28 d’agost 2011

Viatge llarg



Que no hi hagi penes, ni dreceres ni paranys.
Que no et faltin bons amics, que tinguis la ment en pau.

Que trobis tendresa i amors a qui estimar
i aigües tranquil·les on tu puguis fondejar.

Si la vida és injusta i algun cop et fa dubtar,
no et falti la força mai per poder continuar.

Que el camí et sigui fàcil i no t´aturis mai,
la nit és un viatge llarg, però s´hi ha de poder arribar.

Que no hi hagi penes, ni promeses, ni enganys.
Que ningú et digui mai per on has de passar.

Si el vent et ve en contra quan els temps siguin durs,
que sempre hi hagi una mà on et puguis agafar.

Quan les nits siguin fredes, que et puguis abrigar.
Que no et faltin mai companys amb qui poder conversar.

Quan el camí s´acabi o creguis haver arribat,
sigui on sigui aquest lloc, jo t'estaré esperant.

La nit és un viatge llarg, però jo t´estaré esperant.

26 d’agost 2011

Solitud


A la foto, el nenúfar sembla surar tot solitari enmig de les aigües, envoltat de verdor i res més. Fent la foto des d'un altre angle, però, es veuria envoltat d'altres nenúfars, d'altres colors. I ja no semblaria tan solitari. 

Està sol però mirat d'una altra manera sembla que estigui acompanyat? O està acompanyat però l'objectiu de la càmera no ha sabut veure-hi més enllà? Tot depèn del punt de vista, de com ens ho vulguem mirar. 

23 d’agost 2011

Collita

D'una petita planta de vinya que s'enfila formant un túnel que malauradament no porta enlloc...


...en poden sortir grums de raïm ben dolços, que si bé necessiten un temps de cocció, a foc lent, per estar al punt...


... arribat el moment la seva dolçor és deliciosa!


I d'un arbre com aquest...


...en pengen caquis encara massa verds, que quan madurin faran patir les branques!



I el pi, ai el meu pi! Sembla no tenir fre quan es tracta de créixer... (per als que no el conegueu, podeu fer-ho aquí)



I amb quatre fotos podem inaugurar el que s'ha convertit en el post nº600! Anem avançant, pas a pas!

19 d’agost 2011

Senyals

No sóc dels que creuen que el nostre camí està fet. Que malgrat que tinguem la sensació que som amos de la nostra vida, els fils que la condueixen ja s'han teixit i que inconscientment prenem decisions que ja han estat preses. Que el camí ja existeix i que no el construïm nosaltres a mesura que caminem. No, no penso així. Si ho fes potser no em preocuparia tant per les coses, perquè de què serviria si igualment acabaré a punt concret? On quedaria l'esforç, l'atzar?

Això no vol dir que no tingui un punt de misticisme dins meu, i que de vegades, quan passen certes coses li trobi un sentit especial. Coses concretes, potser tonteries. Si ha passat, potser és que havia de passar i que això comporta canvis en el que vindria després, ja sigui per evitar accidents desafortunats, o privar-nos d'alguna delícia. La interpretació de les senyals no sempre ha de ser positiva, també pot convertir-se en una putada. 

Com a tall d'exemple, una tonteria que ha motivat la publicació d'aquesta entrada. Tenia un post que havia estat escrivint a trossos, mica en mica ampliava l'esborrany. No el publicava perquè no sabia si fer-ho, i resulta que ahir, modificant-lo, no sé què vaig fer que Blogger me'l va esborrar. La pantalla en blanc, com si no hi hagués hagut mai un trist caràcter allà. I el que de vegades pot ser una salvació, el autosave automàtic, en aquest cas va fer que per més que jo piqués el Ctrl+Z no hi hagués manera de recuperar l'escrit.

Hi ha qui parla de senyals i de la seva interpretació, de saber-los captar i decidir fer-los cas enlloc d'ignorar-los. Altres es refereixen a la casualitat, a l'atzar. Cap crec que sigui millor que un altre, ni tampoc incompatibles: si bé ser racional ens empeny cap a ser escèptics envers els senyals, deixar-se endur de tant en tant i posar-se una mica místic també li trobo el seu punt d'encant...


Marxo uns quatre o cinc dies a un indret remot del món sense connexió, així que fins aviat! Porteu-vos bé!

