25 d’abril 2011

Diada de Sant Jordi [RC]




Feia un parell de mesos que s'havien conegut, i tot just un parell de dies que, en un tímid adéu, ell s'havia decidit a fer un primer pas i fer-li un petó. Dos dies després, arribava Sant Jordi amb tota l'artilleria, i cadascú per la seva banda feia barrinar el cap. No sabien on anava allò seu, ni tan sols sabien si hi havia "alguna cosa". De moment tot es resumia a una complicitat tendra i a un petó curt i desvergonyit que havia acabat d'arrodonir una tarda. Com havien de celebrar aquell Sant Jordi?

Per una banda, ell barrinava si a ella li agradaven les roses vermelles, tot seguint el clàssic, o si era més de blanques o grogues. Potser, però, es pensava que per un trist petó allò tirava endavant, i ell no volia ser pretenciós. No és només una flor, o per ell no era només allò. Una rosa de Sant Jordi no és una rosa qualsevol. Ha d'estar ben triada i ha de tenir un destinatari concret, en qui has de pensar a l'hora de comprar-la.

Ella tampoc sabia què fer. No sabia si li agradava llegir, ni tampoc quins eren els seus gustos. No n'havien parlat mai, d'això. Tampoc havien passejat per cap llibreria on ella hagués pogut espiar els llibres que ell mirava de reüll. No havia tingut l'oportunitat d'estar a casa seva i xafardejar la seva biblioteca. En català o castellà? D'aventures, de misteri, de ficció, romàntic, de viatges, històric... Massa oferta i una compradora molt indecisa són una mala combinació. Si ni tan sols sabia si havia de comprar-n'hi un! Potser ell pensava que anava molt llençada. Potser ella no havia de donar-li tanta importància. Potser havia estat un petit accident impulsiu i res més.


Per fi ell es va decidir. Es va plantar al mig de la plaça, davant d'una parada de roses. Va romandre quiet fins que la venedora li va etzibar una mirada interrogant i un somriure tímid, preguntant-li si volia una rosa. Ell va fer que sí amb el cap, en va assenyalar una i ella la va agafar amb els guants. Amb cura va agafar les tisores i li va començar a treure les punxes de la part inferior. Tot seguit va escollir un parell d'espigues, una bossa de plàstic per embolcallar-la i la va lligar amb una cinteta vermella i groga, dels colors de la senyera. Tot neguitós, i desitjant que passesin ràpid els minuts, va pagar i va marxar fins al banc on havien quedat per trobar-se.

Alhora, uns carrers més enllà, ella mirava els llibres que un venedor tenia exposats a la seva paradeta. Els mirava sense decidir-se, passant la mà per les cobertes, dibuixant el contorn de les lletres en relleu. Dubtava si escollir-ne un a l'atzar, demanar consell al llibreter, comprar un best-seller o passar de tot. Ell segurament vindria sense rosa. Però de sobte en va veure un que va creure que era perfecte. Se'l va mirar, el va agafar, el va fullejar i ja no el va deixar anar. Després de pagar, es va encaminar cap al lloc on havien quedat.

Quan ell la va veure arribar de lluny, es va posar dempeus. Es van somriure en la distància, alleujats, veient que l'altre tampoc anava amb les mans buides.

Ell, amb una rosa vermella.

Ella, amb un llibre en blanc. Una història per començar i que encara no tenia un final.


---

Aquí teniu el meu relat de Sant Jordi seguint la proposta mensual de Relats Conjunts. 100% ensucrat! Ha sortit així aquest cop, què hi farem!

10 comentaris :

  1. Descrius una situació molt puntual, però real al cap i a la fi. El principi d'una relació, sempre hi ha dubtes, sempre hi ha pors. I amb un Sant Jordi per davant... uf, costa saber què fer! Jo l'he trobat molt encertat!

    ResponElimina
  2. Molt bon relat i amb el punt dolç que calia!

    ResponElimina
  3. Ensucrat però ben bonic! M'has fet recordar el meu primer Sant Jordi en parella... ufff, quins dubtes, quines pors adolescents, però al cap i al a fi, un dia preciós!

    ResponElimina
  4. oh! que xulo! sobretot el final!! m'ha agradat molt! i és que és ben veritat que pot ser un dia complicat per a molts i en diverses situacions

    ResponElimina
  5. El relat és ensucrat com ho són aquestes situacions en la realitat. M'ha agradat aquest "somriure en la distància", aquesta complicitat, uf quins temps per recordar...

    ResponElimina
  6. És dolent ensucrar la vida de tant en tant? A mi també m'agraden les històries apegaloses, que un servidor té coret, encara que no ho sembli...


    d.

    ResponElimina
  7. Un bon relat amb un bon final! Ben complementats, pinta bé!

    *Sànset*

    ResponElimina
  8. potser diuen que el sucre no va prou bé...però la teva ensucrada t'ha quedat perfecte

    ResponElimina
  9. Doncs per ser relat m'ha recordat un dels meus primers sant jordis "conscient" del que era Sant Jordi. M'ha agradat molt.

    ResponElimina