31 de gener 2011

Diuen que...

"Qui fa el que pot no està obligat a més"

27 de gener 2011

Desembarcament de Normandia [RC]



Vaig haver de deixar els sentimentalismes a part quan va començar tot. Jo ja sabia que el meu germà estava a l'altra banda, que malgrat lluitar contra ideals feixistes, també lluitava contra ell. L'imaginava vestit amb l'uniforme i l'esvàstica brodada i un calfred em recorria l'esquena, però això no em podia fer enrere, no em podia fer decaure. Havia d'estar mentalitzada, amb el cap clar i tota l'energia concentrada a les cames, Començava una carrera de fons on encara no sabia dir qui seria el guanyador, però jo tenia molt clar que volia guanyar. Tothom que participa en el joc pretén guanyar: sinó, no val la pena ni començar.

Dalt la barca hi havia un silenci esfereïdor. Jo no pensava res, no desitjava res, no imaginava res. Només mirava al voltant i observava als companys, silenciosos, que potser pensaven en les seves famílies o potser feien el mateix que jo. Esperar. En qualsevol moment sonaria el tret de sortida i la carrera començaria. Dalt la barca, un home ens dóna les últimes instruccions. No el sento, no l'entenc, només veig una figura que mou els llavis lentament, com a càmera lenta, i que amb moviments articulats i encarcarats pretén comunicar-se amb mi. Doncs ho porta clar: tinc els ulls clavats al mar, a la boirina que cobreix la costa i que ens protegeix de la mirada de l'enemic, esperant veure alguna cosa més enllà de la barca. Però res.

De sobte, se senten trets. Han començat a bombardejar amb fusells amb mira telescòpica, capaços de detectar un cos a molts metres de distància i afusellar-lo amb una precisió excepcional. I sense voler-ho em ve al cap la imatge del meu germà, observant-me des de qui sap on a través de la mira del seu fusell, seguint els meus moviments amb el dit al gallet, preparat per disparar en qualsevol moment. La nostra barca encara no ha estat el blanc, i abans de morir allà dins, el capità decideix fer-nos sortir. Com si d'un acte suïcida es tractés, saltem a l'aigua amb el fusell agafat amb les dues mans. Està freda, molt freda, i ens arriba fins gairebé a la cintura. Se'm congelen els músculs de les cames, em costa avançar, i la gelor poc a poc va pujant cap amunt. Aconsegueixo, però, arribar a la costa, a mesura que algunes bales impacten sobre l'aigua i sobre els meus companys, a pocs metres d'on jo sóc. No puc mirar enrere si vull ser forta, si vull arribar al final i lluitar per l'objectiu pel qual em vaig allistar. He de vèncer al meu germà, fer-li veure que hauria d'haver escollit el bàndol guanyador, i no deixar-se entabanar per aquell amic seu i abandonar-me. Va marxar sense pensar-s'ho dues vegades, davant de falses promeses i un futur poc creïble, massa utòpic per ser real. L'esperança de poder-me'l trobar cara a cara és el que em permet seguir tirant endavant, pas a pas.

Ja hi sóc, toco terra ferma. Davant meu s'estén la platja, amb unes estructures de fusta apuntalades a la sorra que em fan d'escut i m'ajuden a no ser un blanc fàcil. Sóc àgil, i jove, i les cames encara em responen, de manera que faig una correguda i avanço metres, Em torno a amagar, esperant que la ràfega de bales passi de llarg. Ho aconsegueixo, però no puc deixar de veure com els meus companys volen pels aires literalment, en ser impactats amb bales que foradarien un tanc. Tanco els ulls amb força, compto fins a tres, m'aixeco i començo a córrer en un últim esforç, fins que arribo al final de la platja. Pel camí noto una fiblada al braç esquerre, i en aturar-me hi poso la mà dreta al damunt, que en surt xopa de sang. M'aguanto, vull cridar però no ho faig, i el dolor se m'escapa a través dels ulls en forma de llàgrimes. Un dels metges de les barques encara és viu, em veu i acudeix al meu rescat. M'obre la boca, em dóna una mena de pastilla i m'embena el braç amb força, amb tanta força que ni me'l noto. Em canvio l'arma de braç per poder seguir alerta, i segueixo endavant, encara tinc forces per continuar.

