31 de desembre 2011

L'última de l'any

Aquest matí, com marca la tradició, he fet la capbussada dels nassos (patentada per mi, òbviament). En resum, l'última remullada de l'any. Tot plegat ha estat un pèl surrealista, on un home m'ha confós amb una noia muda (si em conegués...) i he acabat intentant interpretar què m'estava dient en llengua de signes. S'ha quedat una mica parat quan li he dit que no entenia què m'estava dient, i tots plegats hem rigut una estona. En fi, després d'unes piscinetes relaxants i de notar-me amb energia i força, sense que el genoll em fes la murga, riure una mica ho ha acabat d'arrodonir.





Esperem començar l'any vinent amb la mateixa energia amb la que avui, braçada rere braçada, em feia avançar a bon ritme, sense pausa. Ha de ser un bon any, o si més no, un any diferent, un any de canvis! 

Que tingueu una molt bona entrada d'any, i els meus millors desitjos per aquest 2012! I aniré pensant quins propòsits poso a la llista d'enguany... 

24 de desembre 2011

Bones Festes!!


PD: algun dia tindré una càmera decent... ho prometo.


16 de desembre 2011

Refrescant el 2011

El dia 1 de gener de 2011 no vaig penjar cap post de propòsits pel nou any, ja vaig comentar que no sabia ben bé què posar. Se'm va ocórrer, però, fer una llista de coses que m'agradaria que us (ens) passessin al llarg d'aquest any. I després, un formós porquet em va deixar anar que al final d'aquest 2011 podries agafar aquesta llista i refrescar-la. I vaig pensar: i per què no? A mesura que avançava l'any, alguns posts que trobava colpidors o que podien encaixar amb aquests propòsits els vaig anar recol·lectant, i d'aquí n'ha sortit la llista que cito a sota, on simplement he recuperat els desitjos pel nou any i us hi he enllaçat alguns blocs. Segur que me'n deixo molts, ja que he estat molt intermitent a l'hora de visitar els vostres blocs, sobretot aquest últim trimestre de l'any... Espero recuperar el ritme aviat! (potser aquest podria ser el meu propòsit pel nou any!)

Som-hi!


Així, doncs, desitjo i espero...








que us apugin el sou a tots plegats per ser tan estupendos (no he sabut trobar cap referència als blocs que visito normalment relatiu a aquest aspecte... Ens queda com a tasca pendent pel 2012)

que escriviu posts... però molts, eh! I això últim... i tant! Alguns estan d'aturada, però altres han tornat, i encara n'hi ha d'altres que han aparegut amb força. I tants i tants de vosaltres que publiqueu dia rere dia, i que malgrat que em dol dir-ho, ara per ara no us puc seguir el ritme, vaig massa enfeinada. Però res de baixar el ritme!


Què us ha semblat?? No és un balanç global de l'any, i potser els posts enllaçats són banalitats o moments massa puntuals, però de vegades recordar aquests petits moments ens poden fer veure les coses des d'una altra perspectiva, no?

13 de desembre 2011

Trobar la felicitat

L'altre dia vaig vaig llegir una frase: la felicitat és saber trobar la pròpia alegria en l'alegria dels altres, d'un tal George Bernanos. Més tard, potser l'endemà, la vaig sentir en boca d'algú, no pas com a cita sinó afirmant-ho, que ell/ella ja era feliç si a X li anaven bé les coses i el veia feliç. Hi ha cites que en llegir-les de seguida penso "i quanta raó té aquest home", i d'altres que em deixen indiferent. En aquest cas, no sé si hi puc estar gaire d'acord, i per suposat va ser motiu de debat amb aquesta persona. 

Potser hauria de començar pel fet que no us sabria ni descriure la felicitat. Alegria permanent? Motivació? Satisfacció? Pau interior? Tot junt? Deu ser una d'aquelles coses que deu variar en cadascú de nosaltres ja que vivim les coses de manera diferent. I en aquest sentit estic d'acord en allò de que no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita (carai, com estic amb les cites!), i és que aquest sol ser un mur massa alt per a certes persones alhora d'aspirar a ser feliç. Tornant a la frase del principi, però, el que més m'ha sobtat és la supeditació de la felicitat als altres, com si no es pogués ser feliç per un mateix. Ara puc semblar la persona més egoista i individualista del món, però no sigueu massa estrictes a l'hora d'interpretar les meves paraules!

Estic d'acord en què veure i ser partícips de l'alegria dels nostres amics i familiars més propers ens fa sentir bé, contents, alegres, i que aquest contagi pot ser allò que se'n diu felicitat. Perquè els estimem i estem contents quan les coses els van bé, perquè estar envoltats d'un ambient agradable ens ajuda a ser feliços, a sentir-nos bé. I mil exemples més en podríem treure si comencéssim a rascar. Algú a qui veure com la resta són feliços només li comporti rancúnies i enveges difícilment podrà ser feliç. No es pot tenir tot al món, i ser-ne conscient evita molts maldecaps. Però posant per cas que al nostre voltant hi hagués gent que no estigués en el seu millor moment, que no tingués motius per somriure, i que per contra nosaltres estiguéssim en un moment de la nostra vida on la sort jugués al nostre favor... Està vetat estar content, ser feliç? O entrant en un carreró sense sortida, podríem pensar que aquells que ho passen malament i ens són propers podrien ser feliços si trobessin l'alegria que els manca en el nostre èxit, en la nostra felicitat?

Mentre escrivia tot això, m'ha vingut una cosa al cap. Precisament ara que vénen festes de Nadal, jo, que fa uns anys que estic bastant escèptica amb tota la martingala i que ja no tinc la il·lusió que tenia no temps enrere (no fa tant, tampoc!), el passat Nadal va ser un dels millors que recordo. Vaig anar enfeinada, l'estrès va comportar certes enganxades, però vaig tenir "ganes" de Nadal. Vaig sentir-me viva, contenta, animada. Em vaig envoltar de nens al casal des del 24 fins al dia de Reis, i no vaig parar de fer coses nadalenques de les quals m'havia apartat completament. I pensant en aquesta frase, potser vaig aprendre a trobar la meva pròpia alegria en la seva il·lusió, en els seus ulls, en el seu neguit del dia de la cavalcada. O potser només va ser un miratge. 

Ben mirat, segueixo sense saber definir gaire bé la felicitat, Ara, si em preguntéssiu: i tant que ho sóc!

08 de desembre 2011

Mentre hi hagi rucs...


...sempre hi haurà qui vagi a cavall... oi?

Com a mínim surto afavorida...

Ruc Català

Foto: Flickr de soyjesusyo

29 de novembre 2011

Aviat...

Aviat tornaré... De moment, no sé ben bé on estic. Massa coses per poder-les absorbir totes.

12 de novembre 2011

Cavallets

Festa major al poble, i fira medieval. M'agrada passejar-m'hi i xafardejar les botigues de bijuteria artesanal, olorar a encens i a garrapinyades, tastar confitures naturals de gustos peculiars i veure com fan pizzes, coques i pa en forns de llenya. Enguany, però, m'he quedat embadalida davant d'un home gras que, assegut al seu tamboret, feia girar una manovella enganxada a una roda. Damunt d'aquesta, hi havia quatre cavallets de fusta exquisits, amb el cap una mica desproporcionat però de colors ben bonics i envernissats. A sobre d'un d'ells, una nena petita d'uns tres anys reia, i els pares des de fora se la miraven. Jo començava a patir pel senyor, ja que el front de li començava a omplir de gotetes de suor que li regalimaven cara avall, però ell tampoc deixava de somriure.

Hagués pagat per tenir una càmera en aquell moment...



He trobat aquesta fotografia perquè us feu a la idea de com era l'atracció!


Tio vivo manual

Autor: karlosdiaz

28 d’octubre 2011

Forvo

Ja fa molt de temps que volia practicar una mica d'anglès, però els cursos que oferien a diferents escoles d'idiomes se sortien del meu pressupost. I en els programes de tàndem lingüístic que oferien a la universitat tampoc he tingut gaire sort a l'hora de trobar "parella lingüística", ja que ho fan amb una mena de sorteig i l'anglès sempre és el més sol·licitat.

