Avui tenia pensat fer un altre post, però me'l guardo. És molt millor això!
Els disgusts de Darwin
Fa 2 dies
He entrat al bloc i he vist que em quedaven 3 posts per arribar als 500. Però no era cert. Hi havia esborranys sense publicar, posts a mig escriure que no arriben a ser ni un esborrany... I tot això suma. I he començat a eliminar coses... fins que he topat amb un post que vaig fer el primer semestre. Estava acabat i sense publicar! Us el deixo:
El segon any de carrera he fet l'assignatura de genètica, i com era d'esperar, a les pràctiques estic fent el que un bon dia en Dan va explicar en un post. La gent riu quan li dic que he estat tres hores comptant mosques, separant mascles i femelles, observant mutants. Amb això últim potser ve al cap un individu del tipus Marabunta però en versió mosca... doncs no.
Els mutants de la mosca de la fruita (Drosophila melanogaster) amb els quals es treballa al laboratori són de mida normal, ni gegantines ni diminutes. Els caràcters mutants que presenten són sobretot a nivell de trets morfològics (color dels ulls, forma de les ales...), caràcters que puguem observar amb una lupa fàcilment, i la veritat és que alguns d'ells són sorprenents.
Fotos: Internet
En ordre: Ulls blancs (white), de color marró fosc (sepia), amb ales corbades (curly), amb les quetes curtes i algunes bifurcades (stubble)... I n'hi ha moltíssimes més, de mutacions!
Al casal d'estiu hi havia una activitat pendent. Fa temps, no sé si era via Internet o televisió, rondava la història d'un home que, partint d'un clip i fent intercanvis, havia acabat aconseguint una casa. El clip el canviava per un objecte de més valor, i així anar fent. Doncs nosaltres volíem fer alguna cosa semblant, però a petita escala. En una hora, i donant voltes pel barri, havien d'intercanviar l'objecte que nosaltres els hi donàvem per altres coses. Una activitat que nosaltres en principi condemnàvem al fracàs, crèiem que no funcionaria, i que va acabar sent un èxit. Com la resta d'activitats del mes, i seguint amb el nostre centre d'interès, el vam ambientar en el conte de la lletera, la noia que mentre duia la gerra de llet al mercat i pensava tot el que en podria obtenir, va caure i de la patacada es va quedar sense llet. No havien de demanar res, havien d'oferir un intercanvi. L'altre escollia per quin objecte ho intercanviava. I no havien d'intentar picar molt al des del principi, sinó, no aconseguirien canviar-ho pas.El meu equip, va aconseguir els objectes següents: Partien d'una agulla imperdible, que en un bar els la van intercanviar per una palleta per beure. Aquesta la van canviar per un plàtan, i a una floristeria, el plàtan va ser canviat per un minicactus. El minicactus el vam regalar a canvi d'un paquet de Halls Sabor Eucaliptus i un penjoll de Pokemon. Ningú volia el Pokemon, fins que a una copisteria, el vam poder canviar per una llibreta, i per tant vam acabar amb un paquet de Halls Sabor Eucaliptus i una Llibreta.Però el final va ser especial... Desesperats perquè ningú volia el Pokemon, vam acabar entrant a la copisteria, pensant que n'obtindríem alguna cosa. La senyora, quan ens vam presentar i li vam dir què estàvem fent, li va dir a l'home: què les damos, una libreta? De 6 o de 8? - Sí, vale... Dásela de 8. I aquell home va començar a agafar fulls blancs i a foradar-los, i la dona, a fer fotocòpies. I mentrestant nosaltres esperàvem que ens donessin la llibreteta, però els minuts passaven i no ens donaven res. Crèiem que passaven de nosaltres (érem 12 en una botiga petita, aquesta segona opció era molt difícil). La nostra sorpresa va ser que l'home ens estava FENT la llibreta! I res de llibreteta! Ens va foradar els fulls blancs DINA A4, hi va posar una contraportada de tapa dura i un plàstic transparent davant, i una portada: un poema, que us he escrit a continuació.Una sonrisaUna sonrisa cuesta poco, pero vale mucho.Quien la da es feliz y quien la recibe la agradece.Dura sólo un instante y su recuerdo, a veces, perdura toda la vida.No hay nadie tan rico que no la necesite,ni nadie tan pobre que no la pueda dar.Produce felicidad en el hogar, prosperidad en los negocios y es contraseña entre los amigos.Es descanso para el cansado, luz para el desilusionado, sol para el triste y antídoto para los problemas.No se puede comprar ni pedir prestada, tomarla o robarla;sirve sólo como regalo.Y nadie necesita tanto de una sonrisa, como quien se olvidó de sonreír.Sonríe siempre, porque la sonrisa es el mejor regalo que podemos recibir y el mejor que podemos ofrecer.Si con las prisas me olvido de darte una sonrisa, discúlpame:¿Tendrías la bondad de darme una de las tuyas?Porque una sonrisa es la mejor cédula de identidad para caminar por la vida. (Autor: ni idea!)El millor de tot, però, ja no és que el regal sigui personalitzat i fet exclusivament per a nosaltres (ja sabeu com m'agraden aquestes coses, aquests detalls), sinó que quan encara faltaven uns minutets i podien seguir fent canvis... No van voler. Van dir que la llibreta no la volien canviar, que molava molt i que era especial, que segur que no podrien obtenir res millor. I si no fos perquè tots tenien d'onze anys en endavant i eren el 85% nois (se m'haguessin tret del damunt, a part de fer-los sentir incòmodes), els hagués fet una abraçada a cadascun, o una de col·lectiva... Buffff, guapos!!! Preciosos!! Quina il·lusió em va fer...Els Halls Sabor Eucaliptus ja han passat a millor vida, però la llibreta la tinc davant, pensant en què n'hem de fer. Sortejar-la? Utilitzar-la entre tots? Necessito una solució genial... Seguiré pensant!
