01 de setembre 2011

Sàmara

Un petit plaer és agafar unes quantes sàmares dels arbres del poble i pujar-les a casa. I des d'allà, de tant en tant, agafar-ne una i deixar-la caure pel balcó, pisos avall. Observar com va caient pel seu propi pes, fent l'helicòpter, deixant-se endur per les ventades, prop de vint metres. 

Té un moviment que hipnotitza, i es desvia fàcilment, fet que demostra que les plantes també se les saben enginyar d'allò més bé per poder arribar més enllà de la minsa llibertat que els proporcionen les arrels que les ancoren a terra. I penso que està força bé, això: sentir-se estancat, lligat, empresonat, però tot i així seguir tenint recursos per arribar allà on es vulgui. Fer l'impossible per assolir un objectiu.

Em regaré més sovint, a veure si em surten sàmares a mi també!

9 comentaris :

  1. No sabia que es diuen sàmares. Jo les recordo del pati de l'escola. N'hi havia una i tots sempre féiem l'helicòpter.

    Tots fem arrels, que ens lliguen a una casa, a unes persones, xò no m'agrada pensar que estem immobilitzats, empressonats. M'agrada pensar que son llaços volguts (conscient o inconscientment). Tots necessitem sentir-nos lliures, lliures per estar amb qui estimem.

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. A mi m'agradaria fer això però amb granades… i no les de l'arbre precissament… ;)

    ResponElimina
  4. La natura se les empesca totes, això és evolució en estat pur, poder escapar de les presons que han anat apareixent. Els que ho han aconseguit són els que han triomfat. Si aquí ja som massa i no podem créixer més, què podem fer per anar a créixer una miqueta més enllà? I ja veus. Molt espavilats aquests arbres.

    ResponElimina
  5. Doncs no en sabia el seu nom! Jo, com la Rits, era una mica més belicós (coses de ser nen) i amb el meu germà ens empesàvem històries d'helicòpters i missions especials en territori enemic... així hem sortit!

    ResponElimina
  6. Ara ja els puc ficar nom.

    A prop de la facultat n'hi ha i més d'una vegada he acabat per fer-ne volar alguna des de menys de 4 pisos.

    ResponElimina
  7. Però vols dir que està bé sentir-se estancat, lligat i empresonat? Encara que tinguis recursos per arribar on vulguis... no és millor ser (o sentir-se) realment lliure?

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris! De fet, la sàmara estrictament és aquesta mena de fruit. No sé si hi ha molts arbres que en facin, de fruits així, ja que llavors suposo que cadascun tindria el seu nom. Per exemple el tomàquet i el raïm són baies (la baia seria estrictament el tipus de fruit). Quin rotllo he fotut, jaja!



    Rits, hi ha vincles establerts voluntàriament, i llavors l'encadenament es podria transformar en un llaç, la idea m'agrada. Però hi ha situacions de les quals no n'estem satisfets, i potser llavors sí que són una mena de llast, un obstacle important. Saber-ne treure profit de la situació, tenir recursos per "sobreviure" malgrat tot és el que ens permet anar avançant, crec.


    Carquinyol, has tornat de vacances molt bel·licós, eh! ;)


    Xexu, els més espavilats sobreviuen, i tant. I en el món de les plantes hi ha tantes manifestacions d'això que trobaríem paral·lelismes per a tot. Les que creien sobre les arrels i els acaben matant? Sobreviure per damunt de tot, trepitjant a qui sigui. Se les empesquen totes, i pagant qualsevol preu.


    Porquet, quines batalles tu i el teu germà, i quina imaginació! Però tenir recursos per a divertir-se és una qualitat fantàstica també!


    Alasanid, 4 pisos ja és una distància considerable!


    Yaiza, no volia dir que estigués "força bé" sentir-se empresonat, sinó tenir recursos. I bé, sentir-se lliure òbviament és genial, però fins a quin punt és cert, és realista? Tots tenim vincles, que podem haver escollit lliurement o no, i que ens limiten d'una o altra manera. Potser el que hem de fer és veure-ho des del punt de vista de la Rits: llaços, i no cadenes :)

    ResponElimina
  9. Jo tampoc sabia com es deien! Pero a un dels patis de l'escola també n'hi havia i també els fèiem volar! La natura ens fa uns regalets preciosos! ;P

    Disfruta d'aquest petit plaer tan com puguis que és ben maco!

    Una abraçada!

    ResponElimina