Enguany em vaig espavilar i he aconseguit entrar a una assignatura d'Intercampus d'anglès que faig a través d'Internet, i de retruc em trec uns quants crèdits de lliure elecció. De moment està resultant bastant interessant, està ben muntada i he descobert bastants recursos que hi ha penjats per la xarxa. Aquesta setmana havia de donar la meva opinió en un fòrum sobre un tema proposat, i ens animaven a que la nostra contribució fos oral, és a dir, gravar-ho i penjar-ho com a mp3. La meva experiència en aquest camp no és gaire, no m'agrada gens sentir-me gravada, em noto molt estranya, però he decidit fer-ho per practicar una mica. Hi ha moltes paraules que no sé com es pronuncien en anglès, però he trobat una web que m'ha agradat molt: Forvo. És una mena de wiki on tothom hi pot contribuir enregistrant paraules en el seu idioma matern, de manera que altres usuaris les poden consultar. He trobat les paraules que volia, i enregistrades en tres o quatre dialectes (americà, britànic, canadenc...). M'ha encantat, i he decidit participar-hi amb algunes parauletes en català. El sistema funciona de manera que la gent proposa paraules que els agradaria saber com es pronuncien, i de la llista que en resulta, cadascú pot escollir quina vol pronunciar (es recomana que cadascú enregistri les que corresponen al seu idioma matern). Crec que és de molta ajuda per la gent que aprèn algun idioma, si més no, a mi m'ha servit! I el català es troba ja entre les llengües que tenen més de 1000 aportacions. Si algú de vosaltres té temps i ganes, també podeu posar el vostre granet de sorra! 


24 d’octubre 2011

Desconeguts [2]

En relació amb la resta de persones, hi ha qui té una actitud més oberta d'entrada, qui és reservat però a la mínima demostració de confiança es deixa anar, i els que costen, els que cal anar polint mica en mica perquè es deixin veure. Un aspecte que siguem com siguem crec que en un principi tots compartim, i que ens és inherent, és allò de la "bombolla" personal: una àrea delimitada al nostre voltant que si un desconegut ens envaeix ens puja la mosca al nas, estem incòmodes i no sabem molt bé com reaccionar. Hi ha bombolles de radi major o menor, això ja depèn de cadascú, però en general tenir algú massa a prop sense ni saber qui és resulta molest. El més graciós és pensar qui no s'ha trobat en situacions d'aquesta mena al transport públic en hora punta, quan anem a empentes i rodolons.

Un post d'en Xexu em va fer pensar en una situació que vaig viure la setmana passada, i és que aprofitant la situació en la qual em trobava jo potser vaig "salvar" a algú. Al metro, un noi força alt que em treia potser un pam i mig estava recolzat d'esquenes a la porta del metro contrària a l'andana, escoltant música i amb la motxilla entre els peus. Jo, al costat, també estava amb els auriculars a l'orella. A una parada va pujar una dona que, ben decidida, es va dirigir cap a la zona on érem nosaltres i es va agafar a la barra per tal de no caure. Això sí, d'una manera una mica estranya, tenint en compte que el metro no anava del tot ple: el braç ben estirat i cara a cara amb el noi que hi havia al meu costat, potser separats quatre dits. Ell era molt més alt, de manera que la dona potser li arribava al pit. Ell al principi feia una cara de circumstàncies, mirant de tant en tant cap avall a la dona, creient suposo que voldria baixar a alguna parada (pensant que potser no sabia que la porta que s'obria era l'altra). Però ella, balancejant-se perillosament amb el moviment del metro i destrossant la bombolla del noi, es mantenia ferma allà on era, quan perfectament hi havia altres llocs on podia recolzar-se i que resultarien menys violents. A mi se m'escapava el riure, era una situació força còmica i segur que incòmoda pel noi, que es posava vermell i no sabia molt bé ni com ni on posar-se. Vaig ser la primera a baixar dels tres, i mentre reia, vaig demanar permís i vaig tallar aquella mena de xarxa magnètica que la dona intentava teixir entre ella i el noi (de diferència d'edat molt molt notable, també he de dir, per si algú potser buscava dobles sentits). 

No sé què va passar després de que jo baixés, però el noi es va ajupir i va agafar la motxilla a mode d'escut o d'armilla antibales, qui sap. S'ha de tenir una mica de vista, que tenir algú a qui no coneixem de res enganxat a mig pam resulta molt violent, almenys per mi! Jo m'hagués canviat de lloc segur!

16 d’octubre 2011

Secrets de la nit

Mai m'he mirat amb molt bons ulls la gent que sembla saber-ne molt de certs temes però que xerra sense fonament. Un exemple amb el qual he topat força cops és la gent que cada cop que li explico un somni que he tingut hi troba una explicació o una interpretació del per què d'aquelles coses tan estranyes, però  que ho fan convençuts i intenten psicoanalitzar-me (en conya ho hem fet tots algun cop!). I és que jo n'havia tingut molts, de somnis estranys. Era de les típiques que molts dies tenia alguna cosa rara per explicar, inversemblant. Alguns cops tenia somnis amb clars paral·lelismes amb pel·lis que hagués vist (per això evito les de por, realment jo després hi somio!), però molts cops simplement sorgien d'una imaginació amagada en un racó del cervell, que semblava que només sortia de nit i que quan necessitava idees brillants de dia, mai m'acompanyava.

Parlar en passat... per què? Últimament no somiava gairebé mai. Diuen (i suposo que és cert), que somiem quan estem en fase REM del son, i aquesta fase és coneguda com a fase de con profund. Potser el cansament, potser donar voltes a les coses, potser no saber gestionar el temps i fer més del que el cos pot sostenir, potser alguna d'aquestes coses o potser cap, feien que dormís bastant malament, i que alhora no gaudís l'endemà de les bogeries que m'omplien el cap la nit anterior.

Aquest cap de setmana, però, he tingut un son que ho ha posat tot a lloc. Dormir com un nadó, aixecant-me alleujada i amb energia, i somiant de nou. Aquest cop em va tocar viure en un món subterrani estil Sión però no en versió depriment, sinó que era una mena de poblet suís de casetes de fusta, idíl·lic però sense claror ni muntanyes. Hi viatjava sovint amb un tren que sortia des de l'estació de Sants, i que el conduïa un gos que es deia Frosky (el qual, cada cop que jo l'agafava se'm pixava a sobre). En aquest poblet suïs jo apostava ossets de goma de colors en una mena de casino, però cada cop que algú intentava mossegar-ne un, se li queien les dents. I jo feia molts viatges amb el tren, i hi havia personatges estranys que demanaven almoina tot cantant el Somewhere over the rainbow... En recordo flaixos, no tenia principi ni final, però en despertar-me i explicar-lo he rigut molt, i davant del mirall m'he etzibat mirades de "tu què t'has fumat?". Estic contenta, però, de tenir energia de nou. Espero saber-la gestionar millor d'ara en endavant!

Algun dia hauríem de fer una ronda d'explicar somnis tots plegats, que riuríem una estona...


PD. No m'ho tingueu gaire en compte! :) I quant de temps feia que no tenia noves entrades catalogades com a Paranoies! Visca!

09 d’octubre 2011

Nombres i papers

Des que vaig començar el curs, el ritme que porto és una miqueta més intens que altres anys, i si a això li sumem la calor que ha estat fent, els canvis de temperatura i el consegüent refredat que vaig agafar, potser justifico una mica que estigui més absent de la catosfera!

Hi ha una cosa que m'ha sobtat. Al llarg dels trajectes que faig amb tren i autobús no puc llegir, ni escriure, ni fer mots encreuats sense marejar-me. Però per raons que encara no he descobert, sí que puc fer sudokus. No sé si les lletres em maregen i els nombres no, si és psicològic, si requereix menys atenció o si sóc molt rara a nivell de connexions neuronals. El cas és que vaig millorant, i m'estic ventilant un llibret que tenia mort de fàstic per casa des de feia anys. També vaig perfeccionant les meves qualitats papiroflèxiques, cada cop trigo menys a fer grues de paper! Potser hauria d'anar acumulant les que vaig fent, i quan arribi a les mil, demanar un desig! Encara que no sabria què demanar, la veritat...

02 d’octubre 2011

Col·leccions

Després de l'estiu, com per donar punt i final a les vacances, sempre se sol viure una allau de publicitat dels col·leccionables que s'oferten als quioscs. Jo sempre tinc la mania de mirar la lletra petita dels anuncis, on et desemmascaren quan et costarà realment la broma (ja que excepte el primer fascicle, la resta solen costar un ull de la cara), i també sempre m'imagino quin perfil de gent compra reguitzells de ventalls, cursos de ganxet o figuretes de porcellana, entre altres. De col·leccions inútils o rares n'hi ha arreu (un exemple de col·leccionista excèntric que em ve al cap és Nino Quincampoix i el seu recull de riures sorollosos, empremtes de calçat i fotografies de carnet!)

Jo de col·leccions actualment no en tinc cap. Tinc molts segells de moltes parts del món, però són segells timbrats sense valor, i a més a més és heretada, la gran part no els he aportat jo. No vaig buscant pas segells, i gairebé mai envio cartes. Les possibilitats d'obtenir-ne i seguir la col·lecció avui en dia es redueixen molt, i més si tinc en compte que no sé ni que els tinc (mentre escrivia me n'acabo de recordar!).

També tinc una capsa plena de figures d'orgami que vaig fent, en guardo un exemplar de cada cosa nova que faig. Però tampoc ho considero una col·lecció, malgrat que el Diccionari de l'IEC diu que una col·lecció és un recull de coses d’una classe determinada, especialment de coses d’art, de ciència, d’indústria, etc., que constitueixen un conjunt més o menys complet. 

