10 d’agost 2011

Desfotografies

Amb les noves tecnologies, l'art de la fotografia ha pres una nova dimensió. Per als nostàlgics potser es perd "l'essència", el revelat, el no saber com ha sortit la fotografia fins que no la tens impresa en mà... He de dir que jo algunes d'aquestes coses sí que les enyoro una mica. I és que tenir un rodet a punt de revelar dins un potet negre i no poder-lo obrir era molt temptador, per exemple...

Però les càmeres digitals ens han permès un munt de coses, també: el zoom, veure com ha quedat la fotografia i poder-la esborrar, retocar, tenir-les en format digital dins un suport tan petit com pot ser una targeta SD, poder-les enviar per correu, no haver-les de revelar... El fet és que aquest últim punt és un gran estalvi per a les butxaques de tots nosaltres, i si ajuntem aquest fet amb els múltiples models i qualitats de càmeres que hi ha al mercat, és fàcil entendre que s'hagi convertit en una activitat a l'abast de tothom. I en conseqüència també hi ha la moda que es podria batejar com desfotografiar, per anomenar-la d'alguna manera. Sol ser freqüent en edats adolescents, però no n'és exclusiu, sinó que jo l'he presenciat en edats molt més avançades també. Consisteix simplement en col·locar un dit amb problemes per estar-se quiet sobre el disparador, i fer fotos de tot. Absolutament tot. I sense cap criteri en concret, sense enfocar. Dos-centes fotos d'una mateixa persona en la mateixa posició, de les quals cent noranta-quatre segurament no són ni potables. Quaranta fotos d'aquell tros de pizza, trenta-vuit d'un mateix davant d'un mirall fent ganyotes estranyes... No sé, mil situacions diferents. El problema no considero que sigui fer moltes fotos, o que quedin desenfocades com a criteri artístic, o fotografiar textures, objectes d'aprop o de lluny, o voler immortalitzar moments, o que simplement agradi fer fotos... No és això. És diferent, i crec que no sabria explicar-ho. És una febre estranya, i potser qui més qui menys em tiraria els plats pel cap. O potser sóc jo, que no ho sé apreciar, però considero que se n'ha de saber, i que el trasllat d'aquest art un àmbit més quotidià s'està excedint i convertint en alguna cosa sovint pesada.

Segurament també hi poso el meu granet de sorra en ser tan imparcial, que jo sóc la primera que fujo d'un objectiu d'una càmera de fotos (ara bé, darrere la càmera sí m'agrada ser-hi). Però m'hi ha fet pensar ara que som estiu i per tot arreu veig que la gent penja milers de fotos de la sortida a la platja, de les vacances, d'aquell sopar, de les trobades d'amics... I, oh no, salveu-me, els reportatges interminables que alguna gent fa dels indrets que han visitat. Dins el manual de l'art de fotografiar també hauria d'haver-hi la paraula selecció.

6 comentaris :

  1. hi han reportatges de foto que son una meravella e veure i d'altres per sortir correns.....Fer fotos no és difícil, però es complicat fer-les bé i seleccionar-les per que qui les miri no faci cara d'aborriment

    ResponElimina
  2. Molts cops vaig llegint un post i penso si jo faig el que comenta la persona, és fàcil sentir-te identificat. Però justament pensava en la darrera paraula del teu post, cosa que m'ha deixat més tranquil. Jo vaig sempre amb la compacta a sobre i faig moltes fotos absurdes, però anava llegint i pensava que almenys sóc més selectiu. M'agrada fer moltes fotos, però no m'agrada ensenyar-les, també se'm fan molt pesades aquestes sessions inacabables (especialment de vacances!). Com a molt, i aprofitant les noves tecnologies també, faig un àlbum de picassa i l'envio a qui m'ho demani, prèvia selecció de les que no han quedat bé o les repetides.

    Però no trobo que sigui mala cosa que la fotografia estigui a l'abast de tothom, com sempre el problema és el mal ús que la gent en fa.

    ResponElimina
  3. La Vanguardia en fa un concurs, hi entren les millors 100, i algunes, o sigui, el 70%, són realment bones.
    Però clar, ja han seleccionat ells. Crec que no és bo aclaparar, es dilueix l'essència de tot.

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Garbí, el que jo volia remarcar no és pas saber-ne fer, de fotos... De professionals no en som, i farem millors o pitjors fotos, però que cal fer una mica de selecció, trobo, de vegades...



    Xexu, jo perquè no tinc càmera, sinó en faria moltes segur! Però jo no volia dir que el fet que la fotografia estigui a l'abast de tothom sigui un problema, ans al contrari, ho trobo fantàstic. Amb les càmeres de rodet tothom feia fotos, no era cap cosa elitista, però sí que crec que la fotografia es feia d'una altra manera per aquesta impossibilitat de saber com ha quedat la foto, i perquè revelar costava lo seu. No està malament fer fotos de tonteries que veus pel carrer, de situacions... No és això (ja sabia jo que no em sabia explicar!). Em va venir al cap quan unes nenes de les quals he estat monitora em van ensenyar fotos que havien fet de les colònies i del casal d'estiu... I la veritat és que no entenia què fotografiaven, feien àlbums de tot, absolutament de tot. Fins i tot si se'ls disparava la càmera i tenien una foto de llambordes desenfocades, tot... I vint fotos iguals, que tampoc trobo que calgui.



    Cantireta, no dic jo que haguem de fer unes superfotos, no som professionals (ei, segurament que per aquí en volta algú que en sap, parlo en general!). Però sí que la possibilitat que ens dóna la fotografia digital de poder tenir milers de fotos en un suport molt petit i sense pagar extra per tenir-les no l'hem de sobreexplotar...

    ResponElimina
  6. Mmmm... quan vaig tenir la meva primera càmera de fotos digital seriosa, era l'única persona del meu grup del cau que en duia. Vam marxar 15 dies de ruta i vam fer més de 600 fotos amb una sola càmera, una sola targeta i les seves dues bateries. Ara hi ha cops que hi ha una càmera per cada dues persones, o encara més, i si tothom fa fotos jo deso la meva i me n'oblido, de fer-ne. És això que dius: ara està a l'abast de tothom, i no sé si això fa que perdi gràcia.

    Una cosa que em preocupa, és el perquè fem les fotografies. Amb els amics de la facultat fem conya i quan pengem fotografies de les vacances al Fb (evidentment, fotos fetes directament des dels seus mòbils xupi-guais amb internet i càmera) diem que òbviament, anem de vacances junts per poder-ho penjar al Facebook! Si no ho poguéssim penjar al facebook i presumir davant de tothom, quins motius tindríem per fer coses junts?? Ho diem de broma, clar, però ja se sap que entre broma i broma...

    D'altra banda, a mi també m'agrada molt fer fotos i retratar-ho tot, deixar-ho tot immortalitzat. I alhora, de vegades penso que val la pena deixar de mirar la realitat a través de l'objectiu i mirar-la directament, i fer fotografies mentals, que poden ser molt més completes perquè inclouen sons, tactes i gustos, que les càmeres digitals, de moment, encara no immortalitzen...

    M'agrada el teu bloc! S'ha notat? Seguiré per aquí... fins aviat!

    ResponElimina