El plaer de ballar

Ja fa més de tres anys vaig fer una entrada sobre les abelles i el seu peculiar ball per tal de guiar als companys envers un bon banquet de nèctar.

Doncs bé, el company alasanid té memòria d'elefant i m'ha enviat aquestes vinyetes, que m'han fet riure molt! Espero que us faci riure una estona :)

Font: abstrusegoose

Tot-terrenys

M'espanta la gent que corre massa per la carretera. Jo condueixo, i no em desagrada tot i que no conduiria per simple gust de fer-ho, sense una necessitat. Però no corro més del necessari. Mai he passat dels 120 per autopista, i sempre he arribat a bon port i en un temps raonable, excepte quan he trobat caravana. 

M'irrita la gent que té massa pressa per arribar als llocs, i que conduint temeràriament, despistada o arrencant quan el del davant encara no ho ha fet, provoca topades i vidres trencats. Si fas tard, haver sortit abans, em sap greu però és així. I si no tens pressa, empassat les ganes de gresca. 

I m'emprenya que ja és el segon tot-terreny que, estant jo aturada, no calcula bé distàncies i em marca el cotxe, el meu trasto. Res greu, un petit bony i una ratllada, però l'ensurt no me'l treu ningú.

Perdre el seny

Encara no tinc el diagnòstic sobre què n'hem de fer, d'aquests queixals... Però jo em pensava que el panorama seria pitjor! El del maxil·lar inferior dret sí que va empenyent a la veïna, però el dret no surt pas torçat. Els de dalt, l'únic que veig, és que potser els mancarà espai...

De tota manera és xulo veure les arrelotes que tenen les dents! Estan ben agafades eh! I als molars del maxil·lar inferior esquerre es veu bastant bé fins i tot la polpa. La polpa és el centre de la dent, la part que es veu més fosca; i el que es veu per sobre la geniva és la corona, feta d'esmalt i dentina, ben robusta. 

Ah! I és la primera radiografia que em faig per la Seguretat Social que, per fer-me-la, em deriven a Barcelona i que a sobre he hagut de pagar...

Recuperar il·lusions

Posar il·lusió, èmfasi i ganes en allò que es fa ho converteix en una tasca menys feixuga, i fins i tot divertida i gratificant.A mi m'agrada motivar-me amb les coses que faig, normalment intento centrar-hi els meus esforços i fer que m'agradi (o com a mínim, intentar-ho). 

Però de la mateixa manera que m'agrada motivar-me, odio fer el camí invers quan les esperances i expectatives eren molt altes. I encara més per causes alienes. Vaig començar el curs amb unes expectatives molt altes amb certes matèries, i vaig anar forjant una xarxa força ben teixida on em quadrava més o menys tot. Però va arribar el típic aixafa-guitarres que, amb mala llet i desgana, va agafar les tisores i em va anar esmicolant el meu pla. I jo sense xarxa em perdo, i encara més quan cada cop s'està més a prop de prendre decisions importants. No parlo de cap atac personal, i suposo que no intencionadament, però és allò de que el mal rotllo es palpa a l'ambient. I encara que no es vulgui, entrar en un lloc amb l'ambient enrarit et condiciona molt, malgrat que els nivells de motivació siguin alts. 

Ha arribat, però, el salvador. Millor dit, la salvadora. Una senyora que de teixir em sembla que en sap un munt, i que m'ha arreglat la xarxa. Em vaig recuperant, tot comença a quadrar, a tenir sentit i a engrescar-me de nou, que falta em feia. 

I un nivell de motivació extra quan comença el Tourmalet no està de més... En teoria, a l'altra banda de la muntanya m'espera el meu futur.

Cantar és divertit

Cantar és divertit, sobretot si no ho fas gaire bé.

Les cançons que em sé jo les canto al cotxe, quan vaig pel carrer escoltant-les, a la dutxa... No les crido als quatre vents, sinó que les cantussejo en veu baixa. Però tot i així segueixent sent intel·ligibles i identificables.

