29 d’octubre 2010

Manies absurdes

després d'una setmaneta torno a ser per aquí. Una mica d'abandonament del bloc per causes alienes a la meva voluntat. Simplement, que després de fer tantes i tantes peticions, encara no hi ha ningú que hagi allargat els dies fins les 26 hores. Doncs no senyor, no em sembla bé. Per una cosa que demano...


Aquests dies de tant anar amunt i avall, i fer pràctiques, i classes, i repassos, i estudiar, i, a estones, dormir... He descobert petites accions maniàtiques que tinc, aquelles coses que es fan sense pensar-hi. Una d'elles, i que m'ha semblat curiosa, és que els pocs cops que agafo l'autobús, en baixar sempre miro el seu número, que és com si fos la seva referència suposo. Els autobusos del poble són vermells, tenen el número a la part dreta del darrere i és de color blanc. I és una petita mania de la qual n'he intentat extreure la lògica, però no sé pas si me n'he sortit.


I és que tinc una hipòtesi. Remenar la bossa un cop has baixat de l'autobús i veure que t'has deixat alguna cosa a dalt, és molt frustrant. De res serveix córrer al darrere si ja ha marxat, i ja pots donar per perdut el que t'hagis descuidat. Cada cop que pujo a l'autobús, després de picar el bitllet, el torno a desar dins el moneder i el poso dins la bossa que porto. I m'assec. I abans de baixar a la meva parada, com que la bossa és grossa i no té una cremallera a la part de dalt, torno a revisar que el moneder sigui a dins. I si no el dugués i me'l deixés al bus? Cancel·lar la targeta (tampoc en traurien gaire cosa, però per poc que hi tinc...), renovar carnets (DNI, el de conduir, el de la universitat, la targeta sanitària...) Bufff!!! Molts merders que només fan venir mal de cap en pensar-hi. Però, i si tot i fent aquesta última revisada, tinc un "despiste" i me la deixo a dalt?? O si em descuido alguna altra cosa que tingués un valor especial? Llavors què, eh?? Doncs jo crec que el meu cap, al llarg dels anys, ha anat forjant dins seu una teoria de que si truco a l'empresa dels autobusos i els hi dic que he perdut una cosa important allà dalt, avisaran al senyor conductor per la ràdio aquella que sembla un walkie i me la guardaran fins que jo la vagi a buscar a cotxeres, si cal.


I cada cop que hi penso, en aquesta hipòtesi, me'n ric una mica més de mi mateixa i penso com en puc arribar a ser d'ingènua...

20 d’octubre 2010

Noia llegint una carta davant una finestra [RC]



Com cada primer diumenge de mes, la carta havia arribat puntualment. El sobre, sense cap arruga. La direcció escrita amb una cal·ligrafia deliciosa. I el segell, ben posat a la part superior dreta. Per la part del darrere, el contingut del sobre estava segellat sota una marca de lacre color vermell intens, on s'hi podia identificar el relleu d'un escut que ella no havia vist mai abans. Bé, sí, l'havia vist en totes i cadascuna de les cartes que li arribaven mensualment des de feia un parell d'anys. A la part del remitent, però, no s'hi llegia res. No sabia ni qui era ni on viva la persona misteriosa que li enviava les cartes.


Que el seu corresponsal fos un individu misteriós no era pas el que més la neguitejava, sinó el contingut de les cartes. Encara recordava el primer cop que va obrir una d'aquelles cartes... S'esperava qualsevol cosa: una carta d'amor, una amenaça, una notificació de defunció d'un familiar... Però allò no. Cada carta que li arribava estava plena, pleníssima del no-res. Fulls molt polits, emblanquinats, que es veien de qualitat. Normalment n'hi havia un, però algun cop el sobre havia arribat més carregat. Primer va pensar que era una broma, però després se'n va desdir: algú es gastaria tants diners en paper del car, en posar-ho dins d'un sobre i fer venir un carter expressament fins a aquest racó de món tan sols per gastar una broma? Si l'objectiu era espantar-la aquest no era un bon mètode, la curiositat superava la basarda. No creia que allò fos una broma, sinó alguna cosa important.


I si ho era tant, d'important, potser la clau és que estava escrit amb algun tipus d'estratagema per tal que el seu destinatari ho pogués llegir, i ningú més. En algun lloc hi havia algú que confiava en que ella fos capaç de descobrir quina tècnica s'estava utilitzant per escriure els missatges, potser. Ho havia provat tot, tot el que li venia al cap: havia espolsat cendres per sobre per si estava escrit amb cera blanca; ho havia posat sobre un ferro roent perquè l'escalfor faria aparèixer un text escrit amb suc de llimona; havia mullat el paper perquè havia sentit a dir que certs missatges secrets es podien llegir d'aquesta manera... I res de res. Els fulls continuaven buits, ben buits. Més o menys socarrimats, bruts i molls, però buits.


