Fila que fila...

Avui m'han agafat de l'espatlla i m'han fet una estrebada cap enrere, que a part de fer-me caure de cul a terra m'ha desfet una part de la costura del jersei que duia. Petites coses com aquestes es cusen a mà fàcilment, però jo alguns cops m'he passat hores per cosit alguna cosa que potser amb la màquina de cosir m'hi estaria molt menys; i de retruc els meus dits també ho agrairien. I és que no suporto les màquines de cosir... Em fan pànic!

No recordo cap tipus de trauma infantil amb una màquina de cosir. No m'hi he enganxat mai els dits, i algun cop recordo haver-la potinejat, de més petita, cosint retalls sense solta ni volta, simplement per provar. No sé pas d'on em ve aquesta fòbia rara, però a la màquina que hi ha a casa ni m'hi acosto. Està dins d'un petit moble, dins del qual també hi guardem papers d'embolicar regals i paper d'aquest de bombolles per embolicar coses que es trenquen. Doncs si he d'embolicar alguna cosa, la meva mare treu el paper d'allà dins. És com si per tocar-la se m'hagués de posar en marxa, tot i que sé que és una tonteria, ja que no està endollada. Tampoc m'agrada el soroll que fa, sobretot quan es comença i s'acaba la puntada, ja que accelera i desaccelera, cada vegada fent anar l'agulla amb més força amunt i avall, amunt i avall...

Fa molt de temps que no toco una màquina de cosir. Tampoc és que la necessiti gaire, cuido bastant la roba i no he de fer gaires sargits, exceptuant la vora dels pantalons que em compro, que sempre em van llargs. El cop que he suat més cosint a mà va ser un any que em vaig fer una túnica per una disfressa de carnestoltes, tot i que la meva mare es va oferir a cosir-me-la a màquina (ser tossuda és un altre defecte que tinc).

I ara... me'n vaig a cosir el jersei!

Majestuós

Aturada a la cruïlla del carrer València amb Passeig de Gràcia, m'he quedat embadalida mirant les llums del Majestic. Les cortines baixant pels balcons, unes grans boles daurades penjant de la façana... Una mica excessiu pel meu gust, però llampant, que suposo que és el que compta. Els que érem dins del cotxe hem començat una petita juguesca, de quin seria el preu d'una habitació doble per una nit. De sobte, algú diu: pregunta-li a aquells! Hem alçat la vista fins a l'últim balcó on dues figures blanques miraven els cotxes que passaven pel passeig de Gràcia. Bé, jo crec que el carrer el miraven poc, més aviat es miraven l'un a l'altre. Han acabat abraçats i formant una sola bola humana que es movia d'un cantó a l'altre de la balconada, tot i l'aire força fred que corria (que, segurament, tampoc els devia fer nosa). Anaven enfundats dins d'un barnús blanc, i diuen alguna cosa a la mà. Una copa, segurament. M'ha semblat tot molt disfressat, ensucrat i "peliculero", potser és que no tenia jo el dia romàntic. Però feia goig veure l'escena.

I després... el de darrere ha fet sonar el clàxon i he hagut de tirar milles...

Ni una dècima part

Font: www.ara.cat

Per tot aquell que m'ho ha preguntat, i per tot aquell que encara no m'ho ha preguntat:

les arques del domicili segueixen igual de buides!

Un nou membre a la família

Doncs sí, s'ha avançat al naixement del jesuset! El nou bloc (que ja vaig avançar que apareixeria)... ja ha arribat!

El títol finalment escollit ha estat Metablòlic. No és cap dels que em vau proposar al bloc, tot i que m'agradaven molt eh! L'arbre de la ciència i set-ciències estaven agafats (tot i que on n'hi caben dos n'hi caben tes, que diuen), i la resta també em van fer molta gràcia. Però amb Metablòlic vaig tenir un feeling especial des que el vaig llegir, deu ser allò que anomenen amor a primera vista. Em va agradar molt, i el vaig trobar escaient: metabòlic, un mot que en parlar de qualsevol tema relacionat amb el cos ja ve a la ment, i bloc, un mot que indiscutiblement no es pot desvincular del meu nou espai virtual. I ambdós junts, barrejats de la millor manera possible, han batejat el meu nou bloc. I no seria pas just que penséssiu que jo m'he inventat aquest nom... no home, per alguna cosa vaig demanar ajuda! La idea ha estat d'en pd40, blocaire mític d'aquesta catosfera que va traient el cap cada cop que apareix una nova proposta de Relats Conjunts.