Després de la duna de la platja, hi ha una mena de laberint de ciment. És com una fossa que uneix la platja amb un dels edificis des dels quals contínuament en surten ràfegues de foc. Decideixo entrar-hi i veure on em porta, amb l'esperança que potser ell serà allà. Entro a l'edifici, i topo amb un passadís i unes escales de cargol, que em recorden a les d'un far. Decideixo pujar, intuint que serà el camí més curt. A mesura que em vaig acostant cap a la planta alta, les veus se senten més fortes. Estan esvalotats, alguna cosa els ha passat. Hi ha una veu que sobresurt per sobre de les altres, no la conec, potser és qui mana. Quan gairebé he acabat de pujar les escales, m'aturo: davant meu hi ha una porta entreoberta, a través de la qual puc espiar els seus moviments. En veig a dos, tres, ara quatre. Només dos d'ells disparen, la resta estan obrint tota una sèrie de caixes que tenien apilades, recarregant munició suposo. I de sobte el veig: és allà, tal i com me l'havia imaginat en tots i cadascun dels meus malsons: l'uniforme, l'expressió seriosa, els llavis prets, els ulls clavats a la platja i l'arma a la mà. Els ulls blaus, els seus ulls blaus, han perdut la brillantor i s'han tornat grisos, bruts. No sé si el reconec, i no sé què fer. Què és millor? Obrir la porta i exposar-me a una mort segura? Esperar als meus companys i acorralar-los? Però... els meus companys sobreviuran? I si no, què he de fer? Girar cua i deixar que segueixin amb la seva? I el voler guanyar aquesta guerra, i l'ideal d'acabar amb tot això d'una vegada?

Amb llàgrimes als ulls, actuo per instint i decideixo no deixar que la raó ni el cor decideixin per mi en aquesta ocasió. Amb llàgrimes als ulls obro la motxilla, en trec una granada, clavo el dit dins l'anella i obro la porta. Es giren tots: ell també. Obren els ulls com taronges: ell encara més. I abans de que tinguin temps ni de tan sols apuntar-me, deixo anar la granada dins la sala, tanco la porta i començo a córrer escales avall.

GAME OVER


Fa alguns anys havia jugat amb el meu germà a això. I els gràfics del joc, si bé eren millorables, estaven força bé. En veure la foto és el primer que m'ha passat pel cap!

Ah! I trobareu moltes més propostes aquí!

17 de gener 2011

Les dones que no entenien a les dones

Amb aquest títol, el primer que m'ha vingut al cap és que aquest post podria semblar un quart volum de la saga del senyor Larsson. Però no és així.


Hi ha molts homes que diuen que no comprenen a les dones. Jo no generalitzaré, però de vegades reconec que puc ser rara, bipolar i críptica (allunyeu-vos de mi!). No sempre, òbviament, però potser hi ha algun dia en què em llençaríeu per la finestra. Avui he vist, però, una noia a qui ni tan sols jo entenc, i amb la qual jo no hauria tingut tanta paciència com ha tingut amb ella el seu xicot.

A una de les biblioteques de la universitat m'he assegut davant d'un home gran. Al cap de l'estona ha marxat, i enlloc seu ha aparegut una parella. Ell tenia un netbook, i estava fent un treball o alguna cosa per l'estil. Ella passava apunts de no sé quina matèria, el meu portàtil m'impedia veure què hi havia escrit. Al cap d'una estona, el nivell d'avorriment d'ella suposo que ha anat en augment, i ha començat a tocar-li l'orella al seu company. Amunt, avall, dit a l'orella, ara la doblego cap avall, ara cap amunt... Com una mosca empipadora, no ha parat fins que ell, sense treure la vista de l'ordinador, ha apartat el cap. La posició incòmoda en què li ha quedat el cap suposo que l'ha forçat a recuperar la posició inicial i, per efectes col·laterals, exposar-se de nou a la mà collonera. I vinga, som-hi de nou, amb alegria! Ell li ha dit que parés, primer suaument, després secament. Però no hi ha hagut res a fer! La mà ha seguit de nou, i l'orella, pobreta, de color vermell intens, pregava als déus que algú li tallés un dit a aquella mossa. També ha aparegut una mà que li fregava la cara, els ulls, el nas i la barbeta, amb uns moviments incontrolats. He estat a punt de dir-li que s'ho fes mirar, pobreta, que a veure si allò eren símptomes prematurs de Pàrkinson...

Després li ha pres el bolígraf que el noi utilitzava per escriure, de manera que ha hagut de deixar de fer el que feia. L'acte ha servit perquè ella li gastés la tinta en dibuixar-li cors groc fosforito als apunts, amb un art discutible, i perquè després també li guixés la ma amb no sé quines paraules màgiques, que segur que li han quedat divines.

Per mi, aquell noi avui s'ha guanyat un tros de cel, perquè segurament jo no hagués tingut tanta paciència i li hagués engegat un moc dels bons. Hi ha moltes maneres d'estimar, de festejar i fins i tot de fer la guitza amb carinyo, però no aquesta. Si jo n'he acabat fins als collons i m'he posat nerviosa només de veure-ho, a ell el planyo.

