13 de desembre 2011

Trobar la felicitat

L'altre dia vaig vaig llegir una frase: la felicitat és saber trobar la pròpia alegria en l'alegria dels altres, d'un tal George Bernanos. Més tard, potser l'endemà, la vaig sentir en boca d'algú, no pas com a cita sinó afirmant-ho, que ell/ella ja era feliç si a X li anaven bé les coses i el veia feliç. Hi ha cites que en llegir-les de seguida penso "i quanta raó té aquest home", i d'altres que em deixen indiferent. En aquest cas, no sé si hi puc estar gaire d'acord, i per suposat va ser motiu de debat amb aquesta persona. 

Potser hauria de començar pel fet que no us sabria ni descriure la felicitat. Alegria permanent? Motivació? Satisfacció? Pau interior? Tot junt? Deu ser una d'aquelles coses que deu variar en cadascú de nosaltres ja que vivim les coses de manera diferent. I en aquest sentit estic d'acord en allò de que no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita (carai, com estic amb les cites!), i és que aquest sol ser un mur massa alt per a certes persones alhora d'aspirar a ser feliç. Tornant a la frase del principi, però, el que més m'ha sobtat és la supeditació de la felicitat als altres, com si no es pogués ser feliç per un mateix. Ara puc semblar la persona més egoista i individualista del món, però no sigueu massa estrictes a l'hora d'interpretar les meves paraules!

Estic d'acord en què veure i ser partícips de l'alegria dels nostres amics i familiars més propers ens fa sentir bé, contents, alegres, i que aquest contagi pot ser allò que se'n diu felicitat. Perquè els estimem i estem contents quan les coses els van bé, perquè estar envoltats d'un ambient agradable ens ajuda a ser feliços, a sentir-nos bé. I mil exemples més en podríem treure si comencéssim a rascar. Algú a qui veure com la resta són feliços només li comporti rancúnies i enveges difícilment podrà ser feliç. No es pot tenir tot al món, i ser-ne conscient evita molts maldecaps. Però posant per cas que al nostre voltant hi hagués gent que no estigués en el seu millor moment, que no tingués motius per somriure, i que per contra nosaltres estiguéssim en un moment de la nostra vida on la sort jugués al nostre favor... Està vetat estar content, ser feliç? O entrant en un carreró sense sortida, podríem pensar que aquells que ho passen malament i ens són propers podrien ser feliços si trobessin l'alegria que els manca en el nostre èxit, en la nostra felicitat?

Mentre escrivia tot això, m'ha vingut una cosa al cap. Precisament ara que vénen festes de Nadal, jo, que fa uns anys que estic bastant escèptica amb tota la martingala i que ja no tinc la il·lusió que tenia no temps enrere (no fa tant, tampoc!), el passat Nadal va ser un dels millors que recordo. Vaig anar enfeinada, l'estrès va comportar certes enganxades, però vaig tenir "ganes" de Nadal. Vaig sentir-me viva, contenta, animada. Em vaig envoltar de nens al casal des del 24 fins al dia de Reis, i no vaig parar de fer coses nadalenques de les quals m'havia apartat completament. I pensant en aquesta frase, potser vaig aprendre a trobar la meva pròpia alegria en la seva il·lusió, en els seus ulls, en el seu neguit del dia de la cavalcada. O potser només va ser un miratge. 

Ben mirat, segueixo sense saber definir gaire bé la felicitat, Ara, si em preguntéssiu: i tant que ho sóc!

7 comentaris :

  1. La felicitat és un d'aquests conceptes que no es poden definir perquè cadascú l'experimenta a la seva manera. Jo dic no a la frase que tu qüestiones, i en canvi dic sí a l'altra, que no s'és més feliç amb més, sinó necessitant menys.

    Per començar, el cas que dius sembla el típic de 'aquella persona i jo no ens en vam sortir de parella, però jo sóc feliç si la veig feliç a ella'. Es pot dir grolleries? No, doncs llavors diré només que és una ximpleria. Sigui aquest cas o no, no serem més feliços perquè els que ens envolten ho siguin. I si és el cas que et dic, segur que era molt sincera aquesta persona... segur.

