06 de gener 2011

Nit d'il·lusió

Ahir vaig assistir a la cavalcada del poble, però des d'una perspectiva diferent de la dels altres anys. Vaig participar en una de les carrosses, muntant-la, desmuntant-la i llençant caramels durant el trajecte des de dalt. Era la carrossa on hi havia els nens amb els quals he estat treballant aquestes vacances. Bé, a estones treballant, a estones jugant... Tot s'ha de dir. Això sí, després de l'experiència de l'estiu, he de dir que els nens durant les vacances de Nadal hi ha dies en què estan molt rebels i es fan una mica insuportables de l'hiperactivitat que duen a sobre.

La carrossa anava disfressada de xocolata, bombons i torrons. Si bé no era gaire espectacular, la vam fer amb el material del qual disposàvem i amb les estones lliures que teníem tots plegats, així que suposo que es va fer el que es va poder. Això sí, de caramels en teníem moltíssims, i no gràcies a l'ajuntament del poble, que no s'hi va lluir gaire, sinó gràcies a les excursions que vam fer a les botigues, bancs i caixes d'estalvis. A dos quarts de set va començar la desfilada de carrosses pels carrers de la ciutat, i durant tot el trajecte vam trobar a molta gent. Mai havia pujat a una carrossa, i el que em va agradar va ser veure les cares dels nens més petits. Sempre he tingut al cap aquelles imatges que surten a la tele, quan van a filmar la cavalcada d'un poble o ciutat i enfoquen als nens i nenes. Aquells ulls oberts, expectants, les mans obertes i els braços estirats cap a endavant per agafar amb prou feines tres o quatre caramels. Doncs això vist en primera persona, i des de dalt. Observant com ens miraven, ens somreien i ens deien: caramels, caramels! L'afany d'ajupir-se, agafar-ne, posar-ne a la bossa i riure en veure com mica en mica es va omplint. És l'espurna que ha fet que aquests Nadals siguin una miqueta diferents, amb més vida.

Una de les coses que no entenia era que molta gent tenia caramels als peus i ni els agafaven, sinó que es limitaven a tenir la bossa oberta. També hi ha els que porten els paraigües i els deixen oberts, cap per avall. Doncs ho sento molt, però jo els tirava directament cap a una altra banda, o a terra. Qui els vulgui que s'ajupi o que s'ho treballi una mica, com ho hem fet tots sempre (o si més no, jo!)

I bé, el dia es va acabar, vam desmuntar i cap a casa. A casa meva els Reis s'han portat molt i molt i molt bé, tot i que la meva carta va ser "no necessito res". No hi ha hagut carbó, i és que si us dic que em porto rebé no és cap mentida home! Que els Reis ho veuen tot i ho saben tot.

I a vosaltres, com us ha anat?

4 comentaris :

  1. es veu que som de bona pasta doncs també s'han portat prou bé, això si sense estridències que no està la cosa per tirar cohets......
    celebro que tu passessis bé al damunt de carrossa

    ResponElimina
  2. Muchas felicidades para este año, dale vida a tus sueños y que la crisis económica pase de largo.

    ¡¡Feliz año 2011!!

    Un abrazo.

    ResponElimina
  3. El que val més la pena d'aquesta vigília de Reis és la cada dels més petits, sens dubte, per ells val la pena mantenir aquesta il·lusió.

    Per mi els Reis s'han portat com els darrers anys, ni més ni menys. Serà que el meu nivell de bondat es manté constant.

    ResponElimina
  4. Uiii, has tocat el tema de la gent que va amb el paraigües al revés.... insuportables!!! A més, la majoria són gent gran i se'ls en fot que hi hagi nens al seu voltant estirant els braçets, ells allà que posen el paraigües amb tota la cara.

    Pel que fa als Reis, doncs m'han dut estris per la llar, que em feien falta i m'aniran molt bé.

    Els regals grossos sempre els du el tió!.

    ResponElimina