17 d’agost 2011

Vorejant la mar

Seu a la vora del mar, amb els genolls que gairebé li toquen la barbeta i amb els braços embolcallant les cames, convertint-se en una bola que amb una empenta podria començar a rodar per la sorra. Els braços, morens i mig emblanquinats de sal. De tant en tant recolza la barbeta sobre el genoll, i amb la llengua es llepa una mica el braç, fent un tast de la seva pell. Un vent suau li fa voleiar els cabells, i cada dos per tres un parell de dits els rescaten i els col·loquen de nou rere l'orella. I així, asseguda i amb les onades jugant amb els dits dels peus, pensa. Pensa en tot i en res, pensa potser fins i tot massa. En tot el que ha fet, en el que no, i en el que li queda per fer. Llença preguntes a l'aire, però la mar avui no està per xerrameca. Els dubtes sense resposta es mantenen suspesos en l'aire, i la brisa li retorna a les orelles, i ressonen una vegada i una altra com un eco persistent.

Recolza les mans a la sorra humida i s'aixeca. El mocador que duu com a vestit voleia, deixant entreveure un banyador marró una mica desgastat i unes cames plenes de sorra. Desfà el nus, deixa el mocador ajagut sobre la sorra amb una pedra que el fa presoner, i entra a l'aigua, lentament. L'aigua progressivament li va cobrint els peus, els turmells, les cames. A l'alçada dels genolls les onades piquen amb força, cal oposar resistència per no caure. L'aigua no és gaire clara, però tot i així permet rastrejar el voltant. Amb la mirada fixa al fons recorre uns quants metres, fins que troba el que busca: ho localitza, tanca els ulls, s'enfonsa a l'aigua, allarga la mà, palpa la sorra i un cop aconseguit l'objectiu, surt a respirar de nou. Amb la mà comprova que sigui allò que buscava, i segueix buscant. Quan ja en té tres o quatre surt de l'aigua, però abans fa una immersió completa, mullant-se el tronc, la cara i els cabells, fent el mort i deixant-se endur.

A fora, amb l'aigua cobrint-li els turmells, subjecta una de les pedres amb l'índex i el polze de la mà dreta. Observa les onades, esperant el moment precís, just quan la mar té uns segons de calma. L'onada arriba de mar, creix, trenca arran de costa i tot seguit l'aigua recula lleugerament, atemorida. En aquell instant, quan la següent onada encara no fa acte de presència, llença la pedra amb força, paral·lela a la superfície. Com si l'aigua cremés, la pedra fa saltets, deixant al seu pas petits cercles que es van fent grans, que s'ajunten amb els cercles veïns. Quan una nova onada trenca amb força a la platja, els cercles suren damunt l'escuma blanca i deixen d'existir. De la mateixa manera, les seves passes desapareixen ofegades pel vaivé del mar, que n'esborra el rastre com si ella no hagués estat mai allà.

14 d’agost 2011

38 hores

Sessió de cinema nocturna amb sandvitxos de pernil i formatge, picant fruits secs a les tres del matí i cafè sobre la taula.

En resum, 38 hores sense dormir. He caigut i m'he llevat renovada, i amb la il·lusió d'haver tingut la millor vetllada d'aquest estiu.

12 d’agost 2011

Reservat

Conec indrets bonics, d'altres curiosos, relaxants o sorprenents. A alguns hi he anat, i d'altres estan en una llista d'espera esperant ser descoberts, i aquesta època de l'any, de vacances i amb estones buides, sembla ser un moment ideal per poder fer aquest pas. 

Hi ha un petit inconvenient, i és que n'hi ha alguns que estan "reservats". Amb això vull dir que estan vinculats a una companyia en concret, que m'agradaria compartir-ho amb certa/certes persones, no amb qualsevol. És com si la màgia del lloc aflorés amb aquesta gent, i en cas contrari es perdés en un espai buit en el qual no es pot percebre. Potser és una mania, però hi ha indrets que crec que si els visito en unes condicions determinades és com si els pogués observar amb unes ulleres especials que el fan veure d'un altre color, amb un altre gust.

Qui em diu que aquesta situació amb la gent amb qui ho vull compartir arribarà algun dia? Ningú. De tota manera tinc molts anys per endavant. I de moment, encara tinc paciència.



10 d’agost 2011

Desfotografies

Amb les noves tecnologies, l'art de la fotografia ha pres una nova dimensió. Per als nostàlgics potser es perd "l'essència", el revelat, el no saber com ha sortit la fotografia fins que no la tens impresa en mà... He de dir que jo algunes d'aquestes coses sí que les enyoro una mica. I és que tenir un rodet a punt de revelar dins un potet negre i no poder-lo obrir era molt temptador, per exemple...