M'ha costat molt acabar-me de decidir. Però el temps se'm tirava a sobre i havia de dir o blanc o negre.
He tingut entrebancs, moments de lucidesa, moments de desesperació, moments de tristesa... Finalment, però, he triat branca per acabar la carrera en aquests dos anys que em queden. I seran intensos, ja que no s'hi val plantejar-se un segon cicle amb tres anys ni res per l'estil. El curs 2012-2013 ja no hi haurà docència de la Llicenciatura de Biologia.
El meu dubte estava entre l'especialitat de Biologia Animal i la de Biologia Sanitària. Que s'assemblen... ben poc. Cadascuna forma part d'una branca diferent, i per tant les assignatures obligatòries que hauria de fer en cada cas serien diferents. Vaig rebutjar una primera idea que vaig tenir de no fer cap especialitat, sinó agafar assignatures que m'agradessin i punt. Finalment, després d'estar mirant assignatures, intentant quadrar horaris i tota la pesca... Faré...
Biosanitària
Tatxan! És un tatxan fluixet, ja que m'entristeix una mica deixar de banda alguna assignatura. El que m'ha fet acabar de decidir? Que les assignatures de la branca de biologia animal deixen molt que desitjar, m'han comentat. Pel temari, per la poca motivació del professorat que l'imparteix (que no es recicla des de temps immemorials) i perquè tres d'elles les podré fer i continuar tenint l'especialitat de Biologia sanitària, ja que 24 dels 90 crèdits optatius poden no ser de la teva especialitat.
De moment, a tercer faré Neurobiologia, Fisiologia Animal Comparada, Microbiologia molecular, Biologia de la reproducció, Didàctica de la Biologia, Genètica molecular, Bio humana aplicada, Virologia, Immunologia, Biocomputació i Ampliació de Biologia cel·lular.
Les assignatures de 4t també les tinc quadrades a l'horari excepte dues, ja que aquest any no s'oferten i no les puc encabir enlloc sense l'horari... Això sí, tinc un horari requetebonic, fet amb coloraines en funció de si són optatives de Biosanitària, de lliure elecció, optatives d'altres especialitats o obligatòries. Ah, i també un còmput final dels crèdits totals que em queden per fer. Ho tinc tot més o menys controlat.
Poc a poc, al llarg d'aquests dos anys, m'he anat fent un embolic. Veig el meu futur professional una mica negre, perquè decantar-me cap a aquesta branca no vol dir que la resta em deixi d'agradar... I rectificar, ja no podré rectificar. No hi ha temps. És a dir, que seré Biòloga amb l'especialitat de Biosanitària pels segles dels segles. Del que acabi treballant després continua sent un misteri...
Quan vaig entrar a la carrera, vaig saber que hi ha dos tipus de biòlegs, diuen: bata o bota. Jo tinc el cor dividit, però he escollit la branca de bata, pel que sembla!
Fa temps un amic em va enviar un mail, on parlava de canonades i de sentiments. La cosa anava així:
Els sentiments, de vegades, són com canonades que es comuniquen entre sí. I n'hi ha quatre: l'alegria, la tristesa, la por i l'enuig. De vegades tapem la tristesa, perquè la veiem com a negativa, i el que hauria de sortir per allà surt per la canonada de l'enuig. Per això de vegades ens enfadem o estem poc receptius quan estem tristos però no ho volem veure. S'ha de deixar que per cada canonada flueixi el que toca, tot és essencial i necessari que traspuï més enllà.
De vegades m'enfado sense motiu, i he descobert que en un 90% dels casos en què això passa és perquè estic trista. Perquè em fa més por dir que estic trista que no pas dir que estic enfadada. La tristesa em costa més de passar que no pas l'enuig perquè cala més endins, perquè el que la motiva sovint no és un fet puntual. I perquè fa més mal, em deixa un buit. L'enuig en canvi és més rabiós, més explosiu, fàcil de descarregar... El més fotut és que s'acaba descarregant contra qui no toca.