Ja us aviso que sobretot s'hi tractaran temes de Biologia i relacionats. Hi ha temes que em queden massa lluny i dels quals no en tinc prou bagatge per parlar-ne, però ja veureu que el nostre cos i el que ens envolta pot arribar a ser un món fascinant!

Doncs res, obro l'ampolla de cava i serviu-vos-en una copeta! Queda oficialment inaugurat!

(tot i que patirà modificacions de plantilla... ja us aviso... no està del tot acabat!)

Font: Google

Quasi-patacada

El que em passa pel cap quan no tinc temps

Aquest bloc no sé com va començar. Vull dir la intenció, què pretenia, què hi volia posar. Al final, ha acabat sent un matxembrat de coses, de pensaments, fotografies, acords i coses que em ve de gust explicar. Tinc els cetacis una mica abandonats últimament, però és que cada post duia cua (tot no m'ho sé, hi ha una bona part de recerca!) I de temps... vaig escassa. És l'única cosa que se m'acut demanar als Reis enguany. Temps per fer més coses, per descansar, per rascar-me la panxa i llegir coses que no siguin articles o totxos de la biblioteca.

I és per això que he decidit...

Pam! I si ara poso que tanco la barraca, potser algú faria un sobresalt. O no, perdoneu la pretensió!

Doncs no, ja posats a ser de mentalitat recargolada i fer coses incongruents, he pensat tot el contrari: obrir un nou bloc.

M'agradaria desdoblar una mica el Cau, separar els articles més científics dels posts on em ve de gust buidar el pap amb bajanades (i quan molt de tant en tant s'il·lumina la llumeta, amb alguna cosa consistent).

Sí, em ve de gust tenir un lloc on explicar curiositats, fenòmens que estudio, pràctiques interessants que he fet, experiments casolans, notícies que he sentit... Si la cosa queda morta i no tira endavant, mala sort. Però em ve de gust intentar-ho, què carai!

Bé, i per acabar-ho d'arrodonir... Tinc un problema que espero que vosaltres em solucioneu. Exacte, amb tota la barra del món. M'agradaria que, si algú té una idea d'un títol que pogués estar bé pel meu bloc científic, que m'ho digués! Per la xarxa en corren molts, hi ha gent molt creativa, però està clar que la destresa de triar noms a mi no em va tocar.

Algú s'hi anima? Tenia pensat donar un premi al nom més original de tots, però, com en el cas dels noms, no se m'acut res decent. Ara que hi penso, podeu proposar les dues coses! Nom i premi! (mentre no sigui un viatge a les Bahames, nois...)

Gràcies anticipades! I... sóc tot orelles!

La postal

M'agrada fer manualitats, i entre elles, postals. Per aniversaris o festes de Nadal sempre he tingut costum de fer-ne. És una cosa de la qual no n'he esperat mai reciprocitat, ja que no ho faig pas per obligació, simplement gaudeixo fent-les i després enviant-les. Si agraden perfecte, i si no, doncs mala sort.

Enguany me n'he adonat de la forta regressió que han patit les meves postals. De més petita en feia moltes: pels amics, pels companys... Més tard, només en feia vuit o deu, pels amics més propers. Els últims anys només n'he enviat (o donat en mà, depèn del cas) tres o quatre. I aquest matí, he enviat LA postal. L'única que he fet, l'única que m'ha vingut de gust fer. Segur que cap de les persones a qui he deixat d'enviar-li la trobarà a faltar, però per sort, jo tampoc trobo a faltar el fet d'haver de fer-la.

Potser això diu molt de mi. Al llarg del meu camí molta gent ha quedat enrere, molta més de la que ha entrat. Moltíssima més. Sé que en part és per la meva manera de ser, puc ser esquiva i solitària, reflexiva, i pot arribar a ser difícil socialitzar-se amb mi.

