27 de gener 2011

Desembarcament de Normandia [RC]



Vaig haver de deixar els sentimentalismes a part quan va començar tot. Jo ja sabia que el meu germà estava a l'altra banda, que malgrat lluitar contra ideals feixistes, també lluitava contra ell. L'imaginava vestit amb l'uniforme i l'esvàstica brodada i un calfred em recorria l'esquena, però això no em podia fer enrere, no em podia fer decaure. Havia d'estar mentalitzada, amb el cap clar i tota l'energia concentrada a les cames, Començava una carrera de fons on encara no sabia dir qui seria el guanyador, però jo tenia molt clar que volia guanyar. Tothom que participa en el joc pretén guanyar: sinó, no val la pena ni començar.

Dalt la barca hi havia un silenci esfereïdor. Jo no pensava res, no desitjava res, no imaginava res. Només mirava al voltant i observava als companys, silenciosos, que potser pensaven en les seves famílies o potser feien el mateix que jo. Esperar. En qualsevol moment sonaria el tret de sortida i la carrera començaria. Dalt la barca, un home ens dóna les últimes instruccions. No el sento, no l'entenc, només veig una figura que mou els llavis lentament, com a càmera lenta, i que amb moviments articulats i encarcarats pretén comunicar-se amb mi. Doncs ho porta clar: tinc els ulls clavats al mar, a la boirina que cobreix la costa i que ens protegeix de la mirada de l'enemic, esperant veure alguna cosa més enllà de la barca. Però res.

De sobte, se senten trets. Han començat a bombardejar amb fusells amb mira telescòpica, capaços de detectar un cos a molts metres de distància i afusellar-lo amb una precisió excepcional. I sense voler-ho em ve al cap la imatge del meu germà, observant-me des de qui sap on a través de la mira del seu fusell, seguint els meus moviments amb el dit al gallet, preparat per disparar en qualsevol moment. La nostra barca encara no ha estat el blanc, i abans de morir allà dins, el capità decideix fer-nos sortir. Com si d'un acte suïcida es tractés, saltem a l'aigua amb el fusell agafat amb les dues mans. Està freda, molt freda, i ens arriba fins gairebé a la cintura. Se'm congelen els músculs de les cames, em costa avançar, i la gelor poc a poc va pujant cap amunt. Aconsegueixo, però, arribar a la costa, a mesura que algunes bales impacten sobre l'aigua i sobre els meus companys, a pocs metres d'on jo sóc. No puc mirar enrere si vull ser forta, si vull arribar al final i lluitar per l'objectiu pel qual em vaig allistar. He de vèncer al meu germà, fer-li veure que hauria d'haver escollit el bàndol guanyador, i no deixar-se entabanar per aquell amic seu i abandonar-me. Va marxar sense pensar-s'ho dues vegades, davant de falses promeses i un futur poc creïble, massa utòpic per ser real. L'esperança de poder-me'l trobar cara a cara és el que em permet seguir tirant endavant, pas a pas.

Ja hi sóc, toco terra ferma. Davant meu s'estén la platja, amb unes estructures de fusta apuntalades a la sorra que em fan d'escut i m'ajuden a no ser un blanc fàcil. Sóc àgil, i jove, i les cames encara em responen, de manera que faig una correguda i avanço metres, Em torno a amagar, esperant que la ràfega de bales passi de llarg. Ho aconsegueixo, però no puc deixar de veure com els meus companys volen pels aires literalment, en ser impactats amb bales que foradarien un tanc. Tanco els ulls amb força, compto fins a tres, m'aixeco i començo a córrer en un últim esforç, fins que arribo al final de la platja. Pel camí noto una fiblada al braç esquerre, i en aturar-me hi poso la mà dreta al damunt, que en surt xopa de sang. M'aguanto, vull cridar però no ho faig, i el dolor se m'escapa a través dels ulls en forma de llàgrimes. Un dels metges de les barques encara és viu, em veu i acudeix al meu rescat. M'obre la boca, em dóna una mena de pastilla i m'embena el braç amb força, amb tanta força que ni me'l noto. Em canvio l'arma de braç per poder seguir alerta, i segueixo endavant, encara tinc forces per continuar.