De les coses que en algun moment de la vida he "col·leccionat", cap m'ha costat un duro. I no sé si no col·leccionar coses ha estat conseqüència de no tenir-ne ganes, de tenir la butxaca buida o de falta de persistència o constància.  

Si algú col·lecciona alguna cosa em faria gràcia saber-ho! 

25 de setembre 2011

Transferència d'energia

Des del meu aniversari, disposo d'un mp4 per escoltar música. I la veritat és que no me'n desenganxo gaire. Hi ha èpoques en què deixem de banda coses que solíem fer, i després ens hi reconciliem. Escoltar música per mi ha estat una d'aquestes, i ara mateix n'escolto cada dia, ja sigui durant els trajectes o a casa, mentre faig feina, mentre netejo, mentre cuino...

He recuperat música que feia anys que no escoltava, m'he posat al dia i he descobert nous grups (o grups que ja existien però amb els quals no havia topat o no havia fet cap mena de cas). I em dóna un plus extra de motivació, d'energia. Té lloc una d'aquelles famoses lleis que diu que l'energia no es destrueix, sinó que es transforma. L'aparell es carrega quan està connectat a l'ordinador, i després, a mesura que sona, el nivell de la bateria va baixant. Però l'energia no desapareix, l'absorbeixo jo. I m'ajuda molt, sobretot perquè en moments on les coses em van bé, les petiteses que podrien fer baixar el ritme o desmotivar-me es dilueixen en un mar de notes i es perden. De vegades ho fa la lletra, de vegades un ritme que et fa ballar o fer petar els dits, de vegades un peu inquiet que sense adonar-te'n acompanya la melodia. 


19 de setembre 2011

Oncle Sam [RC]

Palpitacions, suor freda, llengua immòbil, vermellor, calor i la impossibilitat d'articular paraula. Així se sentia cada cop que quedava amb ell amb la intenció de parlar clar d'una vegada, de deixar-se anar i dir-li que li agradava, que li agradava molt. Que ho desitjava tot, d'ell. Que el seu únic desig des de feia mesos era que ell pogués veure en ella una desena part de tot el que passava pel seu cap cada cop que el veia. Ara bé, la inseguretat i la manera com s'infravalorava deixaven al descobert que aconseguir-ho seria tota una proesa, si és que allò es feia realitat algun dia. No sabia què dir, ni quin era el mitjà adequat per fer-ho. Internet, sms o cartes acabaven semblant-li una via poc personal i freda, però és que el cara a cara el perdia al primer assalt. Pitjor encara, potser ni entrava al ring.

Un dia, va tenir una idea. Anomenar-la "brillant" era exagerar, senzillament creia que era a mig camí: més covard que un cara a cara, més personal que una carta o correu electrònic. Internet, un programa de retoc i una impressora.



Volia deixar-ho a la porta de la seva habitació de la residència on s'estava entre setmana, acompanyat d'un cd: no es veia capaç de donar-li a la mà. Li havien aconsellat que no ho fes, que busqués una alternativa a la seva timidesa, però que aquell cartell sobrava: l'Oncle Sam l'espantaria més que no pas una altra cosa. Mirada freda, dit interrogatiu, celles gruixudes i expressió severa. Donaria la impressió de ser una noia dura, dominant, poc flexible i intransigent. O encara pitjor, una sonada. Però ella hi veia un cartell personalitzat, i una cançó que si hi dedicava una estoneta, parlava per si sola. El cartell li recordava al somriure de la Monalisa, que hi ha qui hi veu una dolça rialla i d'altres una trista expressió melancòlica. Ella no veia en l'oncle Sam un vell emprenyat i amenaçador. Si tingués les pupil·les més centrades, encara. Però li cauen les parpelles, la mirada es suavitza, fins i tot pren un aire de súplica. Sent capaços d'obviar les lletres i les connotacions associades del cartell, l'Oncle Sam segons ella es convertia en una altra persona. Algú que potser podia ser capaç d'ajudar-la. O d'arrencar-li un somriure al seu destinatari, com a mínim.

Si ho feia, seria la seva manera. Fos bona o no.



Més i millors propostes a Relats Conjunts

16 de setembre 2011

BOE

Hi ha coses que em costen d'entendre, que poden ser més o menys enrabassades, però avui he topat amb una de les que s'emporta la palma: entendre un article del BOE. Rebuscant, mirant i intentant entendre les bases legals d'algunes beques he acabat amb els ulls com dues taronges. He apagat la pantalla de l'ordinador, com si en encendre-la de nou el BOE hagués de sortir explicat en vinyetes de còmic fàcilment intel·ligibles, i no pas escrites en llenguatge satànic... Però no hi ha hagut sort.

En teoria les bases són perquè tot aquell que hi estigui interessat ho pugui llegir i comprendre. Em recorda als exàmens tipus test fets a mala llet, amb enunciats impossibles i amb contradiccions per liar-te encara més i que no siguis capaç de treure'n l'entrellat sense un traductor al costat. Mentre llegia, he hagut de tenir un paper al costat, i mentre repetia en veu alta he intentat reescriure la frase, posant-hi símbols pel mig, sinònims i tot allò que em pogués ajudar a desxifrar el jeroglífic. Res de res.

Potser és la solució per si algun dia faig una sol·licitud i me la deneguen, no poder reclamar amb fonament. O si reclamés, que fàcilment em poguessin engegar "ho posa aquí, no ho has llegit bé".

11 de setembre 2011

Feliç Diada a tots!


La meva senyera virtual d'enguany. La de roba, al balcó.

09 de setembre 2011

L'home de pa

Avui pel carrer he vist a una nena que per berenar es menjava un entrepà fet amb un panet de Viena, d'aquests tovets. No sé si és que no li agradava gaire o si estava avorrida, però es dedicava a anar-lo rosegant per les vores, per donar-li forma de coses. Ella deia que l'havia convertit en una guitarra, i amb una miqueta d'imaginació potser sí, que ho era. Un banjo potser seria el terme més adequat. 

I això m'ha recordat a quan jo era petita, i quan visitava la iaia i ens feia el berenar. Quan sabia que l'aniria a veure sempre ens comprava un panet que feien en un forn del barri de Sants, i que tenia forma o bé de persona o bé cargol, depèn del dia. El cargol tenia la closca més o menys en forma d'ensaïmada, i d'una de les vores de l'espiral en sortien dues banyes, sempre cruixents. L'home tenia les cames i els braços que acabaven en punxa i eren gairebé tot crosta; en canvi el cap i el cos eren flonjos. Obríem el cargol per la closca i partíem l'home per la meitat com si li féssim una autòpsia; hi posàvem pernil i formatge i tan feliços. I l'home i el cargol estaven més bons que qualsevol entrepà del món.

En cap altre forn he vist que fessin coses tan bufones com aquella... Algú n'ha vist algun cop? Potser em penso que és una cosa molt exclusiva i resulta que és el pa de cada dia per vosaltres (i mai millor dit!). El proper cop que trepitgi aquell barri he d'intentar anar-hi, i si en trobo me'n penso comprar un i fer-me un entrepà!

06 de setembre 2011

En equilibri

Imaginem una imatge d'un paisatge típicament idíl·lic: posem-hi un paisatge de muntanya. Un llac en primer pla, amb muntanyes que treuen el cap de fons. Alguna d'elles enfarinada amb elegància, com si un pintor hagués decidit donar els retocs finals a l'obra mestra. Més enllà, no hi ha res. Un cel de color blau intens, gairebé artificial, amb quatre núvols que en trenquen l'harmonia. Al llac, la brisa remou les aigües, i s'hi dibuixen centenars i centenars de línies paral·leles, totes a l'uníson, en una mateixa direcció. 

Seure a la vora del llac. I observar. I escoltar. I tenir la sensació que tot està al seu lloc, que tot és com hauria de ser, i que no cal canviar res. Que finalment les coses estan en equilibri, i tu també. Renovat per dins, absorbint i nodrint-te tot el que hi ha al voltant. I no necessitar res més. Haver trobat per fi la peça del trencaclosques que et mancava.

01 de setembre 2011

Sàmara

Un petit plaer és agafar unes quantes sàmares dels arbres del poble i pujar-les a casa. I des d'allà, de tant en tant, agafar-ne una i deixar-la caure pel balcó, pisos avall. Observar com va caient pel seu propi pes, fent l'helicòpter, deixant-se endur per les ventades, prop de vint metres. 

Té un moviment que hipnotitza, i es desvia fàcilment, fet que demostra que les plantes també se les saben enginyar d'allò més bé per poder arribar més enllà de la minsa llibertat que els proporcionen les arrels que les ancoren a terra. I penso que està força bé, això: sentir-se estancat, lligat, empresonat, però tot i així seguir tenint recursos per arribar allà on es vulgui. Fer l'impossible per assolir un objectiu.

