Imaginem una imatge d'un paisatge típicament idíl·lic: posem-hi un paisatge de muntanya. Un llac en primer pla, amb muntanyes que treuen el cap de fons. Alguna d'elles enfarinada amb elegància, com si un pintor hagués decidit donar els retocs finals a l'obra mestra. Més enllà, no hi ha res. Un cel de color blau intens, gairebé artificial, amb quatre núvols que en trenquen l'harmonia. Al llac, la brisa remou les aigües, i s'hi dibuixen centenars i centenars de línies paral·leles, totes a l'uníson, en una mateixa direcció.
Seure a la vora del llac. I observar. I escoltar. I tenir la sensació que tot està al seu lloc, que tot és com hauria de ser, i que no cal canviar res. Que finalment les coses estan en equilibri, i tu també. Renovat per dins, absorbint i nodrint-te tot el que hi ha al voltant. I no necessitar res més. Haver trobat per fi la peça del trencaclosques que et mancava.
Escrits
7 comentaris:
XeXu
6 de setembre de 2011 23:28
Permalink this comment
1
Però a veure, és que a les classes de bioquímica no us ensenyen res o què?? Recorda que en els éssers vius, l'equilibri químic significa la mort! Ves amb compte.
Barcelona m'enamora
7 de setembre de 2011 0:19
Permalink this comment
1
Quina sensació de pau tan gran, és genial sentir-se així. És el gran poder de la natura, que al estar entre ella sents que res et falta, que estàs bé i tot és al seu lloc.
Fes-lo durar tan com puguis aquest equilibri, guarda-te'l ben endins!
Carquinyol
7 de setembre de 2011 1:00
Permalink this comment
1
Ja ja, tot molt maco… però…. hi ha vaques ?
Perquè sense vaques no és igual !!!!!
:P
Laia
9 de setembre de 2011 21:31
Permalink this comment
1
Xexu, uix, me li has tret encant a la cosa eh! ;) És cert que en equilibri no hi puc estar tota la vida, però sí que hi ha moments en què aturaries el temps perquè tot encaixa, i tot sembla ser on hauria de ser. Intentaré no deixar de tocar de peus a terra, però també em sembla lícit gaudir del moment. M'ho mereixo.
Barcelona, jo davant de certs paisatges em sento absorbida, de com tot es complementa, de com els uns depenen dels altres i de com, si no la caguem gaire, el sistema es manté i s'autonodreix.
Carquinyol, en el meu paisatge no! Abans hi posaria ovelletes, o esquirols, que m'agraden més! ;)
XeXu
9 de setembre de 2011 21:37
Permalink this comment
1
No, no, però jo parlava en sentit estricte, eh, res figurat. Les reaccions químiques de la vida estan en estats estacionaris dinàmics, a diferència de les reaccions que es poden fer en un tub d'assaig. Aquestes arriben a equilibri químic, mentre que les fisiològiques no. Quan arriben a equilibri és que hem palmat. O això deien a classe de Biofísica...
Alasanid
10 de setembre de 2011 19:22
Permalink this comment
1
Molt bé Laia!! I ara a mantenir l'equilibri.
Tot i que com diu en Xexu pot ser perillós, però si t'ha d'animar la Terra també està, més o menys, en equilibri (respecte del sol) i de moment no va malament del tot.
Yáiza
16 de setembre de 2011 1:17
Permalink this comment
1
M'alegro que hagis trobat aquest equilibri. Jo últimament tenia una sensació semblant! =)
Per cert, el paissatge que descrius és molt bonic. Anima't a posar-te les xiruques i a enfilar-te per les nostres muntanyes... perquè existeix de debò!
Publica un comentari