    És evident que ens alegra i ens fa contents la felicitat des nostres amics. Quina millor notícia quan el teu millor amic té un fill, ostres, fins i tot ets feliç per ell, per la situació, per la bona nova. Però ara, quan tots els teus amics tenen fills i tu no tens cap possibilitat de tenir-ne en aquell moment, i te'n mors de ganes, no creus que et puja una mica la mosca al nas? Sí, molt content per tots. Però i jo què!!! Poso aquest exemple perquè en part a mi m'ha passat. Després t'ho agafes d'una altra manera, però la felicitat dels teus, fins i tot la més gran de les felicitats, no vol dir la teva felicitat.

    Per altra part, en la meva manera d'entendre-ho, la felicitat no és un estat permanent, sinó puntual. Conec gent que és sempre aparentment feliç, i personalment penso que estan tarats, o que ho passen fatal per dins. Es pot ser feliç (però molt molt) de manera puntual, però aquest estat no es manté. I això és perfecte. Com recordaríem aquests moments màgics, com tindríem aquests pics de felicitat, si no destaquessin per sobre de res. Ser eternament feliç? Que va! Jo vull els meus moments. Una altra cosa és que estiguem contents de la vida que tenim, satisfets, i que no la canviem per res. Seguim amb l'exemple dels fills, quan veus que la criatura et somriu i respon a les coses que li dius et cau la bava i et sents molt feliç. Quan portes 15 dies dormint tres hores cada nit i, un cop més, la criatura et desperta plorant desconsoladament i t'has de tornar a aixecar, ets gaire feliç? En aquell moment, no ho crec. I la criatura és la mateixa, eh.

    Un dels errors de la meva vida ha estat supeditar la meva felicitat a altres. Si no es donaven unes coses jo no podia estar bé. Això és un error. Cal que estiguem bé per nosaltres mateixos per poder ser feliços, per poder gaudir plenament del que ens ofereixen els altres. Això que dic no és gens fàcil de fer, almenys per mi, així que ho dic però no ho compleixo.

    I res, que ja m'has fet xerrar una bona estona. Tu creus que són hores? És que em provoques, em provoques...

    ResponElimina
  2. Uau... estàs filosòfica companya? És per l'època en la que estem ?

    Com solen dir, la felicitat s'ha de cercar en les coses petites: una petita fortuna, una petita mansió,...

    :P

    ResponElimina
  3. Aquest conceptes, diguem-ne, mentals, estan molt mal definits i cadascú els llegeix com vol. Tot i així, crec que anomenem felicitat a un còmput de petits detalls. Veure la felicitat dels teus suma, però no sé si fa. Els detalls també sumen, és clar. I necessitar poc seria exigir poc total a la suma. Però res d'això fa la felicitat, només hi contribueix. En fi, que tendim a tractar la part com el tot, i ningú sap ben bé de què parlem.

    ResponElimina
  4. Trobo les teves reflexions i les que han vingut darrere, prou encertades. No em vull allargar, estic força d'acord amb el que s'ha dit, però vull fer una pregunta trampa respecte la nostra felicitat subeditada a la dels altres: si algú a qui realment estimes, i amb qui comparteixes els teus dies està realment malament,... tu et podràs sentir gaire feliç? A mi em costa, vaja.

    ResponElimina
  5. Doncs si ets feliç, ja està, no cal pas que la descriguis la felicitat, ja la tens que és l'important! ;) Si triem viure hi haurà moments feliços i moments tristos, però això és la vida mateixa.

    El més important de tot no deixar de fer mai allò que ens fa somiar, allò que ens fa somriure.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Hahaha Xexu, ja m'agrada provocar, ja ;) La conversa que va donar pas al debat no era pas de relació de parella, sinó d'un vincle familiar, i en cap dels dos casos per mi la frase pren sentit. Estic d'acord en que tenir felicitat permanent és estrany, en què com a persones necessitem tenir moments d'alegria extrema, emprenyar-nos, entristir-nos i plorar. Jo he de confessar que de vegades em posa nerviosa la gent que a tot li veu un costat positiu, sigui el que sigui. Te l'acaben de fotre, emprenya't! No sé... Al principi en llegir el teu comentari em costava veure una cosa: si la felicitat són moments puntuals, en què es diferencien dels moments d'alegria, doncs? En la magnitud? Però jo crec que no cal fer de l'alegria sinònim de felicitat, que la felicitat no és sempre estar alegre. Pot significar altres coses, altres situacions en les quals ni s'està content ni trist però que són situacions perfectes, agradables, que en aquell moment desitjaries que fossin eternes però que (per sort) tard o d'hora canviaran.