Em regaré més sovint, a veure si em surten sàmares a mi també!

28 d’agost 2011

Viatge llarg



Que no hi hagi penes, ni dreceres ni paranys.
Que no et faltin bons amics, que tinguis la ment en pau.

Que trobis tendresa i amors a qui estimar
i aigües tranquil·les on tu puguis fondejar.

Si la vida és injusta i algun cop et fa dubtar,
no et falti la força mai per poder continuar.

Que el camí et sigui fàcil i no t´aturis mai,
la nit és un viatge llarg, però s´hi ha de poder arribar.

Que no hi hagi penes, ni promeses, ni enganys.
Que ningú et digui mai per on has de passar.

Si el vent et ve en contra quan els temps siguin durs,
que sempre hi hagi una mà on et puguis agafar.

Quan les nits siguin fredes, que et puguis abrigar.
Que no et faltin mai companys amb qui poder conversar.

Quan el camí s´acabi o creguis haver arribat,
sigui on sigui aquest lloc, jo t'estaré esperant.

La nit és un viatge llarg, però jo t´estaré esperant.

26 d’agost 2011

Solitud


A la foto, el nenúfar sembla surar tot solitari enmig de les aigües, envoltat de verdor i res més. Fent la foto des d'un altre angle, però, es veuria envoltat d'altres nenúfars, d'altres colors. I ja no semblaria tan solitari. 

Està sol però mirat d'una altra manera sembla que estigui acompanyat? O està acompanyat però l'objectiu de la càmera no ha sabut veure-hi més enllà? Tot depèn del punt de vista, de com ens ho vulguem mirar. 

23 d’agost 2011

Collita

D'una petita planta de vinya que s'enfila formant un túnel que malauradament no porta enlloc...


...en poden sortir grums de raïm ben dolços, que si bé necessiten un temps de cocció, a foc lent, per estar al punt...


... arribat el moment la seva dolçor és deliciosa!


I d'un arbre com aquest...


...en pengen caquis encara massa verds, que quan madurin faran patir les branques!



I el pi, ai el meu pi! Sembla no tenir fre quan es tracta de créixer... (per als que no el conegueu, podeu fer-ho aquí)



I amb quatre fotos podem inaugurar el que s'ha convertit en el post nº600! Anem avançant, pas a pas!

19 d’agost 2011

Senyals

No sóc dels que creuen que el nostre camí està fet. Que malgrat que tinguem la sensació que som amos de la nostra vida, els fils que la condueixen ja s'han teixit i que inconscientment prenem decisions que ja han estat preses. Que el camí ja existeix i que no el construïm nosaltres a mesura que caminem. No, no penso així. Si ho fes potser no em preocuparia tant per les coses, perquè de què serviria si igualment acabaré a punt concret? On quedaria l'esforç, l'atzar?

Això no vol dir que no tingui un punt de misticisme dins meu, i que de vegades, quan passen certes coses li trobi un sentit especial. Coses concretes, potser tonteries. Si ha passat, potser és que havia de passar i que això comporta canvis en el que vindria després, ja sigui per evitar accidents desafortunats, o privar-nos d'alguna delícia. La interpretació de les senyals no sempre ha de ser positiva, també pot convertir-se en una putada. 

Com a tall d'exemple, una tonteria que ha motivat la publicació d'aquesta entrada. Tenia un post que havia estat escrivint a trossos, mica en mica ampliava l'esborrany. No el publicava perquè no sabia si fer-ho, i resulta que ahir, modificant-lo, no sé què vaig fer que Blogger me'l va esborrar. La pantalla en blanc, com si no hi hagués hagut mai un trist caràcter allà. I el que de vegades pot ser una salvació, el autosave automàtic, en aquest cas va fer que per més que jo piqués el Ctrl+Z no hi hagués manera de recuperar l'escrit.

Hi ha qui parla de senyals i de la seva interpretació, de saber-los captar i decidir fer-los cas enlloc d'ignorar-los. Altres es refereixen a la casualitat, a l'atzar. Cap crec que sigui millor que un altre, ni tampoc incompatibles: si bé ser racional ens empeny cap a ser escèptics envers els senyals, deixar-se endur de tant en tant i posar-se una mica místic també li trobo el seu punt d'encant...


Marxo uns quatre o cinc dies a un indret remot del món sense connexió, així que fins aviat! Porteu-vos bé!

17 d’agost 2011

Vorejant la mar

Seu a la vora del mar, amb els genolls que gairebé li toquen la barbeta i amb els braços embolcallant les cames, convertint-se en una bola que amb una empenta podria començar a rodar per la sorra. Els braços, morens i mig emblanquinats de sal. De tant en tant recolza la barbeta sobre el genoll, i amb la llengua es llepa una mica el braç, fent un tast de la seva pell. Un vent suau li fa voleiar els cabells, i cada dos per tres un parell de dits els rescaten i els col·loquen de nou rere l'orella. I així, asseguda i amb les onades jugant amb els dits dels peus, pensa. Pensa en tot i en res, pensa potser fins i tot massa. En tot el que ha fet, en el que no, i en el que li queda per fer. Llença preguntes a l'aire, però la mar avui no està per xerrameca. Els dubtes sense resposta es mantenen suspesos en l'aire, i la brisa li retorna a les orelles, i ressonen una vegada i una altra com un eco persistent.

Recolza les mans a la sorra humida i s'aixeca. El mocador que duu com a vestit voleia, deixant entreveure un banyador marró una mica desgastat i unes cames plenes de sorra. Desfà el nus, deixa el mocador ajagut sobre la sorra amb una pedra que el fa presoner, i entra a l'aigua, lentament. L'aigua progressivament li va cobrint els peus, els turmells, les cames. A l'alçada dels genolls les onades piquen amb força, cal oposar resistència per no caure. L'aigua no és gaire clara, però tot i així permet rastrejar el voltant. Amb la mirada fixa al fons recorre uns quants metres, fins que troba el que busca: ho localitza, tanca els ulls, s'enfonsa a l'aigua, allarga la mà, palpa la sorra i un cop aconseguit l'objectiu, surt a respirar de nou. Amb la mà comprova que sigui allò que buscava, i segueix buscant. Quan ja en té tres o quatre surt de l'aigua, però abans fa una immersió completa, mullant-se el tronc, la cara i els cabells, fent el mort i deixant-se endur.

A fora, amb l'aigua cobrint-li els turmells, subjecta una de les pedres amb l'índex i el polze de la mà dreta. Observa les onades, esperant el moment precís, just quan la mar té uns segons de calma. L'onada arriba de mar, creix, trenca arran de costa i tot seguit l'aigua recula lleugerament, atemorida. En aquell instant, quan la següent onada encara no fa acte de presència, llença la pedra amb força, paral·lela a la superfície. Com si l'aigua cremés, la pedra fa saltets, deixant al seu pas petits cercles que es van fent grans, que s'ajunten amb els cercles veïns. Quan una nova onada trenca amb força a la platja, els cercles suren damunt l'escuma blanca i deixen d'existir. De la mateixa manera, les seves passes desapareixen ofegades pel vaivé del mar, que n'esborra el rastre com si ella no hagués estat mai allà.

14 d’agost 2011

38 hores

Sessió de cinema nocturna amb sandvitxos de pernil i formatge, picant fruits secs a les tres del matí i cafè sobre la taula.

En resum, 38 hores sense dormir. He caigut i m'he llevat renovada, i amb la il·lusió d'haver tingut la millor vetllada d'aquest estiu.

12 d’agost 2011

Reservat

Conec indrets bonics, d'altres curiosos, relaxants o sorprenents. A alguns hi he anat, i d'altres estan en una llista d'espera esperant ser descoberts, i aquesta època de l'any, de vacances i amb estones buides, sembla ser un moment ideal per poder fer aquest pas. 

Hi ha un petit inconvenient, i és que n'hi ha alguns que estan "reservats". Amb això vull dir que estan vinculats a una companyia en concret, que m'agradaria compartir-ho amb certa/certes persones, no amb qualsevol. És com si la màgia del lloc aflorés amb aquesta gent, i en cas contrari es perdés en un espai buit en el qual no es pot percebre. Potser és una mania, però hi ha indrets que crec que si els visito en unes condicions determinades és com si els pogués observar amb unes ulleres especials que el fan veure d'un altre color, amb un altre gust.

Qui em diu que aquesta situació amb la gent amb qui ho vull compartir arribarà algun dia? Ningú. De tota manera tinc molts anys per endavant. I de moment, encara tinc paciència.



10 d’agost 2011

Desfotografies

Amb les noves tecnologies, l'art de la fotografia ha pres una nova dimensió. Per als nostàlgics potser es perd "l'essència", el revelat, el no saber com ha sortit la fotografia fins que no la tens impresa en mà... He de dir que jo algunes d'aquestes coses sí que les enyoro una mica. I és que tenir un rodet a punt de revelar dins un potet negre i no poder-lo obrir era molt temptador, per exemple...

