Decreto humano nº1 sobre usos del suelo:
Els disgusts de Darwin
Fa 2 dies
En altres ocasions ja he dit que no em fa gaire gràcia parlar en públic, i últimament ho he de fer en vàries ocasions, davant d'unes 60-70 persones potser. No em preocupa el fet de parlar, ni que m'avaluin. Les exposicions són de temes que he preparat i que domino mínimament, de manera que davant d'un entrebanc me'n puc acabar sortint. M'incomoda el fet de pensar (i veure) que tinc 60-70 parells d'ulls clavats cap a mi, mirant com moc els llavis, com gesticulo, com em moc per la tarima.
I és que no m'agrada que em mirin directament als ulls de manera sostinguda. Em sento observada, despullada, com si a través dels ulls es pogués endevinar què penso, què vull dir o què vull fer. Em poso nerviosa, aparto la mirada i llavors, mentre converso, miro cap a una altra banda. Faig mirades als ulls que de seguida s'esvaeixen, que fugen, i que al cap d'una estona es tornen a trobar amb uns ulls que potser m'han seguit mirant tota l'estona. Per això mentre exposo mai sé on mirar, ni a qui, ni si s'ha de ser reinicident en mirar a una persona en concret. La idea general i ideal seria fer una mena de scanning de la sala, mirar a uns i altres sense fixar els ulls en ningú en concret, suposo.
En una conversa minimalista amb un parell de contertulians sí que és convenient mirar als ulls, si més no perquè l'altre no cregui que està parlant amb la paret. Ara bé, me n'he adonat que no puc mantenir la mirada quieta ni en aquestes situacions. Això de mirar de manera sostinguda als ulls... Em sento absorbida per les pupil·les, o pels iris i les mil deformacions de colors que hi poden haver. De vegades, per evitar-ho, faig rastrejos subtils de les formes de la cara, del nas, les celles, les ulleres...
Amb tot això estic pensant si parlar amb mi és una experiència estranya...
Hi ha un dilema que em ronda pel cap, i que ja va sent hora de que resolgui. Però no ho tinc gens clar, i després em sap greu haver-me equivocat, ja que hi ha moments que no es poden recuperar, que simplement passen, i després ja no saps si en tornaràs a tenir oportunitat.
Podria marxar uns dies a l'estiu, fent una feina totalment altruista, però repetint una experiència que per mi va ser molt gratificant ja l'any passat, i on m'ho vaig passar molt bé. Cada any és diferent, cada nova edició, una aventura per descobrir, de manera que no seria com "repetir". O bé podria deixar-ho passar, ja que l'any passat ja vaig tenir l'oportunitat de viure-ho, i aprofitar aquests dies que seria fora per poder engreixar la guardiola, que de ben segur que en un any i mig ho agrairé, si es mig compleixen els plans que vaig maquinant. Un any és molt, ho sé, però a l'estiu és quan puc treballar "seriosament" cobrant una mica més del que dónen de sí les classes de repàs.
Quan torni d'aquests dies (si marxo) treballaré, però els guanys econòmics no serien els mateixos que si m'hagués quedat.
Dualitat cor-ment. Marxar o quedar-se. Espontaneïtat o racionalitat. Totes dues coses formen part de mi a parts iguals, o potser no. Normalment tira més la part racional.
Però és que hi ha una veueta que diu que...
Enmig de la batalla sempre hi poden haver moments de relax.
Rialles acompanyades d'una pinta i un barret enorme com el dels Leprechauns.
De fons, música tradicional irlandesa. Al costat, bona companyia.
Converses amb i sense sentit, de tot i de res, i de futurs plans d'escapada a Irlanda.
Ficar-se enmig d'un ball, no saber-ne i deixar-se endur.
Quin vespre tan agradable... i quina llàstima tornar a la realitat tant de pressa.
No sóc persona de lesions ni malalties. No m'he trencat res, no m'he fet mai cap esquinç, tan sols petites torçades de turmell o de dits. Tan sols tinc cicatrius de cremades i d'una petita operació. De febre i grip fa anys que no n'agafo.
I sovint, quan penses en coses com aquestes de sobte vénen tots els mals de cop.
Tinc dos icebergs al maxil·lar inferior (altrament dits queixals del seny) que estan indecisos, i no saben si acabar de sortir o no. I de tant en tant es fan notar.
El genoll esquerre em fa la murga, i no m'agrada. No m'agrada gens. Avui he hagut de tornar cap a casa amb autobús, i baixar les escales que porten del laboratori fins al carrer amb compte, agafadeta a la barana i intentant no doblegar el genoll. Cap contusió, cap antecedent. Un dolor aparentment sense fonament.
I queixar-me no és la solució, però... Després de tants dies enterrada sota una muntanya de feina (i la que queda!), ja tocava treure el cap!
Font: wikipedia
La guerra havia obert ferides profundes al cor de molta gent, i ells no n'eren una excepció. Havien perdut a amics i familiars, però també els mancava quelcom dins seu. Havien estat molt de temps separats, i el fet que la seva relació ja estigués fent fallida abans que comencés tot plegat, la guerra no ho va millorar. Mesos i mesos separats, ell al front i ella fent d'infermera, i no s'havien trobat a faltar. Quan ell obtenia un permís, l'anava a buscar i estaven tot el dia junts. Passejaven l'un al costat de l'altre, però semblava que cadascú fos al seu món. Res a dir-se, cap carícia per fer-se, cap història per explicar-se. Un silenci incòmode i profund que s'apoderava dels minuts i de les hores, i que els acabava separant quan el dia arribava a la seva fi i cadascú havia de tornar per on havia vingut.
Quan van saber que la guerra havia acabat, els van enviar de nou a casa. La gent passejava pel carrer feliç, celebrant la victòria i respirant alleujats. A ells, però, els envaïa una sensació d'ofec, pesada, que els oprimia el pit i que semblava no tenir fi. De nou a casa, a unes parets buides que només feien que ressonar amb força l'eco del seu silenci una i altra vegada. Ella observava com els companys del seu marit el felicitaven, i ell els corresponia amb un somriure agradable, un somriure que feia temps que ella no veia. Quan marxaven, el rostre dur tornava a imposar-se, i els pocs centímetres que els separaven mentre caminaven junts tornaven a fer-se immensos.
Times Square inundada de gent, entre ells periodistes que volien captar l'essència del moment, la felicitat, les cares dels que n'havien sortit guanyadors de tot allò. Buscaven immortalitzar el moment. Un d'ells es va acostar a la parella, i els hi va demanar si els podia fer una foto. No s'hi van negar, i tal i com estaven es van aturar. Van forçar un somriure tímid, i es van quedar l'un al costat de l'altre, sense ni tan sols mirar-se, com si fossin dues estàtues.
No és la seva dona? Ni una abraçada? Ni un petó? Que no en són conscients? S'ha acabat la guerra, hem guanyat senyors! Una mica d'alegria, no?
Ell va arronsar les espatlles, va xiuxiuejar molt fluixet un "si és el que vols" inaudible i tot seguit va agafar a la seva dona per la cintura i li va fer un petó de pel·lícula, d'aquells bonics, especials. El periodista somrigué engrescat i els hi va fer un parell de fotos. Ella no va saber com reaccionar, simplement el va deixar fer, però no gosava ni abraçar-lo. Un petó passional gèlid com el fred. Segons més tard, ell va deixar lliscar el braç que l'agafava per la cintura i la va alliberar. I com si res hagués passat, sense saber què dir, van seguir caminant separats, amb la tristor dins del cor de saber que aquella guerra ja estava perduda.
Més propostes a Relats Conjunts!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