Però les càmeres digitals ens han permès un munt de coses, també: el zoom, veure com ha quedat la fotografia i poder-la esborrar, retocar, tenir-les en format digital dins un suport tan petit com pot ser una targeta SD, poder-les enviar per correu, no haver-les de revelar... El fet és que aquest últim punt és un gran estalvi per a les butxaques de tots nosaltres, i si ajuntem aquest fet amb els múltiples models i qualitats de càmeres que hi ha al mercat, és fàcil entendre que s'hagi convertit en una activitat a l'abast de tothom. I en conseqüència també hi ha la moda que es podria batejar com desfotografiar, per anomenar-la d'alguna manera. Sol ser freqüent en edats adolescents, però no n'és exclusiu, sinó que jo l'he presenciat en edats molt més avançades també. Consisteix simplement en col·locar un dit amb problemes per estar-se quiet sobre el disparador, i fer fotos de tot. Absolutament tot. I sense cap criteri en concret, sense enfocar. Dos-centes fotos d'una mateixa persona en la mateixa posició, de les quals cent noranta-quatre segurament no són ni potables. Quaranta fotos d'aquell tros de pizza, trenta-vuit d'un mateix davant d'un mirall fent ganyotes estranyes... No sé, mil situacions diferents. El problema no considero que sigui fer moltes fotos, o que quedin desenfocades com a criteri artístic, o fotografiar textures, objectes d'aprop o de lluny, o voler immortalitzar moments, o que simplement agradi fer fotos... No és això. És diferent, i crec que no sabria explicar-ho. És una febre estranya, i potser qui més qui menys em tiraria els plats pel cap. O potser sóc jo, que no ho sé apreciar, però considero que se n'ha de saber, i que el trasllat d'aquest art un àmbit més quotidià s'està excedint i convertint en alguna cosa sovint pesada.

Segurament també hi poso el meu granet de sorra en ser tan imparcial, que jo sóc la primera que fujo d'un objectiu d'una càmera de fotos (ara bé, darrere la càmera sí m'agrada ser-hi). Però m'hi ha fet pensar ara que som estiu i per tot arreu veig que la gent penja milers de fotos de la sortida a la platja, de les vacances, d'aquell sopar, de les trobades d'amics... I, oh no, salveu-me, els reportatges interminables que alguna gent fa dels indrets que han visitat. Dins el manual de l'art de fotografiar també hauria d'haver-hi la paraula selecció.

08 d’agost 2011

Carta als cleptòmans

Benvolguts cleptòmans,


No sé pas quan vau començar a robar coses que no eren vostres, i em sembla que m'és ben bé igual. Tan sols us recomanaria que, per decència i consideració envers la resta del món, enlloc de fotre a la gent us dediquéssiu a administrar millor els vostres diners per si necessiteu alguna cosa, poder anar a l'establiment corresponent i comprar-ho. En resum, i parlant clar i malament perquè estic emprenyada: no em fot ni puta gràcia que m'hàgiu tret a la força el mirall del retrovisor esquerre. El carrer pot ser "de tots", però us faig saber que els cotxes que quan camineu tenen propietari, i que segur que si molts de nosaltres tinguéssim prou peles el tindríem ben guardadet en un garatge, sense patir per les pedregades, ni les gelades, ni cabrons com vosaltres. Tampoc hauríem de netejar-lo cada dos per tres perquè els coloms i els arbres l'embruten. Per tant, el carrer no és un desguace ambulant, senyors. Només espero que en l'intent de desenganxar el mirall, aquest se us hagi trencat a trossos. De moment, una part dels diners que tenia estalviats per fer petites coses aquest estiu hauran de ser invertits en reparar la vostra gracieta, moltes gràcies (afegiu-hi el to irònic si la vostra ment no arriba a fer tals interpretacions).


Atentament

Una conductora emprenyada.

