28 de setembre 2010

2x1

Combinar aficions és tot un goig. Pots tenir allò que t'agrada en la meitat de temps, o en la meitat d'espai. O fer barreges explosives que fins i tot poden donar bon resultat.

He provat fer un còctel d'aquests. No m'ha quedat del tot bé, però abans de dir-vos què és, us ho ensenyo.





Si el primer que heu pensat en veure la foto és: oh, quin pastís! ja em dono una mica per satisfeta. Aquesta és una de les aficions: la cuina. Més ben dit, les postres. M'encanta fer postres, però els meus utensilis de cuina són bastant precaris i bàsics. Res de thermomix, res de batedores elèctriques. Per fer pastissos jo encara sóc de les que té un minipimer i l'accessori per batre, i anar fent fins que el braç acaba mort, perquè pesa lo seu. I res de mànigues pastisseres, ja que no hi tinc gaire traça, no la sé fer anar gaire bé, sempre acabo malgastant molta crema.

I és per tot això que potser no s'endevina gaire bé el segon secret ocult del pastís. Què hi fa una galeta maria rodona allà enmig? I la xocolata? I les avellanes???

Doncs bé, potser amb la següent pista ho entendreu millor i podreu "endevinar" què s'hi amaga...

És... un pastís-cèl·lula!!!!

Sí!!!! La galeta?? El nucli, home!!! D'on, òbviament, podem veure que en surt un fantàstic reticle endoplasmàtic!! A baix a l'esquerra? Un preciós i magnífic mitocondri!! Les avellanes són la matriu, les ametlles filetejades la membrana externa, i la xocolata l'espai intermembrana (la membrana interna no es veu, ehem...). I finalment, a baix a la dreta, l'orgànul que m'ha quedat més amorf... L'aparell de Golgi!! Amb tres cisternes poc digitiformes i avellanes senceres fent de vesícules!!! Una fantàstica i dolcíssima cèl·lula!!! (permeteu-me la llicència de lo de fantàstica...)

Dintre d'una estona ja podré dir si està bo o no... :-P

26 de setembre 2010

De sota les pedres

És curiós com, de vegades, quan deixem de fer determinades coses, després les veiem per tot arreu... Com si haguessin estat latents sota les pedres i ara decidissin emergir del cau. Segur que l'explicació deu ser que abans no ens hi fixàvem i ara la ment i la vista ho analitzen tot més acuradament (o algun altre tipus d'argument d'aquest estil, solvent). Però no deixa de ser curiós.

Posar-se a fer règim i que al llarg de la ruta que es fa cada dia obrin nous forns/pastisseries, que en passar per davant et criden amb una aroma deliciosa.

Partir peres amb la parella, i en passejar pel carrer, veure's atropellat per parelletes agafades de la mà, a banda i banda de la vorera.

I segur que n'hi ha moltes més, que ara mateix no em vénen al cap. Quin futur més capritxós...

20 de setembre 2010

Llunàtica

Sempre se sol dir que ningú ens coneix tan bé com nosaltres mateixos, però la veritat és que crec que hi ha situacions que trenquen la norma. Sí que és cert que ningú pot entrar dins el nostre cap i saber què pensem, però també crec que molts cops fem coses o ens comportem de manera determinada sense ser-ne conscients o de manera impulsiva sense poder-hi posar remei. O com a mínim, a mi em passa.

M'han dit que sóc una mica llunàtica, que puc tenir canvis d'humor en poc temps. Ara contenta, ara trista. Que primer contesto amb un to afable i animat i al cap d'una estona, puc ser mig borde i estar decaiguda. M'ho ha dit gent que viu amb mi, que m'ha hagut de suportar moltes hores de la meva vida i que em segueix suportant. Mai m'ho ha dit ningú més. De cara a la galeria els qui em coneixen crec que em consideren una persona sociable i alegre. Amb defectes, òbviament. Tinc una mica massa sentit de la responsabilitat, i puc posar-me excessivament nerviosa en situacions d'estrès. I mil coses més. Però el que em sap més greu és això de ser mig llunàtica. No sé per què em passa, és una mena de reacció estranya i exagerada envers el que em pugui passar pel cap. Com si m'ho prengués tot molt a la valenta: pensar en alguna cosa trista o que em pot sortir malament, i canviar el xip. I quan me n'adono, ja és una mica massa tard i segur que m'he adreçat a algú de manera inadequada, sense que en tingués la culpa.

