Tinc llibreta

Després del primer capítol, Tinc bata...

...arriba el segon capítol: Tinc llibreta!

La bata que tinc és la mateixa que tenia a 1º de carrera (si cliqueu a l'enllaç d'abans en veureu una foto) i per cert... Segueix igual de blanca!

La pregunta suposo que va més orientada cap a la llibreta. Quina funció li puc donar, i per què és un segon pas important en la meva carrera. Doncs un bon biòleg de laboratori apunta tot el que fa, els passos del protocol, els valors obtinguts, els resultats, els imprevists... I ho apunta tot en una llibreta. És a dir, que comença una etapa important, molt més que l'anterior, arremangar-me i fer pràctiques seriosament en un laboratori. Llençar-me de cap a la piscina, fer coses de veritat, veure que tenen una finalitat, treballar amb gent que en sap un munt, i obrir els ulls i les orelles per absorbir com una esponja tot el que pugui. 

Ja tremolo... però de l'emoció. I setembre és a tocar!

Ara sí que sí...

...Vacances!!!! Fa una estoneta que ja he plegat de la feina, comencen oficialment les meves vacances! Un mes de descans, que me l'he guanyat! La guardiola no està gaire grassa, de manera que ens quedarem per aquí, el bloc no descansa tot i que potser el ritme va a menys ;)

A partir d'avui, apago el despertador!

Desconeguts [1]

Avui he hagut d'agafar l'autobús i dos metros. Duia un llibre a la bossa que com que em marejo, no he tret a l'autobús. Escolto música, doncs. Però ai! En baixar al metro, al cap de l'estona me n'adono que no estic sentint res, allà la ràdio se m'atura. Decideixo fer un pas valent i treure el llibre de la bossa. La primera sensació de tenir lletres davant dels ulls és bona, així que segueixo. Tota contenta giro pàgina i continuo llegint. Davant, hi ha un noi que abandona la lectura i se'm queda mirant, però no sé pas què mira: no em mira els ulls, no em mira els cabells, no mira la jaqueta... Faig una ullada als cordons, per si de cas, i tampoc els duc deslligats. Es posa dempeus, el llibre i el diari sota el braç, la motxilla a l'esquena i baixa a la Sagrada Família. En el moment en què posa un peu a l'andana i gira cap a l'esquerra, veig que sota el braç porta el mateix llibre que jo. 

Suposo que ara ja sé què mirava.

Notar el pas del temps

De grans tots ens en fem. Els dies passen per tothom, així que potser fins a certa edat "creixem", però després passem a "fer-nos grans". A una assignatura de la carrera fa poc ens van dir que fins als 20 aproximadament anem creixent (el creixement no només és en alçada sinó també internament a nivell d'ossos), però després, un cop aquesta fase s'acaba, tot el que ve després ja és degeneració.

No em sento gran, sóc jove, però sí que noto que després de fer certes coses, l'endemà estic mig feta una coca, mentre que abans la resistència era major. De més petita era molt flexible i resistent, com de goma. Sovint portava blaus pel cos i no sabia com me'ls havia fet, ja que després dels cops, em feia una frega i apa, a seguir corrent! Divendres vaig estar tot el dia d'excursió amb els nens del casal on treballo, des de bon matí fins al vespre, i en arribar me'n vaig anar directament al sofà i no vaig anar a dormir gaire tard. L'endemà tenia la part superior del cos que em demanava que la deixés descansar on fos. No sé si el desgast mental té alguna mena de repercussió directa en l'estat físic, però estic fent un cap de setmana de vagància 100%!

I els comptes no surten

Evolució de les taxes de matriculació de la Llicenciatura de Biologia a la UAB (a aquest import caldria afegir el preu de cada assignatura):

- Primer any de carrera: 70.42€

- Segon any de carrera: 71,02€

- Tercer any de carrera:105,12€ (vaig trucar perquè creia que me l'havien colat...)

- Quart any de carrera: 137,42€ (vaig quedar perplexa, i això que era una mort anunciada...)