05 d’agost 2011

El preu de l'aigua

És estiu, i quan fa calor ve de gust prendre alguna cosa a un bar o granja. I potser hi ha gent com jo que canvia una mica certs costums respecte l'hivern o altres èpoques. Per exemple, pot venir més de gust un granissat, o bé mantenir-nos en el tradicional cafè o te, però jo evito que estigui bullint i tinc tendència a demanar-lo amb gel. Fins aquí, tot manté una certa lògica. Ara bé, que pel fet de portar-me un got amb un parell de glaçons per abocar-hi el te calent em cobrin entre 40 i 50 cèntims més ho trobo força (no, millor dir MOLT) exagerat. Ja sense mencionar que d'un parell d'anys ençà, el preu del te en qualsevol indret ha incrementat de manera escandalosa. Aigua i una bosseta de te normal, sense gust especial, sense res més! No s'ha de posar el cafè a la cafetera, no s'ha de prémer perquè quedi més fort, no s'ha d'engegar la màquina de cafè... Com a molt s'ha de fer bullir aigua. I res més.

No em puc treure de sobre la sensació de sentir-me estafada.

03 d’agost 2011

Els jugadors de whist

En Xexu va recomanar el llibre al seu bloc literari, i abans de comprar-ne un qualsevol vaig agafar aquest, ja que n'havia fet una crònica interessant i la cosa pintava bé. Al seu bloc en va fer una ressenya força bona, de manera que per tenir una idea general de què va el llibre podeu passar-vos per allà.

El llibre m'ha agradat molt, els capítols curts fan que el puguis deixar en qualsevol moment per poder-te reenganxar més tard sense perdre el fil. Aquest fet també fa que sempre pensis: només un capítol més i el deixo... i es converteixen en tres o quatre més. M'ha agradat la manera de descriure que té l'autor, tot i que de vegades algunes descripcions se m'han fet massa llargues, en donar voltes sobre el mateix però dit amb altres paraules (sense ser gaire habitual, tampoc, no exagerem). El llibre és ple de referències de pel·lícules i grups musicals; n'hi ha moltes, moltíssimes. Normalment, quan en un llibre surt una pel·lícula o una cançó que desconec després m'agrada senti-la o veure-la, però en aquest cas em serà impossible fer-ne una repassada. He de dir que com que el protagonista ja passa dels quaranta molts dels grups musicals mencionats ni em sonen, de manera que segurament algú que visqués els vuitanta tal i com ho fa en Jordi gaudirà molt més amb aquestes anotacions que se succeeixen al llarg del llibre. 

L'evolució d'en Jordi és molt interessant i està molt ben treballada. Els fets que el van marcar de petit, el casament de la filla i una mena de crisi interna de no saber qui és, què vol, com ho vol... I tot això el farà viure situacions que de vegades freguen el deliri. 


Animo a tothom que se'l llegeixi, jo me l'he acabat força ràpid i n'he gaudit molt. Us en deixo un fragment que se'm va quedar:

És mentida que l'amor no duri per sempre, Halley. L'amor es manté inalterable al llarg dels anys. Aquest és el drama, precisament. És una qüestió que pertany a l'àmbit de la física. Com l'energia o la matèria, la quantitat d´amor que sentim no augmenta ni disminueix. El que ocorre és que el dirigim cap a objectius diferents. El nen s´estima molt a ell mateix perquè no hi ha ningú més. Aquest amor es va repartint quan descobreix els pares, els germans...Créixer vol dir aprendre a resituar aquesta energia sentimental. És com un capital que es manté estable, al marge d'interessos i inflacions. L´adolescent retira gran part de l'amor dels pares i el reinverteix en amics. Tenies raó quan deies que l'amor és massa important per deixar-lo en mans d'una sola persona. Enamorar-se és arriscar-se a fer fallida, ja que tota la inversió es concentra, i potser en algú que no es prou solvent. La resta de món desapareix, els amics i un mateix i tot, que deixa d'estimar-se. Quan estem en parella estimem menys els pares, quan arriben els fills estimem menys a la parella.

01 d’agost 2011

In fraganti

Presentar-se sense avisar en un indret i descobrir que quan hi arribo hi ha quinze persones fent quelcom que clarament preferirien que no hagués vist no té preu. És llavors quan tothom calla i n'hi ha un parell o tres que intenten que t'hi acoblis, en un intent desesperat "d'aquí no passa res". Però després del que he vist s'ha girat la truita, doncs sóc jo qui té la paella pel mànec. Faig el que he anat a fer, donant l'esquena, passant dels comentaris. M'acomiado secament, amb les paraules justes per no ser maleducada, mitja volta i cap a casa. 

Quina mania de voler quedar bé amb tothom. Si fóssim més directes i honests potser ens faríem mal, però a la llarga estaríem amb qui volem estar, i evitaríem tants i tants mal rotllos...