Cada dia, de bon matí, quan el sol li il·luminava la cambra, agafava una de les cartes i se la mirava i remirava, i la posava a contra llum... Esperant que per art de màgia hi aparegués alguna cosa.


Més propostes a Relats Conjunts!

14 d’octubre 2010

OL'Gospel

Església a les fosques, tan sols la part de davant de l'altar il·luminada. Tres noies davant de tres micròfons comencen a cantar a capella. I mica en mica, de tots els punts de l'altar, en comencen a sortir més cantants, que es van afegint al cor. Ritme acompassat, samarretes verdes amb armilles negres a sobre. Mirades de complicitat entre ells, fluidesa, desimboltura.

Acabo de venir d'un concert de Gospel que feien a l'església de Cerdanyola, un acte dins el marc del Festival Internacional de Blues que es fa cada any. El grup es diu OL'Green, i són meravellosos. El cor està format per gent jove, fresca i dinàmica a qui li agrada cantar, passar-s'ho bé mentre ho fa, i fer-t'ho passar bé a tu. Aquesta és una de les millors coses que tenen els grups petits, poc coneguts: es respira un entusiasme i una passió que difícilment es troba en altres llocs, que quan es creix com a grup i s'és reconegut, jo crec que es un sentiment va perdent.

Amb clau d'humor, anaven presentant les cançons que havien inclòs dins el seu repertori: gospel clàssic (poquetes), i reinterpretacions de cançons rock i pop que tots hem sentit alguna vegada, però en estil gospel. I no s'estaven quiets: coreografies senzilles, molt expressives, ben coordinades i treballades... I és que semblava que suressin en l'ambient. Al final de cada cançó, allaus d'aplaudiments. I és que s'ho han merescut de totes totes, se'ns han posat a la butxaca en un obrir i tancar d'ulls.

When the saints go marching in, la típica de la peli Sister Act (que no sé com es diu), Let it be, un parell de Queen, unes tradicionals de Sudàfrica, de l'ètnica negra esclavitzada a les mines, l'himne de l'alegria, La vie en rose, Hymn of the battle, i moltes que em deixo, que coneixia i que no coneixia, però que eren igualment precioses. Buff perdó pels títols, però no me'n sé gairebé cap... Les cançons les vaig relacionant amb pelis o qui les canta. I, com no, un apoteòsic final amb el Oh happy day :)

Si algun cop teniu l'oportunitat de veure'ls us els recomano sense cap dubte. Passareu una molt bona estona!



13 d’octubre 2010

De gala


Mentre feia un treball amb unes companyes, assegudes a uns mòduls de taules i cadires que hi ha als passadissos de la facultat, se'ns ha creuat un noi i el seu grup d'amics. Feia patxoca, i destacava entre els altres: anava amb traje. Perdoneu el castellanisme, però en català el mot vestit podria portar a confusions: no anava amb un vestit de senyora, ni plisat ni amb puntilla, ni de faldilla llarga ni curta. Duia una camisa, corbata, americana, pantalons de vestir i sabates negres enllustrades. La facultat de ciències no és precisament un lloc on hi puguis trobar gent tan ben vestida, tots anem poc arreglats generalment. Fins i tot costa trobar noies amb sabates de pam, cosa molt habitual en altres facultats.

Doncs bé, després d'aquesta imatge tan curiosa, ha tingut lloc l'hora en què s'acaben les classes (10 minuts abans de cada hora en punt), de manera que els passadissos s'han omplert de gent, de molta gent en totes direccions. Molts nois, moltes noies, molts portàtils, moltes bosses amb carmanyoles, moltes noies, molts nois amb traje... espera!!! Molts nois amb traje! Com a mínim n'he vist uns vint. I tots ells vestits amb més o menys gràcia, més o menys aconjuntats, més o menys clàssics... Però tots amb la corresponent camisa, corbata, americana, pantalons de vestir i sabates negres enllustrades.

Ha estat llavors quan he fet el comentari: m'ho sembla a mi o avui hi ha molta gent ben vestida voltant per la facultat? Què passa aquí?

Una de les meves companyes m'ha dit que a ella pel feisbuc li havia arribat un esdeveniment que posava alguna cosa així com "Ponte traje, va a ser legendario". I he començat a lligar caps... Traje... Legendario... Increïble. Qui no hagi vist o sentit res sobre la sèrie Como conocí a vuestra madre s'haurà quedat igual. Doncs he decidit furgar una mica més ne aquesta fer hi he trobat això:


Foto: extreta del la pàgina de facebook International Suit Up day


Una xorrada com una altra, però que ha donat tema de conversa durant una estona i que... Coi, he arribat a la conclusió que hi ha físics, biòlegs i bioquímics (els quatre o cinc engalanats que he identificat) a qui vestir-se de gala els hi senta molt bé!