Però les càmeres digitals ens han permès un munt de coses, també: el zoom, veure com ha quedat la fotografia i poder-la esborrar, retocar, tenir-les en format digital dins un suport tan petit com pot ser una targeta SD, poder-les enviar per correu, no haver-les de revelar... El fet és que aquest últim punt és un gran estalvi per a les butxaques de tots nosaltres, i si ajuntem aquest fet amb els múltiples models i qualitats de càmeres que hi ha al mercat, és fàcil entendre que s'hagi convertit en una activitat a l'abast de tothom. I en conseqüència també hi ha la moda que es podria batejar com desfotografiar, per anomenar-la d'alguna manera. Sol ser freqüent en edats adolescents, però no n'és exclusiu, sinó que jo l'he presenciat en edats molt més avançades també. Consisteix simplement en col·locar un dit amb problemes per estar-se quiet sobre el disparador, i fer fotos de tot. Absolutament tot. I sense cap criteri en concret, sense enfocar. Dos-centes fotos d'una mateixa persona en la mateixa posició, de les quals cent noranta-quatre segurament no són ni potables. Quaranta fotos d'aquell tros de pizza, trenta-vuit d'un mateix davant d'un mirall fent ganyotes estranyes... No sé, mil situacions diferents. El problema no considero que sigui fer moltes fotos, o que quedin desenfocades com a criteri artístic, o fotografiar textures, objectes d'aprop o de lluny, o voler immortalitzar moments, o que simplement agradi fer fotos... No és això. És diferent, i crec que no sabria explicar-ho. És una febre estranya, i potser qui més qui menys em tiraria els plats pel cap. O potser sóc jo, que no ho sé apreciar, però considero que se n'ha de saber, i que el trasllat d'aquest art un àmbit més quotidià s'està excedint i convertint en alguna cosa sovint pesada.

Segurament també hi poso el meu granet de sorra en ser tan imparcial, que jo sóc la primera que fujo d'un objectiu d'una càmera de fotos (ara bé, darrere la càmera sí m'agrada ser-hi). Però m'hi ha fet pensar ara que som estiu i per tot arreu veig que la gent penja milers de fotos de la sortida a la platja, de les vacances, d'aquell sopar, de les trobades d'amics... I, oh no, salveu-me, els reportatges interminables que alguna gent fa dels indrets que han visitat. Dins el manual de l'art de fotografiar també hauria d'haver-hi la paraula selecció.

08 d’agost 2011

Carta als cleptòmans

Benvolguts cleptòmans,


No sé pas quan vau començar a robar coses que no eren vostres, i em sembla que m'és ben bé igual. Tan sols us recomanaria que, per decència i consideració envers la resta del món, enlloc de fotre a la gent us dediquéssiu a administrar millor els vostres diners per si necessiteu alguna cosa, poder anar a l'establiment corresponent i comprar-ho. En resum, i parlant clar i malament perquè estic emprenyada: no em fot ni puta gràcia que m'hàgiu tret a la força el mirall del retrovisor esquerre. El carrer pot ser "de tots", però us faig saber que els cotxes que quan camineu tenen propietari, i que segur que si molts de nosaltres tinguéssim prou peles el tindríem ben guardadet en un garatge, sense patir per les pedregades, ni les gelades, ni cabrons com vosaltres. Tampoc hauríem de netejar-lo cada dos per tres perquè els coloms i els arbres l'embruten. Per tant, el carrer no és un desguace ambulant, senyors. Només espero que en l'intent de desenganxar el mirall, aquest se us hagi trencat a trossos. De moment, una part dels diners que tenia estalviats per fer petites coses aquest estiu hauran de ser invertits en reparar la vostra gracieta, moltes gràcies (afegiu-hi el to irònic si la vostra ment no arriba a fer tals interpretacions).


Atentament

Una conductora emprenyada.

05 d’agost 2011

El preu de l'aigua

És estiu, i quan fa calor ve de gust prendre alguna cosa a un bar o granja. I potser hi ha gent com jo que canvia una mica certs costums respecte l'hivern o altres èpoques. Per exemple, pot venir més de gust un granissat, o bé mantenir-nos en el tradicional cafè o te, però jo evito que estigui bullint i tinc tendència a demanar-lo amb gel. Fins aquí, tot manté una certa lògica. Ara bé, que pel fet de portar-me un got amb un parell de glaçons per abocar-hi el te calent em cobrin entre 40 i 50 cèntims més ho trobo força (no, millor dir MOLT) exagerat. Ja sense mencionar que d'un parell d'anys ençà, el preu del te en qualsevol indret ha incrementat de manera escandalosa. Aigua i una bosseta de te normal, sense gust especial, sense res més! No s'ha de posar el cafè a la cafetera, no s'ha de prémer perquè quedi més fort, no s'ha d'engegar la màquina de cafè... Com a molt s'ha de fer bullir aigua. I res més.

No em puc treure de sobre la sensació de sentir-me estafada.

03 d’agost 2011

Els jugadors de whist

En Xexu va recomanar el llibre al seu bloc literari, i abans de comprar-ne un qualsevol vaig agafar aquest, ja que n'havia fet una crònica interessant i la cosa pintava bé. Al seu bloc en va fer una ressenya força bona, de manera que per tenir una idea general de què va el llibre podeu passar-vos per allà.

El llibre m'ha agradat molt, els capítols curts fan que el puguis deixar en qualsevol moment per poder-te reenganxar més tard sense perdre el fil. Aquest fet també fa que sempre pensis: només un capítol més i el deixo... i es converteixen en tres o quatre més. M'ha agradat la manera de descriure que té l'autor, tot i que de vegades algunes descripcions se m'han fet massa llargues, en donar voltes sobre el mateix però dit amb altres paraules (sense ser gaire habitual, tampoc, no exagerem). El llibre és ple de referències de pel·lícules i grups musicals; n'hi ha moltes, moltíssimes. Normalment, quan en un llibre surt una pel·lícula o una cançó que desconec després m'agrada senti-la o veure-la, però en aquest cas em serà impossible fer-ne una repassada. He de dir que com que el protagonista ja passa dels quaranta molts dels grups musicals mencionats ni em sonen, de manera que segurament algú que visqués els vuitanta tal i com ho fa en Jordi gaudirà molt més amb aquestes anotacions que se succeeixen al llarg del llibre. 

L'evolució d'en Jordi és molt interessant i està molt ben treballada. Els fets que el van marcar de petit, el casament de la filla i una mena de crisi interna de no saber qui és, què vol, com ho vol... I tot això el farà viure situacions que de vegades freguen el deliri. 


Animo a tothom que se'l llegeixi, jo me l'he acabat força ràpid i n'he gaudit molt. Us en deixo un fragment que se'm va quedar:

És mentida que l'amor no duri per sempre, Halley. L'amor es manté inalterable al llarg dels anys. Aquest és el drama, precisament. És una qüestió que pertany a l'àmbit de la física. Com l'energia o la matèria, la quantitat d´amor que sentim no augmenta ni disminueix. El que ocorre és que el dirigim cap a objectius diferents. El nen s´estima molt a ell mateix perquè no hi ha ningú més. Aquest amor es va repartint quan descobreix els pares, els germans...Créixer vol dir aprendre a resituar aquesta energia sentimental. És com un capital que es manté estable, al marge d'interessos i inflacions. L´adolescent retira gran part de l'amor dels pares i el reinverteix en amics. Tenies raó quan deies que l'amor és massa important per deixar-lo en mans d'una sola persona. Enamorar-se és arriscar-se a fer fallida, ja que tota la inversió es concentra, i potser en algú que no es prou solvent. La resta de món desapareix, els amics i un mateix i tot, que deixa d'estimar-se. Quan estem en parella estimem menys els pares, quan arriben els fills estimem menys a la parella.

01 d’agost 2011

In fraganti

Presentar-se sense avisar en un indret i descobrir que quan hi arribo hi ha quinze persones fent quelcom que clarament preferirien que no hagués vist no té preu. És llavors quan tothom calla i n'hi ha un parell o tres que intenten que t'hi acoblis, en un intent desesperat "d'aquí no passa res". Però després del que he vist s'ha girat la truita, doncs sóc jo qui té la paella pel mànec. Faig el que he anat a fer, donant l'esquena, passant dels comentaris. M'acomiado secament, amb les paraules justes per no ser maleducada, mitja volta i cap a casa. 

Quina mania de voler quedar bé amb tothom. Si fóssim més directes i honests potser ens faríem mal, però a la llarga estaríem amb qui volem estar, i evitaríem tants i tants mal rotllos...

30 de juliol 2011

Tinc llibreta

Després del primer capítol, Tinc bata...

...arriba el segon capítol: Tinc llibreta!