Abans de marxar, he vist que els apunts d'ella eren sobre "l'estructura d'una orquestra", "famílies d'instruments"... Un temari poc universitari, potser, fins i tot... de 4t d'ESO? No ho sé, són hipòtesis. Però seria una hipòtesi que potser em permetria comprendre una mica la seva avidesa per tocar el que no sona.

14 de gener 2011

Tinc un amic

Tinc un amic que semblava impossible que pogués arribar a ser el meu amic.

Ens coneixíem ja abans de ser amics, però la nostra relació no era d'amics. I amb això no em refereixo a una relació de parella, sinó que senzillament la condició de cadascun de nosaltres no feia gaire factible que poguéssim ser-ho.

Poc a poc, a través del correu electrònic, i amb el pas del temps, la cosa va canviar. El mur que ens separava es va anar debilitant, i algunes de les distàncies que ens separaven es van escurçar. Ens comunicàvem sobretot través del correu, igual que ara, ja que tampoc ens podem veure gaire sovint. Però és un referent per mi allà on sigui. És algú que sap escoltar, reconfortar, alçar l'ànim i rescatar les virtuts de qui l'envolta, si creia que les havia perdut. Mútuament ens hem ajudat en situacions complicades, i malgrat el que ell digui, jo sé que el que ell m'ha ajudat no és comparable als consells que jo li pugui haver donat. Una vegada em va confessar que tenia una carpeta amb alguns correus guardats com a "preferents", i que aquella era la seva consulta privada al terapeuta. I que n'hi havia algun meu, que era un bàlsam per quan tens aquells moments de decaiguda.

M'ha fet un dels regals d'aniversari més bonics que he tingut mai, una agenda gran d'un any de durada, d'agost a agost, amb anotacions cada setmana. La regla era anar-ho llegint quan tocava, sense avançar-me als fets, i amb molta força de voluntat ho vaig fer. Hi havia moltes recomanacions musicals, amb una petita anotació al costat: per si necessites una empenta... per si un dia de la setmana plou... per si perds la confiança en tu mateixa... Moltes. També hi havia altres anotacions, de diverses coses.

Aquest costum de les recomanacions musicals l'hem anat conservant. Gairebé cada sms, cada correu, porta una cançó enllaçada. Cançons que ens agraden, cançons boniques de ritme, o boniques de lletra, o cançons que tenen un significat especial.

De tant en tant tinc un correu d'algú que ha acabat sent el meu amic, quan al principi ningú ho diria.



11 de gener 2011

Qui ha apagat els llums?

Avui he estat cinc minuts aturada davant d'un ascensor que estava aturat a la mateixa planta que jo. Cap dels dos ha fet un sol moviment, hem obviat la presència de l'altre, ens hem ignorat literalment. Al cap de cinc minuts, me n'he adonat que estava davant meu, esperant a que hi entrés, però sense dir ni piu. Ni una llumeta, ni una senyal. Estava a fosques.

I enlloc de cridar l'altre ascensor, hi he entrat i he pujat els vuit pisos corresponents a fosques. M'ha recordat a quan era petita, i es fonien els llums. M'encantava pujar a l'ascensor a fosques, fer el burro i anar comptant els pisos, que apareixien a la part de dalt de tot, il·luminats de color vermell. Recordo que la mare sempre volia agafar l'ascensor il·luminat, però nosaltres érem cabuts, cabuts. Acabàvem sempre pujant pel fosc, fent ganyotes al que teníem davant, que no ens veia, i ja de més grans, també queia algun calbot i una mà que sempre era innocent.

Avui pujava sola, de manera que m'he limitat a anar comptant els pisos: u, dos... quatre (el tres em sembla que fa segles que no funciona), cinc, sis, set.... sotrac final, i vuit. Però ha estat divertit, si més no, per repetir la trapelleria que feia tant de temps que havia oblidat.

07 de gener 2011

Un repàs de l'altra vida

Des que vaig obrir el Metablòlic he tingut un dilema: he estat dubtant entre importar o no els posts de ciència que he anat fent aquí al llarg d'aquests tres anys (que estan a punt de convertir-se en quatre... que ràpid es diu!). Bé, el fet és que vaig veure que hi havia una aplicació en fase de proves de Blogger per importar i exportar, i m'ho vaig plantejar.

Això ha fet que hagi fet una repassada a força posts antics, dels quals ja ni me'n recordava. Tinc la sensació que abans escrivia millor que ara, o si més no, és com si m'hagués apagat una mica. Una noia de Batxillerat explicant cosetes de ciència millor i amb més entusiasme que ara que estic a tercer? Per què?