Quan el preu de la matrícula era d'uns 70€ aproximadament, aquests estaven desglossats en uns 60 i pocs com a Gestió de l'expedient acadèmic, el tradicional 1,12€ d'assegurança escolar i 8€ de Inform. i docum. de matrícula (que deu ser Informació i documentació potser? És a dir, fer hora i mitja de cua a Gestió Acadèmica o trucar un i altre cop ininterrompudament sense rebre resposta?)

Aquest últim curs (el meu tercer any), l'increment de més de 30€ i en conseqüència, sobrepassar els 100€ es desglossa com a 64€ de Gestió de l'expedient acadèmic, un 1,12€ d'assegurança escolar i, atenció, 40€ de Serveis específics, suport doc, que m'agradaria saber què coi vol dir i a què es refereix.

Enguany m'he deixat 137€ perquè aquestes meravelloses taxes de Serveis específics, suport doc, han pujat fins a 70€, és a dir, el que fa tres anys vaig pagar en general de taxes de matriculació!

Ho sento, però algú hauria de plantejar una hipòtesi amb fonament i fiable perquè necessitaria entendre aquest afany de buidar-me la cartera amb tan poca subtilesa... 

Discussions que no porten enlloc

No ens ha de caure bé tothom, ni podem portar-nos bé amb tothom. És qüestió d'estadística, de probabilitats: hi ha molta gent al món, moltes maneres de ser, molts caràcters. Per desgràcia segur que hi ha gent meravellosa a la qual no arribaré a conèixer, però també tindré la sort de no topar amb gent del tot desagradable. I aquesta mena d'anàlisi a gran escala es pot traslladar fàcilment al dia a dia. 

Si hi ha gent amb la qual estic en contacte cada dia i xoquem en certs temes, jo tendeixo cap a no tractar-los, intentar evitar-los i quan surten, enllestir-ho ràpid. I no és una manera simple d'espolsar problemes, perquè si bé estic d'acord que els conflictes s'han de solucionar, quan ja d'entrada se sap que hi ha temes amb els quals dues persones tenen punts de vista diferents no cal tampoc discutir en va. Cadascú pensa com pensa, en molts temes no hi ha una veritat ni una manera correcta de fer les coses, i el fet de discutir no farà que l'altre canviï d'opinió. I si ho fa, en molts casos crec que acaba sent una manera d'acabar la conversa i treure's de sobre a l'altra persona, o de que realment aquell ideal no el tenia tan aferrat com volia fer creure. M'emprenya que m'estirin de la llengua quan considero que un tema no cal encetar-lo, quan ambdues parts sabem com acabarem per haver discutit allò trenta mil vegades anteriorment. No m'agrada discutir pel simple plaer de fer-ho.

Hi ha gent que m'agradaria que entengués que no som compatibles. I que tampoc passa res.

Deixar enrere les mentides

De mentides n'hi ha de moltes menes, però hi ha aquelles que diem sense malícia, no amb la finalitat d'enganyar deliberadament sinó potser per emmascarar algun fet que ens avergonyeix, o alguna cosa semblant. De petits segur que alguna malifeta hem fet, i quan ens han preguntat si hem estat nosaltres, ho hem negat rotundament per veure si es podia encolomar el mort a un altre. Si més no, jo de petita en temes així em recordo poc sincera, la veritat. I és per aquest fet que, treballant amb els nens, em sobta la sinceritat de molts. És com si no tinguessin por a les represàlies, als càstigs, com si la rebel·lia estigués de moda. No dubten en negar allò que han fet i que és sabut que està mal fet, i exposen què ha motivat la malifeta amb arguments sincers... Sense tallar-se ni un pèl, amb tot el morro vaja! I moltes vegades em descol·loquen, suposo que per aquest enfrontament de personalitats, del que jo recordo que feia a la seva edat. 

