26 de març 2011

Mirades

En altres ocasions ja he dit que no em fa gaire gràcia parlar en públic, i últimament ho he de fer en vàries ocasions, davant d'unes 60-70 persones potser. No em preocupa el fet de parlar, ni que m'avaluin. Les exposicions són de temes que he preparat i que domino mínimament, de manera que davant d'un entrebanc me'n puc acabar sortint. M'incomoda el fet de pensar (i veure) que tinc 60-70 parells d'ulls clavats cap a mi, mirant com moc els llavis, com gesticulo, com em moc per la tarima.

I és que no m'agrada que em mirin directament als ulls de manera sostinguda. Em sento observada, despullada, com si a través dels ulls es pogués endevinar què penso, què vull dir o què vull fer. Em poso nerviosa, aparto la mirada i llavors, mentre converso, miro cap a una altra banda. Faig mirades als ulls que de seguida s'esvaeixen, que fugen, i que al cap d'una estona es tornen a trobar amb uns ulls que potser m'han seguit mirant tota l'estona. Per això mentre exposo mai sé on mirar, ni a qui, ni si s'ha de ser reinicident en mirar a una persona en concret. La idea general i ideal seria fer una mena de scanning de la sala, mirar a uns i altres sense fixar els ulls en ningú en concret, suposo.

En una conversa minimalista amb un parell de contertulians sí que és convenient mirar als ulls, si més no perquè l'altre no cregui que està parlant amb la paret. Ara bé, me n'he adonat que no puc mantenir la mirada quieta ni en aquestes situacions. Això de mirar de manera sostinguda als ulls... Em sento absorbida per les pupil·les, o pels iris i les mil deformacions de colors que hi poden haver. De vegades, per evitar-ho, faig rastrejos subtils de les formes de la cara, del nas, les celles, les ulleres...

Amb tot això estic pensant si parlar amb mi és una experiència estranya...

6 comentaris :

  1. vols un truc... mira cap endavant i ves mirant a esquerra i a dreta... però sense enfocar !

    I bé, respecte les mirades als ulls... ja saps que diuen... que els ulls són les finestres de l'ànima, així que potser tens raó !! ;)

    ResponElimina
  2. Primerament, dir que no crec que sigui tan estrany el que et passa, i potser sona malament, però pot ser una manca de confiança en tu mateixa. Per altra banda, mirar als ulls d'algú directament no sempre és fàcil, i potser no és el que deia, sinó la manca de confiança amb l'altra persona, la vergonya de mirar algú que no et genera aquella complicitat i tranquil·litat necessàries.

    Pel que fa a parlar davant de tots, si m'haguessis preguntat com es feia jo t'hagués dit que allà dalt no veus res. Has de fer com si parlessis per tots, sense fixar la mirada, i molt menys sense parlar al professor/a en tot moment, només fent 'scanning', com has dit. Parles a l'audiència, però en realitat la mirada és buida i allà només hi ha taques de color. Això és el que t'hagués dit, per això em sorprèn que tu siguis capaç de veure les mirades escrutadores des de la platea. Potser, doncs, estàs més tranquil·la del que penses, a mi no em va passar mai això, que recordi.

    Per cert, les teves tàctiques per no mirar directament als ulls estan bé, segurament els altres també ho fan amb tu. Aguantar la mirada pot arribar a ser violent i tot.

    ResponElimina
  3. Doncs a mi m'agrada mirar als ulls i que m'hi mirin. És una manera de saber que t'escolten (o que els escoltes) i que tenen interès en el que dius.

    Jo faria un esforç mental de pensar "mira, tota aquesta gent ve a escoltar el que jo dic, es mereixen que els ho transmeti totalment!"

    Ànims!

    ResponElimina
  4. no tinc que parlar amb públic però si amb molta gent.....i va a dies que les mirades m'afectin més o menys...te raó en Xexu, confiança és la paraula clau.

    ResponElimina
  5. Jo un dia me'n vaig adonar que, en comptes de mirar als ulls, mirava a la boca de la gent que em parlava. No me n'havia adonat. És tan subtil que ni els meus contertulians se n'adonen però ho faig.

    Ho he intentat anar millorant i mirar més als ulls, però no és fàcil. Tens tota la raó. Si algú mira de fit a fit als ulls sense desviar la mirada no fa sentir còmode l'altra persona doncs sembla que l'estigui escrutant.

    Del parlar en públic. En un pijo-màster que vaig fer jo ens van explicar un petit truquet que l'he posat en pràctica i no va malament.

    Has de fixar-te en 3 persones de la sala. Una a la dreta, una altra al mig i una altra a l'esquerra.

    Quan parlis ves-te dirigint alternativament a aquestes persones. És una manera de prendre 3 punts de referència entre l'auditori. Aquests 3 tampoc sabran distingir si et dirigeixes només a ells o a la gent del voltant i la gent veurà que vas explicant per a tota la sala!

    Prova-ho! No va malament! I evites la dispersió i el no saber a on mirar!

    ResponElimina
  6. Carquinyol, ja desactivaré el zoom!

    Xexu, no sona malament, és exactament això. Ja ho sé bé, ja, que tinc l'autoestima una mica baixa, sempre em passa.
    Això de mirar al professor no ho faig gaire... mentre faig l'scanning de tant en tant sí, però intento anar mirant a tothom...

    Finestreta, sí que m'agrada sentir-me escoltada, però a mi em costa aguantar la mirada. És el que he dit, que em sembla que miro a la cara, però als ulls directament, molt de tant en tant, m'és violent.

    garbí, intentaré pujar l'autoestima!

    Porquet, doncs no està pas malament la tècnica aquesta, ben mirat... Ja et diré si dóna resultats! :)

    ResponElimina