25 d’abril 2011

Diada de Sant Jordi [RC]




Feia un parell de mesos que s'havien conegut, i tot just un parell de dies que, en un tímid adéu, ell s'havia decidit a fer un primer pas i fer-li un petó. Dos dies després, arribava Sant Jordi amb tota l'artilleria, i cadascú per la seva banda feia barrinar el cap. No sabien on anava allò seu, ni tan sols sabien si hi havia "alguna cosa". De moment tot es resumia a una complicitat tendra i a un petó curt i desvergonyit que havia acabat d'arrodonir una tarda. Com havien de celebrar aquell Sant Jordi?

Per una banda, ell barrinava si a ella li agradaven les roses vermelles, tot seguint el clàssic, o si era més de blanques o grogues. Potser, però, es pensava que per un trist petó allò tirava endavant, i ell no volia ser pretenciós. No és només una flor, o per ell no era només allò. Una rosa de Sant Jordi no és una rosa qualsevol. Ha d'estar ben triada i ha de tenir un destinatari concret, en qui has de pensar a l'hora de comprar-la.

Ella tampoc sabia què fer. No sabia si li agradava llegir, ni tampoc quins eren els seus gustos. No n'havien parlat mai, d'això. Tampoc havien passejat per cap llibreria on ella hagués pogut espiar els llibres que ell mirava de reüll. No havia tingut l'oportunitat d'estar a casa seva i xafardejar la seva biblioteca. En català o castellà? D'aventures, de misteri, de ficció, romàntic, de viatges, històric... Massa oferta i una compradora molt indecisa són una mala combinació. Si ni tan sols sabia si havia de comprar-n'hi un! Potser ell pensava que anava molt llençada. Potser ella no havia de donar-li tanta importància. Potser havia estat un petit accident impulsiu i res més.


Per fi ell es va decidir. Es va plantar al mig de la plaça, davant d'una parada de roses. Va romandre quiet fins que la venedora li va etzibar una mirada interrogant i un somriure tímid, preguntant-li si volia una rosa. Ell va fer que sí amb el cap, en va assenyalar una i ella la va agafar amb els guants. Amb cura va agafar les tisores i li va començar a treure les punxes de la part inferior. Tot seguit va escollir un parell d'espigues, una bossa de plàstic per embolcallar-la i la va lligar amb una cinteta vermella i groga, dels colors de la senyera. Tot neguitós, i desitjant que passesin ràpid els minuts, va pagar i va marxar fins al banc on havien quedat per trobar-se.

Alhora, uns carrers més enllà, ella mirava els llibres que un venedor tenia exposats a la seva paradeta. Els mirava sense decidir-se, passant la mà per les cobertes, dibuixant el contorn de les lletres en relleu. Dubtava si escollir-ne un a l'atzar, demanar consell al llibreter, comprar un best-seller o passar de tot. Ell segurament vindria sense rosa. Però de sobte en va veure un que va creure que era perfecte. Se'l va mirar, el va agafar, el va fullejar i ja no el va deixar anar. Després de pagar, es va encaminar cap al lloc on havien quedat.

Quan ell la va veure arribar de lluny, es va posar dempeus. Es van somriure en la distància, alleujats, veient que l'altre tampoc anava amb les mans buides.

Ell, amb una rosa vermella.

Ella, amb un llibre en blanc. Una història per començar i que encara no tenia un final.


---

Aquí teniu el meu relat de Sant Jordi seguint la proposta mensual de Relats Conjunts. 100% ensucrat! Ha sortit així aquest cop, què hi farem!

23 d’abril 2011

Sant Jordi 2011

Photobucket


La rosa d'aquest any, un pèl més abstracta que la de l'any anterior... Però jo l'he trobat molt curiosa! Si hagués tingut càmera us hauria ensenyat com es plega... Ve a ser això.

21 d’abril 2011

La remuntada

Després de la nit d'ahir, de la derrota contra l'etern rival, hem de seguir mirant endavant i tenir els ulls clavats en dimecres vinent. Res de cares llargues, que després dels cops ens hem d'aixecar de nou i pensar en la propera, en la revenja. Ens hem de fer forts, mossegar a la Champions (figuradament, sempre amb esportivitat). Podem! Ens ha faltat només una miqueta...