Però ara no estic enfadada, però sí una mica trista. A estones. Aquest cop no he tapat cap canonada, sinó que el cabal segueix el seu curs...
Uno de mi calle me ha dicho
que tiene un amigo que dice
conocer un tipo
que un día fue feliz.
que tiene un amigo que dice
conocer un tipo
que un día fue feliz.
Y me han dicho que dicen, que dijo
que se tropezó en la calle
con un sueño y se entretuvo,
y desde entonces no estuvo
para nada
ni para nadie.
Y a salvo de su conciencia
estrenó nuevas sensaciones
y asombrado,
comprobó que le iban bien.
Y me han dicho que dicen, que dijo
que recreándose en la suerte
de ese sueño que atrapó,
pegó un grito
y se escuchó
por primera vez.
Era un hombre como cualquiera:
ignorado,
desorientado,
contaminado como cualquiera,
aburrido,
desconocido
y poco atrevido donde lo hubiera.
Y dicen que creció de tal modo
que llegó a alcanzar las estrellas,
que se sonrió con razón
como lo hacen los bobos sin ella.
Y uno de mi calle me ha dicho
que tiene un amigo que dice
conocer un tipo
que un día fue feliz.
Uno de mi calle me ha dicho
que han dicho las autoridades
que pasó el peligro,
que todo está bajo control,
que se trataba de un caso aislado,
pero no obstante recomiendan
que se tomen precauciones,
que quien lo prueba una vez
sueña en reincidir.
Si usted es un hombre como cualquiera:
ignorado,
desorientado,
contaminado como cualquiera,
aburrido,
desconocido
y poco atrevido donde lo hubiera,
no vaya usted a crecer de tal modo
que llegue a alcanzar las estrellas,
que se sonría con razón
como lo hacen los bobos sin ella.
Que uno de mi calle me ha dicho
que tiene un amigo que dice
conocer un tipo
que un día fue feliz.
Joan Manel Serrat - Uno de mi calle me ha dicho (En Tránsito, 1981)
----------------------------------------------------------------------------------------------------
Acabo de descobrir la lletra d'aquesta cançó. És una bona cançó pels mals dies. Per acabar-los d'enfonsar. No sé pas per què els mals dies no intento animar-me amb cançons boniques, sinó que hi ha la odiosa tendència de llegir tristors. Puc buscar ser feliç? O no? És com la sort, potser? O potser només és un avís... que els que intenten arribar a tocar el cel, tard o d'hora s'estamparan contra terra.
És una cançó per acabar d'arreglar el dia d'avui... I tot el que encara vindrà.
No hi podia faltar!! I com que amb tot el rebombori que tinc últimament he anat poc a la piscina, no ho vaig saber fins divendres... Però finalment hi he pogut anar :-)
He aconseguit fer uns quants metres més que l'any passat, visca!! Però el meu rècord del 2007 encara està per revalidar... L'any que ve!
I aquí una mostra dels diplomes dels quatre anys en els quals he participat: 2007, 2008, 2009 i el d'enguany. I fins que es pugui, seguirem contribuint! I és que a qui no ve de gust una remulladeta en ple juliol???
No he estat capaç d'acabar el post fins avui. I l'he començat ja tres cops! Per raons alienes a la meva voluntat, m'he quedat literalment adormida davant de l'ordinador durant tres nits seguides.
Un post que no s'acaba de publicar mai.
Correus electrònics que no s'acaben enviant.
Portàtil que se li mor la bateria dues nits seguides.
Treballo pels matins, i preparo coses per l'endemà a les tardes. Treballo entre cinc i sis horetes cada matí, que de vegades pesen com si en fossin vuit o deu. I no perquè es faci lent, o avorrit, o... Res d'això. Però faig moltes feines alhora. Sóc monitora, psicòloga, infermera, mediadora de conflictes... I cansa, i força!!! Però m'ho passo molt bé, i és que hi ha nens que són la canya!!
Podria fer una llarga llista dels perfils de nens amb els quals topo cada dia: l'independent, el que sempre l'està liant, el que plora sense que gairebé l'hagin tocat, el que et fa riure, el que té algun problema especial i has d'anar amb compte amb ell, el que te l'enduries a casa, l'esportista, l'enginyós... Però potser no els faria justícia. Cadascun d'ells és com és, i acaben jugant i participant del joc tots junts. Això és el que més m'agrada, i el que et fa somriure i creure que potser vas pel bon camí i fas la feina ben feta. Cooperar. Compartir.
Tot i així... des que vaig tornar de colònies (que van ser fantàstiques també) que no he recuperat la veu al 100%. Ara estic sobre un 50%... Només espero poder-me recuperar el cap de setmana... O comprar-me un megàfon!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