No negaré pas que no sóc de les que té mala llet, costa fer-me enfadar i sóc molt de parlar i raonar el per què ho han fet, amb un càstig posterior si és necessari que mai és monumental. Potser això fa que sospesin causa-conseqüència i que pels petits càstigs que imposo potser no valgui ni la pena mentir. No ho sé. Però sempre és millor no tenir cap càstig que tenir-ne un de petit! No vull induir ningú a la mentida (encara que ho sembli!), però és que em costa acabar comprenent aquesta manera d'actuar de les criatures!

Mulla't 2011

5 remullades solidàries consecutives, que s'han convertit en espurnes de benestar i també en un repte personal, d'anar mantenint el ritme any rere any. Enguany la meva participació ha estat a la corda fluixa fins a l'últim moment, però una dosi de paracetamol i una empenteta ho han fet possible.

2007 - 2008 - 2009 - 2010

Cadascú té alguna habilitat, alguna cosa que fa millor que una altra, i una de les coses que a mi se'm donen bé és nedar, ja que he practicat aquest esport durant anys. I mentre pugui posar el meu petit gra de sorra per fer créixer la muntanya fent allò que sé fer, allà estarem.

Mossegar el terra

El dia que vaig parlar de límits, la veritat és que feia una dissertació una mica exagerada, crec que veia que vindrien moltes coses i em venia de gust fer la reflexió del "què passarà". Però en el fons em veia capaç: buah, jo contra el món! A per totes i podent amb tot, com sempre.

Perquè mai em canso de dir-ho, estic ben acostumada. No m'he fotut grans patacades, com a molt una petita ensopegada, però d'aquelles que ni tan sols caus a terra. I quan feia la meva dissertació, malgrat que la dificultat del que venia era com haver-se saltat dues pantalles de cop d'un videojoc, tenia l'esperança i la confiança que seguís el mateix camí.

Aquest cop la patacada sí que ha estat més forta. Crec que ja he caigut, ja he besat el terra. Potser només m'he pelat els genolls, res de traus ni de sang, però ja hem anat un pas més enllà. Em ve al cap allò de "Hem mossegat el terra sempre que hem caigut" dels Poemes i Promeses de Sau. Que no deixa de ser mentida en el meu cas, caldria treure aquest "sempre". Però sí que és cert que aquest cop la cosa ha estat més seriosa, que ja he tastat el terra, i la veritat és que el gust que té no és del tot agradable. Malgrat tot, pel mateix que he comentat abans, potser calia saber quin gust té, és una nova experiència de la qual espero poder-ne treure alguna cosa. No ets un superheroi, Laia, aquestes coses passen i tot té un límit, a veure si te n'assabentes d'una vegada. 

Després d'això, de moment el que em queda és la sensació d'haver envellit de cop, amb un cansament i mal de cap que arrossego tota la setmana. Al llarg dels últims dies, a partir del vespre m'he convertit en un ésser mig inútil i apàtic que s'estira pels racons, i del qual a les onze de la nit ja només en queden dues cames que arrosseguen manyosament el cos fins al matalàs. Esperem que no duri gaire i que la Laia que m'agrada ser torni aviat!

Dies que queden gravats

Avui he dormit deu hores seguides, i tot i així durant el matí i una part de la tarda m'he adormit pels racons. Al sofà mentre mirava la tele, a la cuina mentre esperava que bullís l'aigua dels macarrons, a l'habitació, en un intent de fer el llit... No cal dir que portava son acumulada i que vaig arribar cansadíssima!!! I també em fa mal una mica tot el cos. Però també m'ho he passat molt bé, o sigui que la cosa compensa!

Una nit de bivac al ras, veient un cel estrellat com no l'havia vist mai. Estels i més estels allà on mirés, la sensació de que no s'acaben mai i que jo era petiiiiita petita...

Excursions, camins pedregosos, d'altres verdíssims, d'altres enfangats.

Un bany a una piscina freda com el gel.

Compartir un croïssant de quaranta centímetres de llargada amb cinc persones.

I l'aigua brollant de les roques amb força, imposant-se a allò que troba al seu pas.

I moltes, moltes coses més que no tindria pas temps d'escriure i de les quals me'n deixaria milers.

Ara només em queda recuperar la veu... Algun remei per l'afonia?