Però això sí que ho tinc: sé demanar perdó quan reconec que m'he excedit o he dit el que no tocava.

Llunàtica. A mi m'agrada més saturn...

17 de setembre 2010

Quan mullar-se és una necessitat

Diluviava, i tenia ganes de mullar-me. Però sóc a casa, no treballo pels matins (només algunes tardes) i encara no he començat les classes. La nevera mig plena, i el dinar fet. Cap urgència. No he quedat amb ningú. I a fora plou amb ganes, vull mullar-me. Si allargo el braç per la finestra no em mullo, ja que el vent bufa de l'altre costat i la teulada fa de porxo.

Quin rotllo. Podria inventar-me alguna excusa per sortir. Com per exemple, tenir unes ganes boges de menjar raïm i no tenir-ne a casa, i haver de baixar a comprar-ne.

Massa rebuscat. I tampoc calen excuses. Tenir ganes de mullar-me ja és en sí una raó prou solvent que justifica qualsevol tonteria que em vingui de gust fer.

Bambes, samarreta de màniga curta i pantalons llargs. He baixat a peu per les escales, he sortit per la porta i he començat a caminar per anar fins al primer semàfor i tornar.

Als cinc segons les gotes grosses ja m'havien mullat les espatlles.

Als vint segons la samarreta se m'enganxava a la pell i el color verd s'havia intensificat notablement.

Als cinquanta segons he arribat al semàfor. Una dona sota el paraigua esperava que es posés verd. M'ha mirat amb cara estranya de dalt a baix i m'ha dit que em constiparia. Li he somrigut, el semàfor s'ha posat verd i jo he tornat a casa corrent.

Un cop a dalt, m'he escorregut la roba i els cabells, i m'he posat roba eixuta. Però la sensació de l'aigua, l'olor... M'ha relaxat moltíssim. I això que el dia no havia començat gaire bé.

Necessitava un ruixat que fes net.

12 de setembre 2010

Moai [RC]







Poca gent coneix la història dels homes de roca. Homes forts i robusts que temps enrere van ser acusats de greuges que no havien comès, de trifulgues que no eren obra seva, i la sort no els va portar per bon camí. Pobres homes de roca... Com que crec que la seva història mereix ser explicada, jo mateixa m'encarregaré de que vosaltres pugueu fer de trobadors amateurs i la pugueu explicar a tothom. Potser aquesta és l'única manera de recordar-los.



Ja fa molts anys, tants que ja m'he descomptat, els homes de roca ocupaven una petita illa a l'hemisferi sud. Un petit racó de món situat a meitat camí entre l'equador i l'Antàrtida. Al vessant nord de l'illa sempre hi feia una temperatura agradable, uns 24ºC, i hi plovia de tant en tant. Hi havia selves frondoses, muntanyes verges i verdes i platges paradisíaques. En canvi, al vessant sud de l'illa les característiques climatològiques eren del tot antagòniques, i força semblants a les del continent antàrtic: fred, plaques de gel, muntanyes amb neu perpètua...


Els homes de roca eren força alts, i tenien una força desmesurada gràcies al material del qual estaven fets. Podien trencar cocos amb el dit del peu i construir-se una cova a la muntanya utilitzant només les seves mans per excavar. Solien freqüentar el vessant nord de l'illa, però tot i així de tant en tant feien excursions cap a l'univers gelat que hi havia a l'altra banda, ja que eren capaços de resistir qualsevol temperatura.


Però els homes de roca no eren els únics habitants de l'illa: l'havien de compartir amb els homes de gel, uns gegants de més de cinc metres que si els toquéssiu quedaríeu petrificats de per vida. I el seu caràcter feia honor al seu nom: eren més reservats, esquerps i poc oberts a les visites; i com molt bé haureu pensat, ocupaven el vessant sud de l'illa.