I encara que sigui de manera insubstancial, tot queda reflectit en una postal.

Pautes

Em fa molta ràbia que es corregeixin treballs seguint unes pautes establertes, de les quals allunyar-se'n invalidi una bona resposta. Hi ha coses que són blanc o negre, i d'altres no. Fer un raonament diferent al que s'esperava no vol dir que aquest estigui malament, segons el meu parer.

Hi ha moltes maneres de veure les coses, molts plantejaments d'un mateix afer, i més quan l'assignatura convida a fer-ho, ja que la didàctica no és (o no hauria de ser) una ciència tan estricta i marcada com altes disciplines. No estic gaire d'acord amb la valoració que n'han fet, i com tot, el que més emprenya és haver-hi dedicat moltes hores i haver exprimit el cervell amb ganes, per obtenir-ne al final un treball del qual n'estava molt orgullosa però que no ha complert les expectatives del seu receptor.

No dic pas que estigui perfecte, però estava molt currat. El problema per mi és que no em convencen els seus arguments, els trobo superficials i agafats amb pinces. Ho podries haver fet "d'aquesta altra manera"... Ja ho sé que hi ha moltes maneres de fer-ho, però m'agradaria saber per què la meva no és vàlida! I no ho trobo "rebuscat", sinó al contrari, molt fàcil de comprendre, entenedor! El que més em sobta és que farà unes dues setmanes ens remarcava: "no els subestimeu (referint-se als alumnes), poden arribar molt més enllà del que us penseu. El problema és que tenim tendència a anar amb prejudicis i a creure que no ho arribaran a comprendre, i els hi donem tot molt mastegadet. Ens costa tenir aquest vot de confiança perquè amb nosaltres no l'han tingut, nosaltres hem estudiat molt amb el llibre davant i memoritzant". I llavors, ara a mi m'agradaria saber quin problema té el meu treball...

Però com sempre acaba tocant callar, perquè si un no baixa del burro, l'altre menys. I qui té la última paraula sempre és el mateix.

Fins la fi...

Sense doble sentit.

Ni records.

Tan sols ha sonat a la ràdio... I m'ha agradat tornar-la a sentir.

Dissertacions de demà

Els que ja fa un temps que passeu per aquí sabeu que sóc indecisa de mena, que em va costar molt triar què volia fer aquest any, quina especialitat de la carrera escollir. Com a mínim he de dir que crec que no em vaig equivocar, m'agrada el que estic fent i les assigantures es nota que estan molt més currades que no pas els anys anteriors, sobretot a nivell de pràctiques.

Tot i així, sent l'última promoció de Llicenciats en Biologia que hi haurà a Catalunya, la pressió per acabar quan toca, no suspendre'n cap i tenir clar el futur que ens estem construint segueix present, i ens segueix perseguint. I una de les coses és escollir, en el cas que es vulgui, el lloc on preferiries fer pràctiques d'empresa.

Òbviament en tinc ganes i és una de les coses que sempre he volgut fer, i que faré. Però no sé on ni de què. El que més em "tira" és biologia cel·lular (en moltes de les seves variants) i immunologia, però no ho tinc clar. Tampoc sé si fer-ho en un departament o bé en una empresa externa, si fer-ho l'any vinent o un "cinquè any", quan ja hagi acabat les assignatures i no hagi d'anar faltant cada dos per tres perquè tingui pràctiques. Si quan acabi vull demanar una beca per marxar uns mesos a fer pràctiques a fora o si vull començar un màster i fer un doctorat (que ara va tot lligat). Això em motiva, dedicar-me a la investigació ha de ser interessant i m'agradaria fer-ho, però alhora espanta... Sense beca, no es va enlloc (bé, amb la butxaca plena pots anar tirant endavant, però... no és el cas!), i a part, són molts anys. I quan acabi? Oposicions? Post-doc? Amb tot això me n'adono que necessito urgentment trobar una font d'informació on saber què puc fer, i tot el que comporta. Massa coses al cap i poca projecció.

I pensareu, i què coi sap aquesta noia? Doncs res! Res de res! Bé, sí, que m'agrada la Biologia i que sempre estaré carregada de dubtes!