Després de la duna de la platja, hi ha una mena de laberint de ciment. És com una fossa que uneix la platja amb un dels edificis des dels quals contínuament en surten ràfegues de foc. Decideixo entrar-hi i veure on em porta, amb l'esperança que potser ell serà allà. Entro a l'edifici, i topo amb un passadís i unes escales de cargol, que em recorden a les d'un far. Decideixo pujar, intuint que serà el camí més curt. A mesura que em vaig acostant cap a la planta alta, les veus se senten més fortes. Estan esvalotats, alguna cosa els ha passat. Hi ha una veu que sobresurt per sobre de les altres, no la conec, potser és qui mana. Quan gairebé he acabat de pujar les escales, m'aturo: davant meu hi ha una porta entreoberta, a través de la qual puc espiar els seus moviments. En veig a dos, tres, ara quatre. Només dos d'ells disparen, la resta estan obrint tota una sèrie de caixes que tenien apilades, recarregant munició suposo. I de sobte el veig: és allà, tal i com me l'havia imaginat en tots i cadascun dels meus malsons: l'uniforme, l'expressió seriosa, els llavis prets, els ulls clavats a la platja i l'arma a la mà. Els ulls blaus, els seus ulls blaus, han perdut la brillantor i s'han tornat grisos, bruts. No sé si el reconec, i no sé què fer. Què és millor? Obrir la porta i exposar-me a una mort segura? Esperar als meus companys i acorralar-los? Però... els meus companys sobreviuran? I si no, què he de fer? Girar cua i deixar que segueixin amb la seva? I el voler guanyar aquesta guerra, i l'ideal d'acabar amb tot això d'una vegada?

Amb llàgrimes als ulls, actuo per instint i decideixo no deixar que la raó ni el cor decideixin per mi en aquesta ocasió. Amb llàgrimes als ulls obro la motxilla, en trec una granada, clavo el dit dins l'anella i obro la porta. Es giren tots: ell també. Obren els ulls com taronges: ell encara més. I abans de que tinguin temps ni de tan sols apuntar-me, deixo anar la granada dins la sala, tanco la porta i començo a córrer escales avall.

GAME OVER


Fa alguns anys havia jugat amb el meu germà a això. I els gràfics del joc, si bé eren millorables, estaven força bé. En veure la foto és el primer que m'ha passat pel cap!

Ah! I trobareu moltes més propostes aquí!

7 comentaris :

  1. Molt bona història. Tan de bo aquestes històries només passessin a la ficció!

    ResponElimina
  2. jeje, molt bo el relat. Per sort es tractava d'un joc, amb el video que has enllaçat es veu tal com ho has explicat.

    Una abraçada

    PD: I el teu germà... que n'aprengui!! ;)

    ResponElimina
  3. Els jocs de guerra es poden acabar desconnectant la consola, tant de bo a les guerres de veritat es pogués fer el mateix.
    M'ha agradat el teu relat, ben escrit i amb un final alleujador. ;-D

    ResponElimina
  4. Tal com ho has descrit semblava que ho haguessis patit a la teva pell!

    Per sort era el Medal of Honor...

    *Sànset*

    ResponElimina
  5. Ostres que dur... I que l'acabis matant... Buffff...

    ResponElimina
  6. En realitat el meu relat al principi anava a ser molt diferent... però no sé, tots els primers que vaig llegir eren molt bonics, i vaig pensar a posar-hi una mica de "canya" a l'assumpte, no sang i fetge però alguna cosa més cruel :-P Això deu ser l'estrès, que em desensibilitza!

    Però tal i com diu Mc Abeu, el millor és que tot és ficció. Si totes les guerres fossin així, "apaga y vámonos"!

    ResponElimina
  7. Una prova més de l'absurditat d'una guerra. Germà contra germà, i matar per uns motius que no acabes d'entendre, però que et guien. Trist, però així són les guerres. Molt bona història.

    ResponElimina