Ambdós comunitats van conviure durant segles perfectament, sense molestar-se els uns als altres, gaudint del que l'illa els oferia. Els homes de gel mai viatjaven cap al nord perquè no suportaven l'escalfor, però en canvi rebien visites dels homes de roca periòdicament. Si es creuaven en algun caminoi muntanyenc, se saludaven cordialment i cadascú seguia el seu camí. Dos comunitats diferents, dues vides diferents. I ningú es queixava.



Però sempre hi ha un "Fins que...". I el nostre va arribar fa uns quants segles. Durant dos anys, l'illa va embogir. Al nord hi va començar a fer un fred hivernal, i al sud la neu es fonia. L'illa s'havia invertit, i els homes de roca, estranyats però sense patir per les baixes temperatures, van decidir emigrar una mica cap al centre de l'illa per estar més còmodes. Però els homes de gel sí que en van patir les conseqüències, i van centrar tota la seva ira i el seu malestar cap als homes de roca.


Segons ells, la culpa de que les geleres avancessin a una velocitat vertiginosa era perquè la roca que hi havia a sota les estava desplaçant, seguint unes suposades ordres que el cap dels homes de roca havia dictaminat. Les allaus eren provocades pel moviment de les muntanyes de roca, que trontollaven quan els homes de roca les travessaven. La neu no quallava als pics més alts perquè aquelles muntanyes havien estat foradades per dins i hi havien construït xemeneies, el fum de les quals les escalfava. I els homes de roca estaven a totes les seves acusacions, a totes les possibles explicacions que intentaven trobar a aquell estrany fenomen. Era el joc dels disbarats, a veure qui la deia més grossa.


Un dia, de matinada, els homes de gel van decidir entrar en acció, amb tota la seva fúria. Els arbres començaren a perdre les fulles, les platges quedaren cobertes de flocs de neu i les coves inundades. Van provocar vents huracanats i gèlids que tot ho glaçaven, i que s'esmunyien pels petits foradets i porus dels homes de roca. A causa de les baixes temperatures i la humitat d'aquelles tempestes, els homes de roca van quedar petrificats, latents, esperant una solució càlida que no arribava. Amb el temps, la manca d'aigua i minerals els va anar debilitant, fins al punt que van perdre el coneixement. Però no eternament.


Poc a poc, l'illa tornà a la normalitat: el fred al sud, l'escalfor al nord. Els raigs de sol van anar desfent mica en mica els petits cristalls de gel que havien empresonat l'ànima dels homes de roca sota uns cossos inerts. Recobraren el coneixement, però no la llibertat. En obrir els ulls es van adonar que els homes de gel, durant la seva llarga letargia, els havien enterrat fins a les espatlles excavant a les muntanyes. Es trobaven envoltats de la seva pròpia essència, és a dir, de roca i més roca, i coneixedors de com n'era de dur aquell material, no van trigar gaire a abandonar tota esperança de poder-se alliberar. Amb les mans soterrades i amb la mínima mobilitat, no hi podien fer res. I allí es van quedar observant el mar del nord que s'estenia fins allà on arribava la vista, onejant lliurement, sense lligams, fins que la tristor els va acabar de consumir.



Avui en dia a l'illa només hi queden les estructures rocoses que segles enrere van acollir les ànimes bonifàcies dels homes de roca. Uns rostres durs marcats per la duresa del seus últims dies. Però si encara poguessin parlar, de ben segur que no ens cansaríem d'escoltar les històries que van ocórrer ja fa molts anys, tants que ja m'he descomptat, en aquella illa tan misteriosa.


Més propostes a Relats Conjunts!

10 de setembre 2010

Reciprocitat

L'etern dilema del donar i rebre.

