26 d’agost 2011

Solitud


A la foto, el nenúfar sembla surar tot solitari enmig de les aigües, envoltat de verdor i res més. Fent la foto des d'un altre angle, però, es veuria envoltat d'altres nenúfars, d'altres colors. I ja no semblaria tan solitari. 

Està sol però mirat d'una altra manera sembla que estigui acompanyat? O està acompanyat però l'objectiu de la càmera no ha sabut veure-hi més enllà? Tot depèn del punt de vista, de com ens ho vulguem mirar. 

5 comentaris :

  1. Un nenúfar rarament estarà sol, com una persona, però de vegades cometem l'error de pensar-ho perquè la nostra visió és realment petita.

    ResponElimina
  2. Ahir creia que anava sola. Oblidava qui hi havia al meu voltant : el món.

    ResponElimina
  3. M'ha agradat molt aquest post! Tot depèn del mirall amb què es miri...

    ResponElimina
  4. Gràcies a tots tres per les vostres paraules. Hi ha una frase d'una cançó que m'ha vingut a la ment i que m'ha fet pensar molt també:

    Por, de veure'm sol, tot sol, però tan mal acompanyat per mi mateix.

    ResponElimina
  5. No deixem de ser, nosaltres mateixos, nenúfars enmig d'un munt d'altra gent i altres nenúfars. A voltes ens podem sentir tendrament acompanyats i d'altres els ésser més solitaris de la capa de la terra.

    L'equilibri estaria en mirar de gaudir d'ambdós moments tant com es pugi, trobant els aspectes més positius d'ambdós.

    ResponElimina