La bata que tinc és la mateixa que tenia a 1º de carrera (si cliqueu a l'enllaç d'abans en veureu una foto) i per cert... Segueix igual de blanca!

La pregunta suposo que va més orientada cap a la llibreta. Quina funció li puc donar, i per què és un segon pas important en la meva carrera. Doncs un bon biòleg de laboratori apunta tot el que fa, els passos del protocol, els valors obtinguts, els resultats, els imprevists... I ho apunta tot en una llibreta. És a dir, que comença una etapa important, molt més que l'anterior, arremangar-me i fer pràctiques seriosament en un laboratori. Llençar-me de cap a la piscina, fer coses de veritat, veure que tenen una finalitat, treballar amb gent que en sap un munt, i obrir els ulls i les orelles per absorbir com una esponja tot el que pugui. 

Ja tremolo... però de l'emoció. I setembre és a tocar!

29 de juliol 2011

Ara sí que sí...

...Vacances!!!! Fa una estoneta que ja he plegat de la feina, comencen oficialment les meves vacances! Un mes de descans, que me l'he guanyat! La guardiola no està gaire grassa, de manera que ens quedarem per aquí, el bloc no descansa tot i que potser el ritme va a menys ;)

A partir d'avui, apago el despertador!



26 de juliol 2011

Desconeguts [1]

Avui he hagut d'agafar l'autobús i dos metros. Duia un llibre a la bossa que com que em marejo, no he tret a l'autobús. Escolto música, doncs. Però ai! En baixar al metro, al cap de l'estona me n'adono que no estic sentint res, allà la ràdio se m'atura. Decideixo fer un pas valent i treure el llibre de la bossa. La primera sensació de tenir lletres davant dels ulls és bona, així que segueixo. Tota contenta giro pàgina i continuo llegint. Davant, hi ha un noi que abandona la lectura i se'm queda mirant, però no sé pas què mira: no em mira els ulls, no em mira els cabells, no mira la jaqueta... Faig una ullada als cordons, per si de cas, i tampoc els duc deslligats. Es posa dempeus, el llibre i el diari sota el braç, la motxilla a l'esquena i baixa a la Sagrada Família. En el moment en què posa un peu a l'andana i gira cap a l'esquerra, veig que sota el braç porta el mateix llibre que jo

Suposo que ara ja sé què mirava.

24 de juliol 2011

Notar el pas del temps

De grans tots ens en fem. Els dies passen per tothom, així que potser fins a certa edat "creixem", però després passem a "fer-nos grans". A una assignatura de la carrera fa poc ens van dir que fins als 20 aproximadament anem creixent (el creixement no només és en alçada sinó també internament a nivell d'ossos), però després, un cop aquesta fase s'acaba, tot el que ve després ja és degeneració.

No em sento gran, sóc jove, però sí que noto que després de fer certes coses, l'endemà estic mig feta una coca, mentre que abans la resistència era major. De més petita era molt flexible i resistent, com de goma. Sovint portava blaus pel cos i no sabia com me'ls havia fet, ja que després dels cops, em feia una frega i apa, a seguir corrent! Divendres vaig estar tot el dia d'excursió amb els nens del casal on treballo, des de bon matí fins al vespre, i en arribar me'n vaig anar directament al sofà i no vaig anar a dormir gaire tard. L'endemà tenia la part superior del cos que em demanava que la deixés descansar on fos. No sé si el desgast mental té alguna mena de repercussió directa en l'estat físic, però estic fent un cap de setmana de vagància 100%!

20 de juliol 2011

I els comptes no surten

Evolució de les taxes de matriculació de la Llicenciatura de Biologia a la UAB (a aquest import caldria afegir el preu de cada assignatura):

- Primer any de carrera: 70.42€
- Segon any de carrera: 71,02€
- Tercer any de carrera:105,12€ (vaig trucar perquè creia que me l'havien colat...)
- Quart any de carrera: 137,42€ (vaig quedar perplexa, i això que era una mort anunciada...)

Quan el preu de la matrícula era d'uns 70€ aproximadament, aquests estaven desglossats en uns 60 i pocs com a Gestió de l'expedient acadèmic, el tradicional 1,12€ d'assegurança escolar i 8€ de Inform. i docum. de matrícula (que deu ser Informació i documentació potser? És a dir, fer hora i mitja de cua a Gestió Acadèmica o trucar un i altre cop ininterrompudament sense rebre resposta?)

Aquest últim curs (el meu tercer any), l'increment de més de 30€ i en conseqüència, sobrepassar els 100€ es desglossa com a 64€ de Gestió de l'expedient acadèmic, un 1,12€ d'assegurança escolar i, atenció, 40€ de Serveis específics, suport doc, que m'agradaria saber què coi vol dir i a què es refereix.

Enguany m'he deixat 137€ perquè aquestes meravelloses taxes de Serveis específics, suport doc, han pujat fins a 70€, és a dir, el que fa tres anys vaig pagar en general de taxes de matriculació!


Ho sento, però algú hauria de plantejar una hipòtesi amb fonament i fiable perquè necessitaria entendre aquest afany de buidar-me la cartera amb tan poca subtilesa... 

18 de juliol 2011

Discussions que no porten enlloc

No ens ha de caure bé tothom, ni podem portar-nos bé amb tothom. És qüestió d'estadística, de probabilitats: hi ha molta gent al món, moltes maneres de ser, molts caràcters. Per desgràcia segur que hi ha gent meravellosa a la qual no arribaré a conèixer, però també tindré la sort de no topar amb gent del tot desagradable. I aquesta mena d'anàlisi a gran escala es pot traslladar fàcilment al dia a dia. 


Si hi ha gent amb la qual estic en contacte cada dia i xoquem en certs temes, jo tendeixo cap a no tractar-los, intentar evitar-los i quan surten, enllestir-ho ràpid. I no és una manera simple d'espolsar problemes, perquè si bé estic d'acord que els conflictes s'han de solucionar, quan ja d'entrada se sap que hi ha temes amb els quals dues persones tenen punts de vista diferents no cal tampoc discutir en va. Cadascú pensa com pensa, en molts temes no hi ha una veritat ni una manera correcta de fer les coses, i el fet de discutir no farà que l'altre canviï d'opinió. I si ho fa, en molts casos crec que acaba sent una manera d'acabar la conversa i treure's de sobre a l'altra persona, o de que realment aquell ideal no el tenia tan aferrat com volia fer creure. M'emprenya que m'estirin de la llengua quan considero que un tema no cal encetar-lo, quan ambdues parts sabem com acabarem per haver discutit allò trenta mil vegades anteriorment. No m'agrada discutir pel simple plaer de fer-ho.


Hi ha gent que m'agradaria que entengués que no som compatibles. I que tampoc passa res.

14 de juliol 2011

Deixar enrere les mentides

De mentides n'hi ha de moltes menes, però hi ha aquelles que diem sense malícia, no amb la finalitat d'enganyar deliberadament sinó potser per emmascarar algun fet que ens avergonyeix, o alguna cosa semblant. De petits segur que alguna malifeta hem fet, i quan ens han preguntat si hem estat nosaltres, ho hem negat rotundament per veure si es podia encolomar el mort a un altre. Si més no, jo de petita en temes així em recordo poc sincera, la veritat. I és per aquest fet que, treballant amb els nens, em sobta la sinceritat de molts. És com si no tinguessin por a les represàlies, als càstigs, com si la rebel·lia estigués de moda. No dubten en negar allò que han fet i que és sabut que està mal fet, i exposen què ha motivat la malifeta amb arguments sincers... Sense tallar-se ni un pèl, amb tot el morro vaja! I moltes vegades em descol·loquen, suposo que per aquest enfrontament de personalitats, del que jo recordo que feia a la seva edat. 

No negaré pas que no sóc de les que té mala llet, costa fer-me enfadar i sóc molt de parlar i raonar el per què ho han fet, amb un càstig posterior si és necessari que mai és monumental. Potser això fa que sospesin causa-conseqüència i que pels petits càstigs que imposo potser no valgui ni la pena mentir. No ho sé. Però sempre és millor no tenir cap càstig que tenir-ne un de petit! No vull induir ningú a la mentida (encara que ho sembli!), però és que em costa acabar comprenent aquesta manera d'actuar de les criatures!

10 de juliol 2011

Mulla't 2011

5 remullades solidàries consecutives, que s'han convertit en espurnes de benestar i també en un repte personal, d'anar mantenint el ritme any rere any. Enguany la meva participació ha estat a la corda fluixa fins a l'últim moment, però una dosi de paracetamol i una empenteta ho han fet possible.


Cadascú té alguna habilitat, alguna cosa que fa millor que una altra, i una de les coses que a mi se'm donen bé és nedar, ja que he practicat aquest esport durant anys. I mentre pugui posar el meu petit gra de sorra per fer créixer la muntanya fent allò que sé fer, allà estarem.


