09 de juliol 2011

Mossegar el terra

El dia que vaig parlar de límits, la veritat és que feia una dissertació una mica exagerada, crec que veia que vindrien moltes coses i em venia de gust fer la reflexió del "què passarà". Però en el fons em veia capaç: buah, jo contra el món! A per totes i podent amb tot, com sempre.

Perquè mai em canso de dir-ho, estic ben acostumada. No m'he fotut grans patacades, com a molt una petita ensopegada, però d'aquelles que ni tan sols caus a terra. I quan feia la meva dissertació, malgrat que la dificultat del que venia era com haver-se saltat dues pantalles de cop d'un videojoc, tenia l'esperança i la confiança que seguís el mateix camí.

Aquest cop la patacada sí que ha estat més forta. Crec que ja he caigut, ja he besat el terra. Potser només m'he pelat els genolls, res de traus ni de sang, però ja hem anat un pas més enllà. Em ve al cap allò de "Hem mossegat el terra sempre que hem caigut" dels Poemes i Promeses de Sau. Que no deixa de ser mentida en el meu cas, caldria treure aquest "sempre". Però sí que és cert que aquest cop la cosa ha estat més seriosa, que ja he tastat el terra, i la veritat és que el gust que té no és del tot agradable. Malgrat tot, pel mateix que he comentat abans, potser calia saber quin gust té, és una nova experiència de la qual espero poder-ne treure alguna cosa. No ets un superheroi, Laia, aquestes coses passen i tot té un límit, a veure si te n'assabentes d'una vegada

Després d'això, de moment el que em queda és la sensació d'haver envellit de cop, amb un cansament i mal de cap que arrossego tota la setmana. Al llarg dels últims dies, a partir del vespre m'he convertit en un ésser mig inútil i apàtic que s'estira pels racons, i del qual a les onze de la nit ja només en queden dues cames que arrosseguen manyosament el cos fins al matalàs. Esperem que no duri gaire i que la Laia que m'agrada ser torni aviat!

4 comentaris :

  1. Respira. Tard o d'hora tots ens descobrim algun límit, i la sensació no és agradable. Recordo la teva entrada en que en parlaves, però no recordo el que et vaig dir. Suposo que et devia comentar que podem arribar més lluny del que ens pensem, però també hi ha un moment en que diem prou. Quan arriba és una gran decepció, però igualment, aquesta s'acaba passant quan ens adonem que tornem a estar a tope, una mica després d'ensopegar. Aviat ni recordaràs això perquè invertiràs els esforços en altres temes.

    Al final, és parlar per parlar perquè no sé què t'ha passat, però ànims, eh?

    ResponElimina
  2. Xexu, ha estat el més difícil, respirar. Agafar-s'ho amb calma, seure, agafar aire, deixar-lo anar, un "no passa res" i ara toca seguir. I bé, no recordes el teu comentari però l'has encertada, anava per aquí. I és que podem donar molt més del que ens imaginem però també tenim un límit...

    ResponElimina
  3. ànims Laia! Amb el post d'avui la Laia ja torna a ser una mica la que t'agrada!!!

    un petó ben gran!

    ResponElimina
  4. Ja he llegit el teu post posterior amb la qual cosa ja sé que has anat millorant i la cosa comença a rutllar altre cop.

    Del que comentes en aquest. Doncs considera't afortunada si fins al dia d'avui no havies aixecat mai forta polseguera tot caient... Pensa-ho així (d'altres ja hem tastat algun cop aquest gust amarg i terrós que té el terra).

    I si al cap de poc ja has tornat a enlairar el vol, això vol dir que només t'has fet unes rascadetes, res prou dur com per a que t'aturi!

    Ànims i endavant!

    ResponElimina