11 d’octubre 2010

Parets


Casa meva té parets que parlen, i parets que només escolten. O de vegades sí escolten però t'ignoren, perquè el que dius no és prou interessant.

També hi ha parets impertinents, parets feixugues i parets que tot ho xerren.

Són parets transparents, que poca cosa amaguen, sinceres.

Però totes són parets mestres, que si no hi són, la casa va coixa i la notes buida. Una casa sense parets pot fer goig, ser més espaiosa, però si la casa és gran i tu petit, de seguida et notes envoltat de buidor, de l'eco que rebota per tot arreu.

Al món, hi ha gent sense casa i cases sense gent. M'he d'acostumar a les cases sense gent...




07 d’octubre 2010

Contrail

El que uns diuen que podria ser perillós... Jo ho trobo ben bonic un dia pel matí!






No són núvols... que jo vaig veure els avions com deixaven l'estela! :-)

03 d’octubre 2010

La necessitat d'ensenyar ciències

A l'assignatura de Didàctica de la Biologia, una de les primeres qüestions que vam debatre va ser si calia que la ciència s'ensenyés a tothom, i fer-ne una explicació raonada. Després, ho vam posar en comú, a veure en quins punts coincidíem i en quins no.

És una pregunta una mica surrealista si estàs envoltat de futurs biòlegs. Òbviament, tothom va apostar pel "sí". Sí a la ciència. Sí a la biologia. Sí a un mínim de formació científica, a tenir uns coneixements que, siguis qui siguis, et dediquis a el que et dediquis, considero que són necessaris.

La necessitat d'ensenyar ciències (parlaré de ciències però ho enfocàvem més aviat cap a la biologia, a les "ciències naturals"). És una font més de coneixement, del que som i del que ens envolta, que considero tan necessari com saber llegir o escriure. Hem de conèixer el món per poder-lo valorar, per poder-hi actuar, per saber com funciona. Molta gent se sorprendria tant si pogués fer una introspecció biològica... Es valorarien molt més com a persones, com a éssers vius.

A més, som individus que convivim en una societat i que estem connectats a la tecnologia i la ciència, hi convivim i tenim poder de decisió sobre ella. Avortament, cèl·lules mare, reciclar, canvi climàtic... Per poder ser crítics, tenir una opinió pròpia i poder eludir la quantitat d'informació de dubtosa validesa que ens arriba (el primer exemple que em ve al cap és la famosa Power Balance...), n'hem de conèixer alguna cosa, és bo tenir uns conceptes mínims dins el cap per poder actuar en conseqüència. Crec que a part de fer-nos créixer intel·lectualment, el pensament científic fomenta qüestionar-se les coses.

I finalment, un altre punt important... Molta gent considera la ciència un món a part, elitista, que de retruc cada cop sembla més obscur i estrany. Si tinguessin l'oportunitat d'indagar una mica en aquest món, canviarien radicalment. Cal donar, com a mínim, l'oportunitat de conèixer la màgia de la ciència. Sense aquesta inversió inicial és impossible poder-la desmitificar ni tampoc és possible que pugui agradar. Cal encendre primer la guspira, i el foc ja s'encendrà després. Un cop tothom l'ha viscuda, i l'ha après, és lliure de decidir si vol seguir aquest camí i enrolar-se com a científic o si bé prefereix continuar els seus estudis cap a una altra banda, o si prefereix el món laboral. Hem de deixar que la ciència agradi, que se'n pugui gaudir, i la resta anirà com hagi d'anar.


A l'hora d'exposar la nostra versió, la primera rèplica de la professora va ser que jo era una mica "romàntica" de les ciències. Jo ho enfocava una mica com si fos "una necessitat" de la societat, pel propi saber, pel propi nivell cultural mínim que crec que hauria de tenir tothom un cop abandona els estudis obligatoris. D'altres eren més "pràctics": la gent ha de saber un mínim de ciència perquè té poder decisió i actua en molts afers on la ciència n'és la protagonista. Per poder dir si estàs a favor o en contra, per tenir una opinió crítica. I hi estic d'acord, però... si per exemple encara no s'hagués seqüenciat cap genoma, i en el nostre dia a dia no hi hagués qüestions bioètiques sobre els transgènics o quins límits hauria de tenir la manipulació del genoma humà, etc... No caldria que la societat conegués què és un gen ni què és el DNA, simplement perquè no és "funcional"? Tot es redueix a això? Sé que la formació que es pot oferir no pot ser tan extensa com es voldria, però...


I que coi, que no fa pas mal saber de ciència!!! Ni que es tractés d'una malaltia infecciosa, el fet d'aprendre'n...