14 de juliol 2011

Deixar enrere les mentides

De mentides n'hi ha de moltes menes, però hi ha aquelles que diem sense malícia, no amb la finalitat d'enganyar deliberadament sinó potser per emmascarar algun fet que ens avergonyeix, o alguna cosa semblant. De petits segur que alguna malifeta hem fet, i quan ens han preguntat si hem estat nosaltres, ho hem negat rotundament per veure si es podia encolomar el mort a un altre. Si més no, jo de petita en temes així em recordo poc sincera, la veritat. I és per aquest fet que, treballant amb els nens, em sobta la sinceritat de molts. És com si no tinguessin por a les represàlies, als càstigs, com si la rebel·lia estigués de moda. No dubten en negar allò que han fet i que és sabut que està mal fet, i exposen què ha motivat la malifeta amb arguments sincers... Sense tallar-se ni un pèl, amb tot el morro vaja! I moltes vegades em descol·loquen, suposo que per aquest enfrontament de personalitats, del que jo recordo que feia a la seva edat. 

No negaré pas que no sóc de les que té mala llet, costa fer-me enfadar i sóc molt de parlar i raonar el per què ho han fet, amb un càstig posterior si és necessari que mai és monumental. Potser això fa que sospesin causa-conseqüència i que pels petits càstigs que imposo potser no valgui ni la pena mentir. No ho sé. Però sempre és millor no tenir cap càstig que tenir-ne un de petit! No vull induir ningú a la mentida (encara que ho sembli!), però és que em costa acabar comprenent aquesta manera d'actuar de les criatures!

4 comentaris :

  1. No crec que pensin tan enllà. La fan, i no se n'avergonyeixen, no pensen si el càstig serà dur o no. Bé, potser si sabessin que els cauria una pallissa per part teva s'ho pensarien dos cops, però potser és que els generes prou confiança com per explicar la veritat. De totes maneres, està bé que siguin valents ja de ben jove. Si en fas alguna, assumeix les conseqüències.

    ResponElimina
  2. Osti, dec estar molt desconnectat del món de les criatures, doncs jo creia que la feien i després inventaven tota mena d'històries surrealistes per acabar esquivant càstig i pena.

    Em sorprèn el que dius, de veritat!

    ResponElimina
  3. Jo crec que hi ha de tot; hi ha qui llença la pedra i amaga la mà i hi ha qui ho diu. A mi el que em sorprèn és el "morro" que tenen alguns. A vegades fan alguna cosa a ulls de tothom i després ho neguen. No t'hi has trobat mai amb un cas així?

    ResponElimina
  4. Xexu, jo tampoc crec que raonin gaire, però és que em costa d'entendre que el primer que se'ls passi pel cap no sigui negar-ho si ningú ho ha presenciat. Jo crec que és la xuleria, no avergonyir-se'n com dius tu.


    Porquet, hi ha de tot, però aquesta nova modalitat de sinceritat està més estesa del que jo creia o m'havia imaginat. O serà que els nens del meu poble s'han tornat rebels!


    Guspira, hi ha de tot, ja ho pots ben dir. I sí que me n'he trobat d'aquests, molts! El meu problema? Que molts cops, quan la fan i els veig i m'ho neguen, m'entra el riure perquè és com: "t'acabo de veure, ho has fet davant dels meus ulls i tens el morro de dir-me que tu no has estat? Au va!" Em fa riure el morro que arriben a tenir!

    ResponElimina