14 d’abril 2011

Al límit

De vegades el món comença a girar molt de pressa, massa i tot. I tens la sensació que no podràs seguir-li el ritme, que et deixarà enrere. Al final, però, arribes i puges, sense perdre l'equipatge pel camí, però això sí, bastant esgotat.

El meu món gira sense descans, i molts dies tinc aquesta sensació. Que no dono per tot, que no arribo a tot. I els nervis i l'esgotament segueixen aflorant, mentre penso si algun dia la cosa s'aturarà.

O bé, si m'hi acostumaré i enfrontar-me a tot de sobte ja no serà un problema

Si aprendré a prendre'm les coses d'una altra manera

O potser no aprendré ni m'acostumaré a res, de manera que hi haurà coses a les quals decidiré no enfrontar-me, sinó ignorar-les.

Sempre tinc una petita espurna dins que em diu que no puc amb tot, però al final acabo podent. Tot i que aquesta experiència es va repetint, semblo no aprendre'n i davant l'acumulació de nous reptes la sensació aflora.

Un dia em van dir que potser encara no he arribat al límit. Que malgrat que em sembli que el món gira molt de pressa jo encara corro més. I que el dia que arribi al límit serà quan deixaré de pensar en negatiu, quan realment seré conscient de tot el bagatge que tinc, de tot el que he aconseguit i les dificultats associades, i que tindré més confiança en mi mateixa i en les meves possibiliats.

Sincerament no sé què pensar. Però si encara no he arribat al límit, diria que poc em falta!

10 comentaris :

  1. Dubtós honor el de tenir les mateixes sensacions que tu!

    D'uns mesos ençà em sento sovint desbordat, i no és que estigui fent coses molt extraordinàries (bé, algunes n'he sumat, és veritat).

    No ho sé, esperem, doncs, agafar bagatge.

    ResponElimina
  2. com diu el Punset....no tinc temps, però tampoc tinc pressa. El més difícil és aplicar-ho, però t'assegura que es pot aprendre.

    ResponElimina
  3. Ostres, saps que som molts, molts que tenim sempre la sensació d'estar sempre a punt de perdre el tren... agobiats, anem tots! Ànims!

    ResponElimina
  4. si, a mi tb em sona!
    a veure si la setmana vinent pots descansar una micarrona!!!

    ResponElimina
  5. Abans que res dir-te que pots estar orgullosa de fins a on has arribat, no tothom arriba a fer allò que vol.

    I després dir-te que quan més inquietuds té una persona menys temps té per desenvolupar-les, així que jo trobo bé això d'anar de bòlid... L'únic que has de fer és prioritzar amn compte i assignar a cada tasca el temps necessari per a fer-la de forma eficient però sense que et provoqui angoixa.

    ResponElimina
  6. Et sorprendria saber la capacitat que tenim les persones. Quan estem 'en repòs' tot ens sembla que serà massa per nosaltres. Però davant de l'estrès, de l'exigència, ens creixem i traiem parts de nosaltres que són desconegudes. El millor és sorprendre's a un mateix, acabar cada dia amb una petita reflexió: 'he pogut!', i adonar-se de tot el que som capaços de fer. El límit no té sostre, mica en mica anem aprenent a fer més. No et dic que en algun moment s'imposi un descans, de vegades és necessari. Però fins que no arriba, el cos, sorprenentment, aguanta.

    ResponElimina
  7. laia t'entenc molt, a mi em passa igual, sempre em veig a mi mateixa corrents amunt i avall, que no dóno l'abast, però la realitat és que t'ho busques tu en el fons, no? És una manera de ser també, el fer tant com es pugui o més.

    Però vigila, això acaba passant factura, i cal saber quan parar, i saber que parar no és perdre la partida, sinó saber retirar-se a temps.

    Ànims! :)

    ResponElimina
  8. Porquet, doncs ànims noi! Els necessitarem, però esperem sortir-ne vius i no haver-nos d'espantar mai més :)



    Garbí, doncs tindrem fe en aquestes paraules!



    Zel, i quan no hi ha de què preocupar-nos sembla que ens busquem coses per anar angoixats! no tenim remei...



    Rits, estic estudiant per dos exàmens més fent un treball i fent alhora encàrrecs familiars... Snif! Això no són vacances!



    Carquinyol, totalment d'acord, però el que has dit tu és el més complicat: prioritzar! Sospesar i saber destriar pot ser un bon encert o bé la pitjor decisió que es podia prendre. I això és pressió afegida a tot el batibull de coses a fer!



    Xexu, sí que la tinc aquesta sensació, i hi he pensat molts cops. Quan no tinc res a fer em busco coses, i quan les tinc i em bull el cap ho engegaria tot a dida. Espero només que el combustible sigui de llarga durada.

    Per cert, tot bé?



    Finestreta, saber-se aturar o com diu en carquinyol, saber detsriar què és prioritari és més complicat que afrontar-ho tot de cop. Una cosa és anar arrassant amb tot com una "apisonadora", no cal pensar, només seguir i seguir. Reflexionar és el que porta més maldecaps (almenys a mi!)

    ResponElimina
  9. Tot bé? Doncs què vols que et digui. Anar fent. De moment el blog continua com està...

    ResponElimina
  10. Jo ja vaig mirant si reapareixes, però bé... paciència. Em sabia greu dir res per no fotre el dit a la llaga :S

    Ànims... una abraçada!

    ResponElimina