    M'agrada molt la frase que has dit al final (i que dius que no t'apliques), i és que bàsicament vaig començar a barrinar això: és important poder ser partícips de la felicitat dels altres, però és necessari, crec, saber trobar la felicitat per nosaltres mateixos, pel que som, pel que fem. I no crec que sigui individualisme, sinó una necessitat interna. De la mateixa manera que en l'altruisme absolut tampoc hi crec, sempre hi ha alguna coseta que la fem pel propi benefici, per sentir-nos bé, per la pròpia felicitat. I per què no?

    Apa, jo tampoc m'he quedat curta ;)



    Carquinyol, per l'època... No ho sé pas, potser una mica sí. Però ja veig que tu ets feliç "amb ben poca cosa"!! ;)



    Joan, ja veig que tu barrines molt, eh també! El que has dit em recorda a el que em va comentar un company fa pocs dies: que la felicitat, enter altres, consistia en saber apreciar el que tenia i no desitjar amb excés el que no tenia.



    Yaiza, pots patir amb els que t'envolten, de la mateixa manera que pots compartir la seva felicitat, tal i com comentava la frase. Bàsicament el que jo interpretava amb la frase és que "la felicitat estava supeditada als altres" en el sentit que la teva felicitat "havia de venir dels altres", que series feliç sabent ser partícip de la felicitat dels demés. I això és el que jo no sé veure, tu també pots ser feliç per tu mateix.
    I del que comentes, si per exemple la teva situació et portés a haver aconseguit alguna cosa per la qual havies lluitat molt, no estaries contenta, feliç? Potser la tristor o la situació de l'altre restaria punts, no dic que no, potser el pic de felicitat no seria tan acusat, però crec que seguiria sent felicitat perquè la solem relacionar sempre amb alegria, i potser de vegades no ha de ser una relació directa. I si féssim cas a la frase, potser mostrant la teva felicitat l'altra persona podria "contagiar-se'n" i poder ser més feliç veient la teva felicitat, però tal i com he comentat, em costa de creure. L'altre és feliç, però com diu en Xexu, i jo què??? Em referia en general a aquest puntet d'egocentrisme, que tots tenim i que és natural, humà i necessari per mi.



    Barcelona, la veritat és que la frase del final és una mica estúpida, tenint en compte que al principi dic que no sé com descriure-la, la felicitat. Puc tenir alguna cosa que no sé ni què és? ;) Però bé, tampoc cal saber-ho, com diu en Joan és un concepte molt mal definit, i que jo crec que no pot tenir definició, que per a cadascú és diferent. Una altra per tu, bonica!

    ResponElimina
  7. Hola! Et torno a escriure, ara amb més temps i més comoditat.

    Ben bé, jo no crec que la pròpia felicitat aparegui per obra i gràcia de la felicitat dels altres, de cap manera. Això no treu, que fer feliç a un altre no et pugui fer més feliç a tu. O que veure feliç algú que estimes, no et pugui fer una mica feliç a tu també. Però hi ha d'haver una bona base en un mateix, si no, aquestes coses no serveixen.

    Pel que fa el que comentava jo... què passa quan l'altre està malament? Sí, tu te'n pots anar sortint. Tot depèn de quin tipus de relació parlem. A tu et pot anar tot molt bé, i pots ser més o menys feliç i intentar animar l'altre. Però crec que si l'altre no se n'acaba de sortir, això acaba restant, i cremant. Parlaria d'una relació de parella, no crec que això es doni en altres tipus de relacions, la veritat. És el que em va venir al cap al llegir el teu post i el primer comentari. Per portar una mica la contrària, ja se sap! =)

    Au doncs. Un post molt bo, amb moltes idees per parlar i discutir! Bona niiiit!

    ResponElimina