01 d’agost 2011

In fraganti

Presentar-se sense avisar en un indret i descobrir que quan hi arribo hi ha quinze persones fent quelcom que clarament preferirien que no hagués vist no té preu. És llavors quan tothom calla i n'hi ha un parell o tres que intenten que t'hi acoblis, en un intent desesperat "d'aquí no passa res". Però després del que he vist s'ha girat la truita, doncs sóc jo qui té la paella pel mànec. Faig el que he anat a fer, donant l'esquena, passant dels comentaris. M'acomiado secament, amb les paraules justes per no ser maleducada, mitja volta i cap a casa. 

Quina mania de voler quedar bé amb tothom. Si fóssim més directes i honests potser ens faríem mal, però a la llarga estaríem amb qui volem estar, i evitaríem tants i tants mal rotllos...

6 comentaris :

  1. Vaja, no sona gens bé això... em sap greu si t'has topat amb una situació que tu tampoc volies haver vist i t'has sentit malament. Algunes situacions són una merda i fan sentir molt i molt baix.

    ResponElimina
  2. ànims! has fet el que havies de fer i ja està. Ara a oblidar-se'n!

    ResponElimina
  3. ben fet...tu a lo tuyo, i que els bombin

    ResponElimina
  4. Apa, quin mal tràngol no? Segur que no ha estat gens còmode, però mira, al final són ells els que segurament s'hauran de sentir malament.

    Sap greu però. Ànims!

    ResponElimina
  5. Però un món amb sinceritat absoluta no funcionaria tampoc no...? Espero que no t'hagis trobat amb una cosa massa xunga!

    ResponElimina
  6. Ja passen aquestes coses, de vegades... Simplement hi pensava massa i una manera de relativitzar les coses és deixar-ho aquí escrit. Gràcies a tots, avui faig una abraçada col·lectiva!

    ResponElimina