10 de maig 2011

Companys de viatge

No agafo gairebé mai el transport públic, el meu dia a dia és de caminar amunt i avall. Ahir, però, vaig haver de fer una ruta en transport públic: dues línies de metro i un autobús. Hi vaig trobar gent que venia de treballar, estudiants amb la carpeta sota el braç, organismes d'una espècie encara no identificada amb música sonant per altaveus a tot drap, un violinista que no ho feia gaire bé, senyores dempeus que feien mirades fulminants als joves que no els cedien el seient fins passats deu minuts... Una mica de tot. És al que una es dedica quan viatja amb aquesta mena de transport, ja que la lectura i el moviment no són compatibles dins del meu cos sense acabar marejada.

Res interessant, si no fos perquè des que vaig sortir fins que vaig arribar vaig topar amb algú que feia el mateix trajecte que jo. La mateixa boca de metro, el mateix vagó, baixar a la mateixa parada i fer el mateix transbordament cap a la mateixa línia, per acabar baixant de nou a la mateixa estació i agafar el mateix autobús.

Allà, com a mínim vaig seure dos seients més enrere, per no tenir la paranoica sensació de tenir uns ulls clavats a l'esquena durant mitja hora...

5 comentaris :

  1. Bé, el que descrius és un típic i tòpic viatge en metro, almenys a Barcelona. Els que l'agafem sovint, o l'agafàvem, que jo ja no hi vaig tant, hi estem més que acostumats. Els espècimens que et vas trobar sembla que viuen allà. Ara, a mi m'encanta llegir al metro, en autobús em marejo una mica, i al cotxe és impossible, però al tren o al metro (també a l'avió), genial. Me n'he fet un fart de llegir al transport públic. Per això els dels mòbils a tota hòstia i les persones de veu estrident em posen dels nervis. També els que toquen per diners, però a aquests no els tinc tanta tírria, pobres.

    Ah, i això de trobar-te algú que fa el mateix recorregut que tu també m'ha passat, però té la seva gràcia. Fa poc vaig veure unes persones en un concert a l'Auditori, allà a Via Laietana, el centre. No sé per què em vaig quedar amb elles. Hores després, van aparèixer al mateix restaurant on sopàvem nosaltres, al barri de Sants! No vam compartir trajecte, no sé com ells van arribar allà, però que s'apareguessin al mateix lloc, i mira que no és un restaurant massa conegut, que jo sàpiga, també té tela.

    ResponElimina
  2. Hehe, un clàssic dels transports públics. Jo tinc un potent radar per anar connectant a les converses que m'envolten quan viatjo. M'agrada, ves, dec ser xafarder de mena.

    ResponElimina
  3. potser falta una mica d'entrenament.....la veritat es que és tota una fauna

    ResponElimina
  4. Jo ja estic tan acostumat que al mateix vagó podria estar actuant els Cors de l'Exercit Rus ( amb danses cosaques incloses) que ni m'assabenteria, ja tinc la manera d'aprofitar el temps que passo al metro ;)

    ResponElimina
  5. Xexu, has pensat si en algun moment se us van acostar i us van colar algun petit artefacte entre la roba i després us van seguir? Potser us estaven vigilant, eh! Pensa-hi, pensa-hi...

    M'haurien de vetar les pelis policíaques un temps.. :) És molta casualitat!



    Porquet, jo amb algunes converses també connecto, sobretot les dels nens. M'encanten els raonaments que fan de vegades... Ara bé, el meu viatge més surrealista va ser quan vaig fer de profe de català al metro a un home estranger que s'estudiava els verbs i que em va començar a preguntar coses...



    Garbí, i tant que hi ha biodiversitat! I alguns dubto que siguin sapiens sapiens!



    Carquinyol, doncs me n'alegro que el puguis aprofitar! Jo si no fos pel maleït mareig també ho faria. Però no hi ha manera de solventar-ho i això que ho he intentat!

    ResponElimina