09 de juliol 2011

Mossegar el terra

El dia que vaig parlar de límits, la veritat és que feia una dissertació una mica exagerada, crec que veia que vindrien moltes coses i em venia de gust fer la reflexió del "què passarà". Però en el fons em veia capaç: buah, jo contra el món! A per totes i podent amb tot, com sempre.

Perquè mai em canso de dir-ho, estic ben acostumada. No m'he fotut grans patacades, com a molt una petita ensopegada, però d'aquelles que ni tan sols caus a terra. I quan feia la meva dissertació, malgrat que la dificultat del que venia era com haver-se saltat dues pantalles de cop d'un videojoc, tenia l'esperança i la confiança que seguís el mateix camí.

Aquest cop la patacada sí que ha estat més forta. Crec que ja he caigut, ja he besat el terra. Potser només m'he pelat els genolls, res de traus ni de sang, però ja hem anat un pas més enllà. Em ve al cap allò de "Hem mossegat el terra sempre que hem caigut" dels Poemes i Promeses de Sau. Que no deixa de ser mentida en el meu cas, caldria treure aquest "sempre". Però sí que és cert que aquest cop la cosa ha estat més seriosa, que ja he tastat el terra, i la veritat és que el gust que té no és del tot agradable. Malgrat tot, pel mateix que he comentat abans, potser calia saber quin gust té, és una nova experiència de la qual espero poder-ne treure alguna cosa. No ets un superheroi, Laia, aquestes coses passen i tot té un límit, a veure si te n'assabentes d'una vegada

Després d'això, de moment el que em queda és la sensació d'haver envellit de cop, amb un cansament i mal de cap que arrossego tota la setmana. Al llarg dels últims dies, a partir del vespre m'he convertit en un ésser mig inútil i apàtic que s'estira pels racons, i del qual a les onze de la nit ja només en queden dues cames que arrosseguen manyosament el cos fins al matalàs. Esperem que no duri gaire i que la Laia que m'agrada ser torni aviat!

03 de juliol 2011

Dies que queden gravats

Avui he dormit deu hores seguides, i tot i així durant el matí i una part de la tarda m'he adormit pels racons. Al sofà mentre mirava la tele, a la cuina mentre esperava que bullís l'aigua dels macarrons, a l'habitació, en un intent de fer el llit... No cal dir que portava son acumulada i que vaig arribar cansadíssima!!! I també em fa mal una mica tot el cos. Però també m'ho he passat molt bé, o sigui que la cosa compensa!

Una nit de bivac al ras, veient un cel estrellat com no l'havia vist mai. Estels i més estels allà on mirés, la sensació de que no s'acaben mai i que jo era petiiiiita petita...

Excursions, camins pedregosos, d'altres verdíssims, d'altres enfangats.

Un bany a una piscina freda com el gel.

Compartir un croïssant de quaranta centímetres de llargada amb cinc persones.

I l'aigua brollant de les roques amb força, imposant-se a allò que troba al seu pas.


I moltes, moltes coses més que no tindria pas temps d'escriure i de les quals me'n deixaria milers.

Ara només em queda recuperar la veu... Algun remei per l'afonia?

23 de juny 2011

Anti-descans

Després de la revetlla m'escapo uns dies, i no pas sola... Amb trenta i pocs dimoniets de nou! Res de descansar, però espero tornar igual de satisfeta que d'esgotada.

Ens veiem a la tornada!



19 de juny 2011

Estretes relacions laborals

No fa gaire en Xexu parlava de les amistats laborals, de que per una raó o altra sembla ser que són efímeres, que malgrat lo fortes que puguin semblar, acaben esmicolant-se. 

Pensant en un futur, en el que de moment m'agradaria dedicar-me (que això no se sap mai com pot canviar), al meu voltant la cosa sembla anar una mica diferent. I és que no sé si és perquè dins del laboratori els científics investigadors hi passen més hores de les que seria recomanable, si la vida social fora d'allà es redueix al mínim o si bé hi ha alguna mena de component del material fungible que ho provoca, però hi ha moltes parelles estables treballant juntes. Als departaments de la meva facultat és gairebé la norma, la majoria de professors del mateix departament que m'han impartit classe estaven casats o eren parella. I fora d'allà també n'he conegut a molts altres que comparteixen casa i lloc de treball. És la manera més fàcil de conciliar ambdós coses? Jo sempre he cregut que no, que fins i tot podria arribar a ser poc recomanable, però quan t'agrada algú suposo que tampoc és el primer que es passa pel cap... 

Potser passa a totes les feines i parlo des de la desconeixença i la innocència. No generalitzo, però és l'àmbit que tinc més proper, i aquesta mena d'aparellaments tan freqüents m'han fet barrinar!

16 de juny 2011

Jo sóc jo

Cadascú és qui és, i cadascú és com és. 

Per tant, jo sóc jo. 

No sóc ella, ni l'altra, ni la de més enllà. Tampoc sóc aquella que ronda pel teu cap, aquella que has construït unint fragments, com si es tractés d'un trencaclosques. Aquella tampoc existeix.

No dic pas que no m'agradaria ser ella, o l'altra, o la de més enllà. Segurament sí que ho voldria, de vegades no em sé estimar, o em deixo emmirallar. Però no puc ser-ho, i intento acceptar-ho.

I tu has de fer el mateix.

14 de juny 2011

Necessito...

...alguna cosa així.

Font: National Geographic

(A pantalla completa millora molt)



11 de juny 2011

La destresa a la cuina


Quan es couen, quins esclats,
els ous ferrats,
fins i tot, si no es vigila,
poden fer alguns disbarats.


Així comença el poema que Miquel Martí Pol va dedicar als ous ferrats, i no podia estar més encertat. Els plats o menjars més senzills poden comportar un maldecap si no hi tenim la mà trencada, i a mi em va passar amb els ous ferrats. Em sortien força lletjos, i algun cop el rovell havia quedat massa cuit per poder-hi sucar pa. Un desastre... Però a base de fer-ne, tema solucionat. Ara fan molt goig!

L'odissea dels ous ferrats s'ha traslladat al cafè. Jo crec que fer un bon cafè té truc: el temps que el deixem al foc, la quantitat de sucre, el tipus de cafè... Jo no en prenc mai, de cafè, però aquestes setmanes necessito mantenir-me alerta des de bon matí i fins al vespre, sóc a la recta final del curs i està sent particularment dura. El fet és que m'he passat al cafè de bon matí, i no m'acaba d'agradar com em queda. Cada dia me'n faig un, però encara no li he trobat el punt... 

Per ser que té menys elaboració que un ou ferrat, em sembla que m'està costant massa!

08 de juny 2011

Equilibrista


Ja he caigut una mica. Estava al límit, mantenint-me en perillós equilibri sobre la corda fluixa. I les distraccions no es perdonen, ni la manca de concentració tampoc.

Encara sóc a la corda fluixa, abans de caure al buit he tingut temps, en un últim reflex, d'agafar-m'hi amb la mà. Ara només hi ha dos opcions: o acabar de caure o remuntar.

07 de juny 2011

Mètodes

Cadascú té la seva manera de fer les coses, les seves tècniques, els seus hàbits. N'hi ha de millors i de pitjors, o simplement hi ha el que a cadascú li funciona, que segurament no seria extrapolable a una altra persona. Cadascú és un món, i funcionem amb un mètode que ens hem establert nosaltres mateixos, que ens hem fet a mida, i que segurament per aquest fet és que ens funciona, ja que molts cops en intentar "imitar" mètodes forans no obtenim els mateixos resultats (tot i que "a aquella altra persona li funcionava la mar de bé"). 

El meu mètode em funciona, i si estic satisfeta amb la meva manera de fer, no tinc per què canviar-la pel sol fet que a un altre no li sembli bé. Alto, que no parlo de la manera de ser, dels retrets i les paraules desafortunades que tots podríem discutir, sinó de la manera de fer. I és que em costa entendre als qui no deixen fer a la resta al seu aire, els qui intenten desacreditar que fas i com ho fas simplement perquè no s'adapta als seus esquemes mentals. Hi ha molts mètodes que segurament no compartim, però no per aquest fet l'altre és pitjor o el nostre s'ha d'imposar. Tu amb el teu i jo amb el meu, i tots contents. Tant costa d'entendre?

03 de juny 2011

Juicy Salif [RC]



És molt frustrant no poder fer res. No poder avançar ni un pas. No poder saludar. No saber quan ni com abandonaràs el lloc on et van deixar, o si ni tan sols mai arribaràs a abandonar aquest indret. És molt frustrant tenir una vida tant avorrida. Encara fot més, però, no poder estar segur si ni tan sols tens dret a parlar de vida. Simplement sóc una cosa que pul·lula pel món.