Sóc un clàssic de cantar sota la dutxa. És un fet inconscient, quan me n'adono ja ho estic fent, però tot i així m'encanta fer-ho. Tancar els ulls i mentre l'aigua va rajant entonar alguna cosa és un petit plaer. Normalment les afortunades són cançons que se m'han enganxat, tot i que hi ha clàssics que de tant en tant també cauen. A casa al principi reien, ara suposo que deuen estar acostumats.

Un petit problema que he detectat és que de vegades no faig el canvi de xip quan no sóc a la dutxa de casa. És a dir, que m'he adonat que canto en dutxes alienes, concretament a les de la piscina. I cantar sota la dutxa és divertit, però quan mentre em regalima l'aigua pel cap una veu al costat em diu esta también me la sé yo, em moro de vergonya...

Companys de viatge

No agafo gairebé mai el transport públic, el meu dia a dia és de caminar amunt i avall. Ahir, però, vaig haver de fer una ruta en transport públic: dues línies de metro i un autobús. Hi vaig trobar gent que venia de treballar, estudiants amb la carpeta sota el braç, organismes d'una espècie encara no identificada amb música sonant per altaveus a tot drap, un violinista que no ho feia gaire bé, senyores dempeus que feien mirades fulminants als joves que no els cedien el seient fins passats deu minuts... Una mica de tot. És al que una es dedica quan viatja amb aquesta mena de transport, ja que la lectura i el moviment no són compatibles dins del meu cos sense acabar marejada.

Res interessant, si no fos perquè des que vaig sortir fins que vaig arribar vaig topar amb algú que feia el mateix trajecte que jo. La mateixa boca de metro, el mateix vagó, baixar a la mateixa parada i fer el mateix transbordament cap a la mateixa línia, per acabar baixant de nou a la mateixa estació i agafar el mateix autobús.

Allà, com a mínim vaig seure dos seients més enrere, per no tenir la paranoica sensació de tenir uns ulls clavats a l'esquena durant mitja hora...

Fragment robat

L'altre dia buscava un punt de llibre. Després de buscar una estona, en vaig veure un que sobresortia d'un llibre que vaig llegir ja fa temps, d'una col·lecció de literatura juvenil. Marcava l'inici del capítol disset, que deia així:

Quan em vaig llevar la Laia ja no hi era. Hi havia tan sols els llençols rebregats i una nota damunt del coixí. "Un petó molt fort, Max. Truca'm. Laia". Vaig estar pensant en ella mentre em dutxava; mentre em mirava al mirall; mentre esmorzava. Em sentia rejovenit, optimista, nou de trinca. Semblava mentida que que una noia tan encantadora es pogués resumir en un nom tan curt. Laia... Fins i tot després de dutxar-me, sentia la seva olor enganxada a la meva pell, com si ja no m'hagués d'abandonar mai.

Zanzíbar pot esperar, Xavier Moret.

I no sé per què però m'ha encantat (tenint en compte que la coincidència de nom posa èmfasi a aquest fet). Però és que és poc enrabassat, clar, tendre... I té una capacitat fantàstica de robar-me el cor...

Li falta poc pel Rècord Guiness

Ja des de fa uns anys (des que em va entrar la vena culinària) que vaig demanar a un familiar que m'ensenyés a fer uns dolços que la meva besàvia feia per Setmana Santa, i que jo trobava deliciosos. Un dels primers cops que vaig participar activament en fer-los ja en vaig fer una crònica i en vaig penjar la recepta, així com una imatge. Us deixo una de les d'aquest any, de millor qualitat que no pas l'altra foto de fa 2 anys.

Enguany també en va caure una safata, però la cirereta del pastís va ser quan el meu germà va decidir fer LA rosquilla de l'any. Una que fos monumental. I dit i fet, la vam fer tan grossa com ens va semblar. Que destaqués, però que alhora es pogués posar amb comoditat dins la paella, que no es trenqués i que fos menjable. Després de fer plànols i mesures de precisió arquitectònica, la vam crear.

I després de treure-la de la paella en va sortir això!

La de la dreta és normal. I la de l'esquerra és LA protagonista. Era de grossa com el meu puny. I a part de fer goig també estava molt bona! :)