyat d'un cd: no es veia capaç de donar-li a la mà. Li havien aconsellat que no ho fes, que busqués una alternativa a la seva timidesa, però que aquell cartell sobrava: l'Oncle Sam l'espantaria més que no pas una altra cosa. Mirada freda, dit interrogatiu, celles gruixudes i expressió severa. Donaria la impressió de ser una noia dura, dominant, poc flexible i intransigent. O encara pitjor, una sonada. Però ella hi veia un cartell personalitzat, i una cançó que si hi dedicava una estoneta, parlava per si sola. El cartell li recordava al somriure de la Monalisa, que hi ha qui hi veu una dolça rialla i d'altres una trista expressió melancòlica. Ella no veia en l'oncle Sam un vell emprenyat i amenaçador. Si tingués les pupil·les més centrades, encara. Però li cauen les parpelles, la mirada es suavitza, fins i tot pren un aire de súplica. Sent capaços d'obviar les lletres i les connotacions associades del cartell, l'Oncle Sam segons ella es convertia en una altra persona. Algú que potser podia ser capaç d'ajudar-la. O d'arrencar-li un somriure al seu destinatari, com a mínim.

Si ho feia, seria la seva manera. Fos bona o no.

Més i millors propostes a Relats Conjunts

BOE

Hi ha coses que em costen d'entendre, que poden ser més o menys enrabassades, però avui he topat amb una de les que s'emporta la palma: entendre un article del BOE. Rebuscant, mirant i intentant entendre les bases legals d'algunes beques he acabat amb els ulls com dues taronges. He apagat la pantalla de l'ordinador, com si en encendre-la de nou el BOE hagués de sortir explicat en vinyetes de còmic fàcilment intel·ligibles, i no pas escrites en llenguatge satànic... Però no hi ha hagut sort.

En teoria les bases són perquè tot aquell que hi estigui interessat ho pugui llegir i comprendre. Em recorda als exàmens tipus test fets a mala llet, amb enunciats impossibles i amb contradiccions per liar-te encara més i que no siguis capaç de treure'n l'entrellat sense un traductor al costat. Mentre llegia, he hagut de tenir un paper al costat, i mentre repetia en veu alta he intentat reescriure la frase, posant-hi símbols pel mig, sinònims i tot allò que em pogués ajudar a desxifrar el jeroglífic. Res de res.

Potser és la solució per si algun dia faig una sol·licitud i me la deneguen, no poder reclamar amb fonament. O si reclamés, que fàcilment em poguessin engegar "ho posa aquí, no ho has llegit bé".

Feliç Diada a tots!

La meva senyera virtual d'enguany. La de roba, al balcó.

L'home de pa

Avui pel carrer he vist a una nena que per berenar es menjava un entrepà fet amb un panet de Viena, d'aquests tovets. No sé si és que no li agradava gaire o si estava avorrida, però es dedicava a anar-lo rosegant per les vores, per donar-li forma de coses. Ella deia que l'havia convertit en una guitarra, i amb una miqueta d'imaginació potser sí, que ho era. Un banjo potser seria el terme més adequat. 

I això m'ha recordat a quan jo era petita, i quan visitava la iaia i ens feia el berenar. Quan sabia que l'aniria a veure sempre ens comprava un panet que feien en un forn del barri de Sants, i que tenia forma o bé de persona o bé cargol, depèn del dia. El cargol tenia la closca més o menys en forma d'ensaïmada, i d'una de les vores de l'espiral en sortien dues banyes, sempre cruixents. L'home tenia les cames i els braços que acabaven en punxa i eren gairebé tot crosta; en canvi el cap i el cos eren flonjos. Obríem el cargol per la closca i partíem l'home per la meitat com si li féssim una autòpsia; hi posàvem pernil i formatge i tan feliços. I l'home i el cargol estaven més bons que qualsevol entrepà del món.

En cap altre forn he vist que fessin coses tan bufones com aquella... Algú n'ha vist algun cop? Potser em penso que és una cosa molt exclusiva i resulta que és el pa de cada dia per vosaltres (i mai millor dit!). El proper cop que trepitgi aquell barri he d'intentar anar-hi, i si en trobo me'n penso comprar un i fer-me un entrepà!

En equilibri

Imaginem una imatge d'un paisatge típicament idíl·lic: posem-hi un paisatge de muntanya. Un llac en primer pla, amb muntanyes que treuen el cap de fons. Alguna d'elles enfarinada amb elegància, com si un pintor hagués decidit donar els retocs finals a l'obra mestra. Més enllà, no hi ha res. Un cel de color blau intens, gairebé artificial, amb quatre núvols que en trenquen l'harmonia. Al llac, la brisa remou les aigües, i s'hi dibuixen centenars i centenars de línies paral·leles, totes a l'uníson, en una mateixa direcció. 

Seure a la vora del llac. I observar. I escoltar. I tenir la sensació que tot està al seu lloc, que tot és com hauria de ser, i que no cal canviar res. Que finalment les coses estan en equilibri, i tu també. Renovat per dins, absorbint i nodrint-te tot el que hi ha al voltant. I no necessitar res més. Haver trobat per fi la peça del trencaclosques que et mancava.

Sàmara

Un petit plaer és agafar unes quantes sàmares dels arbres del poble i pujar-les a casa. I des d'allà, de tant en tant, agafar-ne una i deixar-la caure pel balcó, pisos avall. Observar com va caient pel seu propi pes, fent l'helicòpter, deixant-se endur per les ventades, prop de vint metres. 

Té un moviment que hipnotitza, i es desvia fàcilment, fet que demostra que les plantes també se les saben enginyar d'allò més bé per poder arribar més enllà de la minsa llibertat que els proporcionen les arrels que les ancoren a terra. I penso que està força bé, això: sentir-se estancat, lligat, empresonat, però tot i així seguir tenint recursos per arribar allà on es vulgui. Fer l'impossible per assolir un objectiu.

Em regaré més sovint, a veure si em surten sàmares a mi també!

Font: wikipèdia