Us deixo un fragment que vaig sentir a la ràdio ahir, a la Transmissió d'en Puyal, quan va acabar el partit. Em va fer gràcia, espero que us agradi!




Pel que hagueu escoltat el fragment, coincideixo en una cosa amb l'Iu Forn: jo també vaig suar i tenir fred alhora! Vaig acabar traient-me la jaqueta, asseguda a terra i amb el coll de la samarreta tapant-me fins al nas, desitjant que un cop de sort fes entrar la pilota a la xarxa... Però no hi va haver sort!

19 d’abril 2011

Quartet

I es diu aviat... Quatre anys donant la tabarra! Aquest bloc ha patit metamorfosis de nom i d'aparença, ha tingut moments més prolífics i d'altres més silenciosos, però tot i així ha sobreviscut dins d'aquest gran món virtual. Potser amb més pena que glòria, però ha estat i seguirà sent un indret on em ve de gust poder xerrar i explicar les tonteries que passen al meu voltant i dins del cap.

I, perquè negar-ho seria una fal·làcia, el bloc es nodreix de tots vosaltres. Dels que són aquí des de que el bloc és bloc, aguantant-me. Dels que s'han perdut pel camí i als quals espero que la sort els hagi somrigut en tot. I dels més novells, que sempre són i seran benvinguts, i que també és un goig tenir-los voltant pel Cau. Perquè sí, m'agrada xerrar, però quan es barregen punts de vista i aportacions sempre és més engrescador! Així que moltes gràcies a tots, perquè sense els vostres comentaris i les vostres aportacions aquest bloc segurament hauria naufragat fa temps.

Mai ha estat la rambla de la vila, plena de gom a gom, però potser sí un carreró on hi podem trobar un cafè amb quatre taules de fusta, on poder fer parada i fonda una estoneta. Així doncs, benvinguts a la festa!

PD. Perdoneu, però he anat molt enfeinada últimament i no he pogut preparar gaire cosa pel banquet... Tot i així no us preocupeu, he encomanat a un amic que prepari alguna cosa dolça!


14 d’abril 2011

Al límit

De vegades el món comença a girar molt de pressa, massa i tot. I tens la sensació que no podràs seguir-li el ritme, que et deixarà enrere. Al final, però, arribes i puges, sense perdre l'equipatge pel camí, però això sí, bastant esgotat.

El meu món gira sense descans, i molts dies tinc aquesta sensació. Que no dono per tot, que no arribo a tot. I els nervis i l'esgotament segueixen aflorant, mentre penso si algun dia la cosa s'aturarà.

O bé, si m'hi acostumaré i enfrontar-me a tot de sobte ja no serà un problema

Si aprendré a prendre'm les coses d'una altra manera

O potser no aprendré ni m'acostumaré a res, de manera que hi haurà coses a les quals decidiré no enfrontar-me, sinó ignorar-les.

Sempre tinc una petita espurna dins que em diu que no puc amb tot, però al final acabo podent. Tot i que aquesta experiència es va repetint, semblo no aprendre'n i davant l'acumulació de nous reptes la sensació aflora.

Un dia em van dir que potser encara no he arribat al límit. Que malgrat que em sembli que el món gira molt de pressa jo encara corro més. I que el dia que arribi al límit serà quan deixaré de pensar en negatiu, quan realment seré conscient de tot el bagatge que tinc, de tot el que he aconseguit i les dificultats associades, i que tindré més confiança en mi mateixa i en les meves possibiliats.

Sincerament no sé què pensar. Però si encara no he arribat al límit, diria que poc em falta!

07 d’abril 2011

Corredisses per la facultat

I és que la meva facultat fa uns dies que s'ha tornat mig boja...




05 d’abril 2011

Letàrgia primaveral

Veure un dia radiant des de la finestra d'una biblioteca fa molta ràbia... I pensar que encara m'hi estaré una setmana, encara més...

Uns dies de letàrgia per afrontar amb dignitat l'últim gran repte abans de Setmana Santa.

Ens veiem de nou en uns dies!