23 de juny 2011

Anti-descans

Després de la revetlla m'escapo uns dies, i no pas sola... Amb trenta i pocs dimoniets de nou! Res de descansar, però espero tornar igual de satisfeta que d'esgotada.

Ens veiem a la tornada!



19 de juny 2011

Estretes relacions laborals

No fa gaire en Xexu parlava de les amistats laborals, de que per una raó o altra sembla ser que són efímeres, que malgrat lo fortes que puguin semblar, acaben esmicolant-se. 

Pensant en un futur, en el que de moment m'agradaria dedicar-me (que això no se sap mai com pot canviar), al meu voltant la cosa sembla anar una mica diferent. I és que no sé si és perquè dins del laboratori els científics investigadors hi passen més hores de les que seria recomanable, si la vida social fora d'allà es redueix al mínim o si bé hi ha alguna mena de component del material fungible que ho provoca, però hi ha moltes parelles estables treballant juntes. Als departaments de la meva facultat és gairebé la norma, la majoria de professors del mateix departament que m'han impartit classe estaven casats o eren parella. I fora d'allà també n'he conegut a molts altres que comparteixen casa i lloc de treball. És la manera més fàcil de conciliar ambdós coses? Jo sempre he cregut que no, que fins i tot podria arribar a ser poc recomanable, però quan t'agrada algú suposo que tampoc és el primer que es passa pel cap... 

Potser passa a totes les feines i parlo des de la desconeixença i la innocència. No generalitzo, però és l'àmbit que tinc més proper, i aquesta mena d'aparellaments tan freqüents m'han fet barrinar!

16 de juny 2011

Jo sóc jo

Cadascú és qui és, i cadascú és com és. 

Per tant, jo sóc jo. 

No sóc ella, ni l'altra, ni la de més enllà. Tampoc sóc aquella que ronda pel teu cap, aquella que has construït unint fragments, com si es tractés d'un trencaclosques. Aquella tampoc existeix.

No dic pas que no m'agradaria ser ella, o l'altra, o la de més enllà. Segurament sí que ho voldria, de vegades no em sé estimar, o em deixo emmirallar. Però no puc ser-ho, i intento acceptar-ho.

I tu has de fer el mateix.

14 de juny 2011

Necessito...

...alguna cosa així.

Font: National Geographic

(A pantalla completa millora molt)



11 de juny 2011

La destresa a la cuina


Quan es couen, quins esclats,
els ous ferrats,
fins i tot, si no es vigila,
poden fer alguns disbarats.


Així comença el poema que Miquel Martí Pol va dedicar als ous ferrats, i no podia estar més encertat. Els plats o menjars més senzills poden comportar un maldecap si no hi tenim la mà trencada, i a mi em va passar amb els ous ferrats. Em sortien força lletjos, i algun cop el rovell havia quedat massa cuit per poder-hi sucar pa. Un desastre... Però a base de fer-ne, tema solucionat. Ara fan molt goig!

L'odissea dels ous ferrats s'ha traslladat al cafè. Jo crec que fer un bon cafè té truc: el temps que el deixem al foc, la quantitat de sucre, el tipus de cafè... Jo no en prenc mai, de cafè, però aquestes setmanes necessito mantenir-me alerta des de bon matí i fins al vespre, sóc a la recta final del curs i està sent particularment dura. El fet és que m'he passat al cafè de bon matí, i no m'acaba d'agradar com em queda. Cada dia me'n faig un, però encara no li he trobat el punt... 

Per ser que té menys elaboració que un ou ferrat, em sembla que m'està costant massa!

08 de juny 2011

Equilibrista


Ja he caigut una mica. Estava al límit, mantenint-me en perillós equilibri sobre la corda fluixa. I les distraccions no es perdonen, ni la manca de concentració tampoc.

Encara sóc a la corda fluixa, abans de caure al buit he tingut temps, en un últim reflex, d'agafar-m'hi amb la mà. Ara només hi ha dos opcions: o acabar de caure o remuntar.

07 de juny 2011

Mètodes

Cadascú té la seva manera de fer les coses, les seves tècniques, els seus hàbits. N'hi ha de millors i de pitjors, o simplement hi ha el que a cadascú li funciona, que segurament no seria extrapolable a una altra persona. Cadascú és un món, i funcionem amb un mètode que ens hem establert nosaltres mateixos, que ens hem fet a mida, i que segurament per aquest fet és que ens funciona, ja que molts cops en intentar "imitar" mètodes forans no obtenim els mateixos resultats (tot i que "a aquella altra persona li funcionava la mar de bé"). 

El meu mètode em funciona, i si estic satisfeta amb la meva manera de fer, no tinc per què canviar-la pel sol fet que a un altre no li sembli bé. Alto, que no parlo de la manera de ser, dels retrets i les paraules desafortunades que tots podríem discutir, sinó de la manera de fer. I és que em costa entendre als qui no deixen fer a la resta al seu aire, els qui intenten desacreditar que fas i com ho fas simplement perquè no s'adapta als seus esquemes mentals. Hi ha molts mètodes que segurament no compartim, però no per aquest fet l'altre és pitjor o el nostre s'ha d'imposar. Tu amb el teu i jo amb el meu, i tots contents. Tant costa d'entendre?