Tot i així m'ha agradat veure com escrivia, de què parlava i com ho feia; he fet un petit viatge al passat d'aquesta altra vida que construïm tots rere la pantalla. I què dir dels vostres comentaris! N'he llegit alguns de gent que ja no volta per la catosfera, i d'altres que encara seguiu per aquí donant la tabarra després de tant de temps (i que duri!!!!!!!).

L'altre dia vaig fer un post amb propostes pel nou any de coses que m'agradaria que us passessin, i alguns de vosaltres em vau proposar fer-ne una revisió a final d'any, a veure si es compleixen els meus desitjos. Doncs bé, amb aquesta revisió de posts he vist que fa més de tres anys ja voltava per aquí un visionari que em va dir que acabaria fent la branca de biologia cel·lular, tot i que m'agradaven els dofins.

us recomano que ho feu, això de fer una ullada enrere i llegir algun post que vau escriure fa temps, del qual ni en recordeu el nom... Segur que en sortiu amb un somriure.

06 de gener 2011

Nit d'il·lusió

Ahir vaig assistir a la cavalcada del poble, però des d'una perspectiva diferent de la dels altres anys. Vaig participar en una de les carrosses, muntant-la, desmuntant-la i llençant caramels durant el trajecte des de dalt. Era la carrossa on hi havia els nens amb els quals he estat treballant aquestes vacances. Bé, a estones treballant, a estones jugant... Tot s'ha de dir. Això sí, després de l'experiència de l'estiu, he de dir que els nens durant les vacances de Nadal hi ha dies en què estan molt rebels i es fan una mica insuportables de l'hiperactivitat que duen a sobre.

La carrossa anava disfressada de xocolata, bombons i torrons. Si bé no era gaire espectacular, la vam fer amb el material del qual disposàvem i amb les estones lliures que teníem tots plegats, així que suposo que es va fer el que es va poder. Això sí, de caramels en teníem moltíssims, i no gràcies a l'ajuntament del poble, que no s'hi va lluir gaire, sinó gràcies a les excursions que vam fer a les botigues, bancs i caixes d'estalvis. A dos quarts de set va començar la desfilada de carrosses pels carrers de la ciutat, i durant tot el trajecte vam trobar a molta gent. Mai havia pujat a una carrossa, i el que em va agradar va ser veure les cares dels nens més petits. Sempre he tingut al cap aquelles imatges que surten a la tele, quan van a filmar la cavalcada d'un poble o ciutat i enfoquen als nens i nenes. Aquells ulls oberts, expectants, les mans obertes i els braços estirats cap a endavant per agafar amb prou feines tres o quatre caramels. Doncs això vist en primera persona, i des de dalt. Observant com ens miraven, ens somreien i ens deien: caramels, caramels! L'afany d'ajupir-se, agafar-ne, posar-ne a la bossa i riure en veure com mica en mica es va omplint. És l'espurna que ha fet que aquests Nadals siguin una miqueta diferents, amb més vida.

Una de les coses que no entenia era que molta gent tenia caramels als peus i ni els agafaven, sinó que es limitaven a tenir la bossa oberta. També hi ha els que porten els paraigües i els deixen oberts, cap per avall. Doncs ho sento molt, però jo els tirava directament cap a una altra banda, o a terra. Qui els vulgui que s'ajupi o que s'ho treballi una mica, com ho hem fet tots sempre (o si més no, jo!)

I bé, el dia es va acabar, vam desmuntar i cap a casa. A casa meva els Reis s'han portat molt i molt i molt bé, tot i que la meva carta va ser "no necessito res". No hi ha hagut carbó, i és que si us dic que em porto rebé no és cap mentida home! Que els Reis ho veuen tot i ho saben tot.

I a vosaltres, com us ha anat?

01 de gener 2011

Any nou... i amb molt enrenou!

No vaig fer valoració de l'any passat perquè no en sabria treure l'aigua clara. I no em faig cap propòsit pel nou any perquè no sabria pas què proposar-me, i per altra banda, m'estalvio la frustració de no aconseguir el que m'he proposat. Pràctic i covard, ho sé.

de tota manera, per desitjar que no quedi. Així, doncs, desitjo i espero...

que rigueu fins que us faci mal la panxa,

que parleu pels descosits de banalitats amb qui us vingui de gust,

que us quedeu embadalits mirant alguna cosa pel simple plaer de fer-ho,

que abraceu,

que pugueu mantenir vius els bons records i amagar una mica els dolents,

que us concediu un petit capritx de tant en tant,

que sigueu capaços de tirar endavant malgrat les adversitats,

que us apugin el sou a tots plegats per ser tan estupendos,

que escriviu posts... però molts, eh!


I segurament diria moltes més bajanades, però ja n'hi ha prou per avui.


Feliç 2011 a tothom!!!!!!!