He rebut més del que he donat, i al final me'n vaig començar a cansar. Les visites esdevenien cada cop menys freqüents. Les trucades, fredes i absurdes, plenes de convencionalismes, mots crossa i obvietats, van deixar de produir-se. Es va mig acabar el fet d'haver de quedar bé. Com em fot aquesta frase, o perífrasi, o el que sigui. Haver de quedar bé. Perquè és un membre de la família.

Però es va acabar el quedar bé, i suposo que va començar el quedar malament. Vaig deixar de comunicar-me amb algú que cada cop que jo trucava, percebia a l'altra banda del fil unes ganes boges de penjar.

L'últim cop que en vaig saber alguna cosa va ser pel meu aniversari. La trucada va durar exactament vint-i-tres segons, i perquè vaig esperar a que pengés. Hola, moltes felicitats, bé penjo eh, i adéu. Res més. Sincerament, qui no tingui ganes de parlar amb mi no cal que ho faci. Potser ho trobaré a faltar, però em fa més mal el fet de sentir que sóc una obligació.

Avui he sabut que aquesta persona està malalta, que té càncer. I torna el dilema del donar i rebre. Trucaré, i segurament m'emprenyaré. No crec que aconsegueixi tenir un to afable sense saber-me greu que ningú me n'hagi dit res. Malgrat saber que per ella parlar amb mi o saber com estic és una tasca a fer, no puc evitar la culpabilitat de no haver trucat, de no haver anat a visitar-la. Per dins vull pensar que la culpa és recíproca, però no paro de pensar que si no m'hagués cansat del joc del donar i rebre, n'hauria sabut alguna cosa a abans.

08 de setembre 2010

Capçaleres

Quan vaig canviar de plantilla del bloc vaig decidir que, quan tingués temps, xapurrejaria una mica amb el Fototxop i faria canvis de capçaleres per anar-li donant aires diferents. Aquests petits canvis estètics blocaires són inspirats en els del mestre Carquinyol, que al seu bloc n'ha fet de molt xul·los! Un esdeveniment, un canvi d'estació... M'hi vaig anar fixant i ho vaig trobar divertit.

Doncs bé, me n'he adonat que ja n'he fet unes quantes! 10 en total! I em venia de gust posar-vos-les totes aquí, a veure què us semblen!


La primera...



La segona...



Les hivernals...







La primaverenca...




La tardorenca...


Les estiuenques...






... i l'actual!


06 de setembre 2010

Muntanya

Avui durant tres minuts he estat enterrada sota una muntanya de nens que se m'han tirat al damunt. Alguns de més grans, d'altres més petits. Uns que no aixequen un pam de terra i d'altres que ja van a l'institut. Els competitius i els que no ho són tant. Els que estan hiperactius des de les 8 del matí i els que els hi has de donar marxa per treure'ls la son de les orelles. Els adorables i els més cregudets.

Una muntanya d'adéus, d'abraçades, de l'amarga sensació que se'ls acaben les vacances... Realment avui estaven una mica insuportables! Massa nervis, potser.

I quan m'han deixat respirar, ha arribat el torn de preguntes.

"I l'estiu que ve vindràs?"

No ho sé pas! Encara queda molt per l'estiu vinent...

"Això és un sí o un no?"

És un... no ho sé! Si no sé ni què dinaré dintre de deu minuts com vols que sàpiga què faré l'estiu vinent?

"Però és que volem que vinguis... Va, vine..."

I en moments així entenc el verb fondre's. És com quan em fa vergonya alguna cosa i em poso vermella, però multiplicat per deu. I a la muntanya hi havia lloc per tots: el que és un encant, el que castigo perquè es porta malament, el que va sempre últim i l'he d'anar arrossegant...

Volem que vinguis...

I vet aquí gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s'ha fos.

I la Laia també.

03 de setembre 2010

El món pot ser així

M'emprenya veure que el món és injust.

Que es roba a qui gairebé no té.
Que de vegades no es té en compte la feina ben feta, l'eficiència, la complicitat, el bon tracte.
Que les punyalades prevalen per sobre la sinceritat
Que si no ets ningú, tothom et passa al davant malgrat que t'esforcis al màxim. No tens padrins?Mala sort.

El món pot ser així.