17 d’agost 2011

Vorejant la mar

Seu a la vora del mar, amb els genolls que gairebé li toquen la barbeta i amb els braços embolcallant les cames, convertint-se en una bola que amb una empenta podria començar a rodar per la sorra. Els braços, morens i mig emblanquinats de sal. De tant en tant recolza la barbeta sobre el genoll, i amb la llengua es llepa una mica el braç, fent un tast de la seva pell. Un vent suau li fa voleiar els cabells, i cada dos per tres un parell de dits els rescaten i els col·loquen de nou rere l'orella. I així, asseguda i amb les onades jugant amb els dits dels peus, pensa. Pensa en tot i en res, pensa potser fins i tot massa. En tot el que ha fet, en el que no, i en el que li queda per fer. Llença preguntes a l'aire, però la mar avui no està per xerrameca. Els dubtes sense resposta es mantenen suspesos en l'aire, i la brisa li retorna a les orelles, i ressonen una vegada i una altra com un eco persistent.

Recolza les mans a la sorra humida i s'aixeca. El mocador que duu com a vestit voleia, deixant entreveure un banyador marró una mica desgastat i unes cames plenes de sorra. Desfà el nus, deixa el mocador ajagut sobre la sorra amb una pedra que el fa presoner, i entra a l'aigua, lentament. L'aigua progressivament li va cobrint els peus, els turmells, les cames. A l'alçada dels genolls les onades piquen amb força, cal oposar resistència per no caure. L'aigua no és gaire clara, però tot i així permet rastrejar el voltant. Amb la mirada fixa al fons recorre uns quants metres, fins que troba el que busca: ho localitza, tanca els ulls, s'enfonsa a l'aigua, allarga la mà, palpa la sorra i un cop aconseguit l'objectiu, surt a respirar de nou. Amb la mà comprova que sigui allò que buscava, i segueix buscant. Quan ja en té tres o quatre surt de l'aigua, però abans fa una immersió completa, mullant-se el tronc, la cara i els cabells, fent el mort i deixant-se endur.

A fora, amb l'aigua cobrint-li els turmells, subjecta una de les pedres amb l'índex i el polze de la mà dreta. Observa les onades, esperant el moment precís, just quan la mar té uns segons de calma. L'onada arriba de mar, creix, trenca arran de costa i tot seguit l'aigua recula lleugerament, atemorida. En aquell instant, quan la següent onada encara no fa acte de presència, llença la pedra amb força, paral·lela a la superfície. Com si l'aigua cremés, la pedra fa saltets, deixant al seu pas petits cercles que es van fent grans, que s'ajunten amb els cercles veïns. Quan una nova onada trenca amb força a la platja, els cercles suren damunt l'escuma blanca i deixen d'existir. De la mateixa manera, les seves passes desapareixen ofegades pel vaivé del mar, que n'esborra el rastre com si ella no hagués estat mai allà.

6 comentaris :

  1. Una descripció detallista i preciosa. Gairebé m'he submergit amb el personatge dins l'aigua a cercar les pedres.

    Molt i molt bonic, de veritat!

    ResponElimina
  2. Molt ben descrit, la veritat és que la situació es visualitza perfectament. Un gran moment d'intimitat.

    ResponElimina
  3. Em sembla que l'he vista i tot. Que ben escrit i quin ritme tan dolç que tenen les teves paraules...

    ResponElimina
  4. Gràcies als quatre! Un moment d'inspiració que vaig tenir, ja veieu que això de tenir temps lliure dóna per molt!

    ResponElimina
  5. Que maco! Realment, molt ben escrit. Transporta i fan venir ganes d'anar a la platja, tenir aquests moments d'introspecció...

    ResponElimina