03 de juny 2011

Juicy Salif [RC]



És molt frustrant no poder fer res. No poder avançar ni un pas. No poder saludar. No saber quan ni com abandonaràs el lloc on et van deixar, o si ni tan sols mai arribaràs a abandonar aquest indret. És molt frustrant tenir una vida tant avorrida. Encara fot més, però, no poder estar segur si ni tan sols tens dret a parlar de vida. Simplement sóc una cosa que pul·lula pel món.

Com a bon fag T4, m'agrada infectar E. coli. I comprendreu que aquests últims dies estic molt excitat, amb tant cogombre infectat!!! La cosa s'anima!! Alguns poden pensar que tan se val d'on vingui la infecció, que el fet ja està fet i que cal trobar-hi una solució únicament. Els més venjatius creuran que cal trobar el culpable i fer-li pagar aquestes morts. Com que tard o d'hora se sabrà tot, més val que us expliqui jo la veritat abans que el boca a boca acabi tergiversant les coses. La cosa és més complicada del que aparentment sembla...


Tot va començar quan uns microbiòlegs alemanys van topar amb mi per dur a terme una missió important que havien planejat amb un objectiu final molt clar: enfonsar la indústria del cogombre a Alemanya. Eren microbiòlegs mig bojos, el primer cop que els vaig veure ja m'ho vaig ensumar que no hi tenien res de bo, a la testa. Però els vaig escoltar atentament, la veritat és que el pla era esbojarrat però interessant alhora. El que més m'inquietava era el per què dels cogombres: jo no els hi trobo res d'interessant a les verdures, però no podia comprendre quina obsessió els havia agafat per evitar-ne l'entrada al país o, si més no, disminuir-ne notablement la presència. La resposta que em van donar va ser clara i inversemblant: odiaven el gaspatxo. I amb les últimes migracions d'espanyols cap al seu país temien que aquest estiu intentessin estendre el consum de la sopa freda arreu del país. No podien vetar el tomàquet perquè el pa amb tomàquet és una altra cosa, són paraules majors, deien. Però el gaspatxo... cada cop que pronunciaven la paraula es miraven els uns als altres i començaven a suar i a fer que no amb el cap. 


La idea era estendre la bactèria i que aquesta infectés a totes les importacions de cogombres. Després la infecció s'havia de frenar, ja que a més a més davant l'alerta el govern es posaria en contacte amb ells per trobar una solució a la catàstrofe. Em van suplicar gairebé de genolls que els ajudés quan ells em necessitessin, ja que si no controlaven bé la infecció, E. coli dins les fruiteries podia estar en contacte amb moltes altres verdures. Entre elles, el tomàquet. I sense pa amb tomàquet, repetien, l'entrepà no té cap sentit

La meva funció no era psicoanalitzar aquells tarats, sinó decidir si el pla m'interessava o no. Primer els vaig fer patir una mica, necessitava tenir clares les condicions del contracte i estar segur que jo després en sortiria amb les mans netes, que ningú vindria a fer-me retrets i que dels possibles efectes secundaris i mediàtics ningú me'n faria responsable. La veritat, però, és que des que m'ho van proposar a mi ja m'interessava aquesta treva: teca gratis!!!! Centenars i milers de cogombres, tots embolcallats amb milions i milions d'E coli per tot arreu on poder-me reproduir!!! La idea d'un banquet d'aquestes dimensions no podia ser més llaminera, però en situacions així cal fer-se el dur i no baixar-se els pantalons a la primera ni mostrar-se desesperat, que després se't pixen a la cara i perds tot el respecte.

Així doncs, vaig acceptar: m'allotjarien al laboratori en una suite espectacular, una placa de Petri de 5 estrelles amb tots els nutrients del món i una temperatura constant ideal per poder-me reproduir a gust. Quan E. coli hagués fet la seva feina i jo hagués d'entrar en acció, em polvoritzarien sobre centenars de cogombres recoberts de delicioses E.coli. I allà, festa de nou! A infectar-les tot reproduint-me, mentre que elles moririen. 

El pla era rodó si no fos perquè ells creien que encolomar el mort als espanyols seria més fàcil del que ha acabat sent. Amb tants merders interns que tenen semblava ser que estarien debilitats, fora de lloc, en alerta baixa. Però no ha colat, així que ara hi ha expedients i investigacions en marxa per tot arreu. Jo ja he confessat, o sigui que no en vull saber res. Me'n rento les mans. Ai, no, les fibres!


La meva proposta per Relats Conjunts!
------

Apunts:
- Demano perdó als microbiòlegs: no estan tarats!
- Es tracta d'un relat: qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat :)
- És impressionant com es pot començar a escriure un relat amb una idea al cap i com acaba degenerant d'aquesta manera...