Com a bon fag T4, m'agrada infectar E. coli. I comprendreu que aquests últims dies estic molt excitat, amb tant cogombre infectat!!! La cosa s'anima!! Alguns poden pensar que tan se val d'on vingui la infecció, que el fet ja està fet i que cal trobar-hi una solució únicament. Els més venjatius creuran que cal trobar el culpable i fer-li pagar aquestes morts. Com que tard o d'hora se sabrà tot, més val que us expliqui jo la veritat abans que el boca a boca acabi tergiversant les coses. La cosa és més complicada del que aparentment sembla...


Tot va començar quan uns microbiòlegs alemanys van topar amb mi per dur a terme una missió important que havien planejat amb un objectiu final molt clar: enfonsar la indústria del cogombre a Alemanya. Eren microbiòlegs mig bojos, el primer cop que els vaig veure ja m'ho vaig ensumar que no hi tenien res de bo, a la testa. Però els vaig escoltar atentament, la veritat és que el pla era esbojarrat però interessant alhora. El que més m'inquietava era el per què dels cogombres: jo no els hi trobo res d'interessant a les verdures, però no podia comprendre quina obsessió els havia agafat per evitar-ne l'entrada al país o, si més no, disminuir-ne notablement la presència. La resposta que em van donar va ser clara i inversemblant: odiaven el gaspatxo. I amb les últimes migracions d'espanyols cap al seu país temien que aquest estiu intentessin estendre el consum de la sopa freda arreu del país. No podien vetar el tomàquet perquè el pa amb tomàquet és una altra cosa, són paraules majors, deien. Però el gaspatxo... cada cop que pronunciaven la paraula es miraven els uns als altres i començaven a suar i a fer que no amb el cap. 


La idea era estendre la bactèria i que aquesta infectés a totes les importacions de cogombres. Després la infecció s'havia de frenar, ja que a més a més davant l'alerta el govern es posaria en contacte amb ells per trobar una solució a la catàstrofe. Em van suplicar gairebé de genolls que els ajudés quan ells em necessitessin, ja que si no controlaven bé la infecció, E. coli dins les fruiteries podia estar en contacte amb moltes altres verdures. Entre elles, el tomàquet. I sense pa amb tomàquet, repetien, l'entrepà no té cap sentit

La meva funció no era psicoanalitzar aquells tarats, sinó decidir si el pla m'interessava o no. Primer els vaig fer patir una mica, necessitava tenir clares les condicions del contracte i estar segur que jo després en sortiria amb les mans netes, que ningú vindria a fer-me retrets i que dels possibles efectes secundaris i mediàtics ningú me'n faria responsable. La veritat, però, és que des que m'ho van proposar a mi ja m'interessava aquesta treva: teca gratis!!!! Centenars i milers de cogombres, tots embolcallats amb milions i milions d'E coli per tot arreu on poder-me reproduir!!! La idea d'un banquet d'aquestes dimensions no podia ser més llaminera, però en situacions així cal fer-se el dur i no baixar-se els pantalons a la primera ni mostrar-se desesperat, que després se't pixen a la cara i perds tot el respecte.

Així doncs, vaig acceptar: m'allotjarien al laboratori en una suite espectacular, una placa de Petri de 5 estrelles amb tots els nutrients del món i una temperatura constant ideal per poder-me reproduir a gust. Quan E. coli hagués fet la seva feina i jo hagués d'entrar en acció, em polvoritzarien sobre centenars de cogombres recoberts de delicioses E.coli. I allà, festa de nou! A infectar-les tot reproduint-me, mentre que elles moririen. 

El pla era rodó si no fos perquè ells creien que encolomar el mort als espanyols seria més fàcil del que ha acabat sent. Amb tants merders interns que tenen semblava ser que estarien debilitats, fora de lloc, en alerta baixa. Però no ha colat, així que ara hi ha expedients i investigacions en marxa per tot arreu. Jo ja he confessat, o sigui que no en vull saber res. Me'n rento les mans. Ai, no, les fibres!


La meva proposta per Relats Conjunts!
------

Apunts:
- Demano perdó als microbiòlegs: no estan tarats!
- Es tracta d'un relat: qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat :)
- És impressionant com es pot començar a escriure un relat amb una idea al cap i com acaba degenerant d'aquesta manera...

28 de maig 2011

El plaer de ballar

Ja fa més de tres anys vaig fer una entrada sobre les abelles i el seu peculiar ball per tal de guiar als companys envers un bon banquet de nèctar.

Doncs bé, el company alasanid té memòria d'elefant i m'ha enviat aquestes vinyetes, que m'han fet riure molt! Espero que us faci riure una estona :)


22 de maig 2011

Tot-terrenys

M'espanta la gent que corre massa per la carretera. Jo condueixo, i no em desagrada tot i que no conduiria per simple gust de fer-ho, sense una necessitat. Però no corro més del necessari. Mai he passat dels 120 per autopista, i sempre he arribat a bon port i en un temps raonable, excepte quan he trobat caravana. 

M'irrita la gent que té massa pressa per arribar als llocs, i que conduint temeràriament, despistada o arrencant quan el del davant encara no ho ha fet, provoca topades i vidres trencats. Si fas tard, haver sortit abans, em sap greu però és així. I si no tens pressa, empassat les ganes de gresca. 

I m'emprenya que ja és el segon tot-terreny que, estant jo aturada, no calcula bé distàncies i em marca el cotxe, el meu trasto. Res greu, un petit bony i una ratllada, però l'ensurt no me'l treu ningú.

20 de maig 2011

Perdre el seny

Encara no tinc el diagnòstic sobre què n'hem de fer, d'aquests queixals... Però jo em pensava que el panorama seria pitjor! El del maxil·lar inferior dret sí que va empenyent a la veïna, però el dret no surt pas torçat. Els de dalt, l'únic que veig, és que potser els mancarà espai...

De tota manera és xulo veure les arrelotes que tenen les dents! Estan ben agafades eh! I als molars del maxil·lar inferior esquerre es veu bastant bé fins i tot la polpa. La polpa és el centre de la dent, la part que es veu més fosca; i el que es veu per sobre la geniva és la corona, feta d'esmalt i dentina, ben robusta. 

Ah! I és la primera radiografia que em faig per la Seguretat Social que, per fer-me-la, em deriven a Barcelona i que a sobre he hagut de pagar...

18 de maig 2011

Recuperar il·lusions

Posar il·lusió, èmfasi i ganes en allò que es fa ho converteix en una tasca menys feixuga, i fins i tot divertida i gratificant.A mi m'agrada motivar-me amb les coses que faig, normalment intento centrar-hi els meus esforços i fer que m'agradi (o com a mínim, intentar-ho). 

Però de la mateixa manera que m'agrada motivar-me, odio fer el camí invers quan les esperances i expectatives eren molt altes. I encara més per causes alienes. Vaig començar el curs amb unes expectatives molt altes amb certes matèries, i vaig anar forjant una xarxa força ben teixida on em quadrava més o menys tot. Però va arribar el típic aixafa-guitarres que, amb mala llet i desgana, va agafar les tisores i em va anar esmicolant el meu pla. I jo sense xarxa em perdo, i encara més quan cada cop s'està més a prop de prendre decisions importants. No parlo de cap atac personal, i suposo que no intencionadament, però és allò de que el mal rotllo es palpa a l'ambient. I encara que no es vulgui, entrar en un lloc amb l'ambient enrarit et condiciona molt, malgrat que els nivells de motivació siguin alts. 

Ha arribat, però, el salvador. Millor dit, la salvadora. Una senyora que de teixir em sembla que en sap un munt, i que m'ha arreglat la xarxa. Em vaig recuperant, tot comença a quadrar, a tenir sentit i a engrescar-me de nou, que falta em feia. 

I un nivell de motivació extra quan comença el Tourmalet no està de més... En teoria, a l'altra banda de la muntanya m'espera el meu futur.

12 de maig 2011

Cantar és divertit

Cantar és divertit, sobretot si no ho fas gaire bé.

Les cançons que em sé jo les canto al cotxe, quan vaig pel carrer escoltant-les, a la dutxa... No les crido als quatre vents, sinó que les cantussejo en veu baixa. Però tot i així segueixent sent intel·ligibles i identificables.

Sóc un clàssic de cantar sota la dutxa. És un fet inconscient, quan me n'adono ja ho estic fent, però tot i així m'encanta fer-ho. Tancar els ulls i mentre l'aigua va rajant entonar alguna cosa és un petit plaer. Normalment les afortunades són cançons que se m'han enganxat, tot i que hi ha clàssics que de tant en tant també cauen. A casa al principi reien, ara suposo que deuen estar acostumats.

Un petit problema que he detectat és que de vegades no faig el canvi de xip quan no sóc a la dutxa de casa. És a dir, que m'he adonat que canto en dutxes alienes, concretament a les de la piscina. I cantar sota la dutxa és divertit, però quan mentre em regalima l'aigua pel cap una veu al costat em diu esta también me la sé yo, em moro de vergonya...