22 de juny 2010

34

S'acaben exàmens i comencen... les vacances? L'estrès no me l'he tret de sobre, i és que divendres marxo de colònies i encara falten motles coses per preparar. No he deixat de fer coses en tot el dia, des de les nou. Però són coses divertides: dibuixar, retallar, gravar cançons, preparar jocs...

Ens acompanyaran 34 nens i nenes. És el primer cop que tinc tants nens sota la meva responsabilitat, i vulguis que no espanta una mica. No és que jo hagi de cuidar de tots ells, hi ha altres monitors també, però no ens els repartim. Tots són de tots.

I farem un munt de coses! Ens perdrem al Pallars... literalment. Arribarem a un indret inhòspit, ens robaran coses, toparem amb uns individus que pel que sembla fa molt de temps que viuen allà, farem ràfting, nit de por...

Comencen les vacances? Sí, per mi això són vacances!

16 de juny 2010

Retrobaments

Necessitava sortir al carrer i oxigenar-me. Caminar. Passejar. Al final no ha estat una passejada en tota regla, ha estat més aviat un "desplaçament" des d'un lloc a un altre, que en poc més d'un quart d'hora ha estat llest. Però tot i així m'ha agradat molt, he aconseguit buidar el cap dels llibres, les biblioteques, els pensaments que vénen reiteradament a tocar la moral, i de tot una mica. Caminava amb rumb fix, amb molta claror per l'hora que era. I és que en un tancar i obrir d'ulls s'acaba el curs, comença l'estiu, arriben els gelats, Sant Joan, les nits en màniga curta... Què ràpid que passa tot.

I mentre camino, alguna cosa em fa la guitza, em frega l'esquena. Canvio la bossa de braç, i res. Em giro, per si és alguna cosa que se m'ha quedat enganxada. Doncs tot al seu lloc. No porto cap samarreta de la qual en pengin fils. Ningú em llença espigues perquè se m'enganxin a la samarreta. Fins que giro el cap a dreta i esquerra reiteradament, fent que no amb el cap, com als anuncis de xampú. I a riure. La cua, la meva pròpia cua! Duc el cabell recollit amb una cua que és prou llarga com per arribar a l'alçada del coll. Quina sensació tan estranya, és una d'aquelles coses que quedava en l'oblit, que havia aparcat en un racó de la meva ment. Dins el caparró de la Laia d'institut potser encara en rascaríem alguna cosa, però des de llavors, quatre anys ben bons de cabells força curts o si més no, que del coll no passaven.

I dic que no, que no, que no... que no res. Només per fer-me pessigolles al coll amb la cua.




I vinga, som-hi, que d'exàmens només en queda un...


Foto: Wikimedia

05 de juny 2010

Els mateixos de sempre

En època d'exàmens, s'estableix un vincle especial amb aquella cadira de la biblioteca, sobre la qual t'hi passes més hores que al llit. He canviat de facultat, a la meva no s'hi pot pas estudiar gaire bé, és una mena de xiqui-parc en versió nens grans.

M'he passat a la biblioteca dels d'humanitats. Cada dia a dos quarts de nou, pujar a la primera planta per les escales, obrir la porta que pesa com un mort, girar a l'esquerra, el passadís fins avall de tot i llavors girar a la dreta. I a les taules del costat del rellotge enorme, allà, sempre hi ha la meva cadira. Bon dia! Què, com va? Doncs mira, noia, no gaire bé. Cansada ja d'estudiar i això que encara no he fet cap examen! Ànims noia, que jo ja t'estava esperant! Que toca avui? Fisio vegetal? Ah, molt bé, som-hi! Jo t'aguanto el cul i el que faci falta!

I així anem fent, confraternitzant amb una preciosa cadira i taula de fusta, que m'aguanten el cul, els llapis, els totxos de llibres i apunts, les granotetes de paper del descans, l'ampolla d'aigua, els repics sincronitzats dels dits de la mà dreta (amb la mà esquerra encara no em surt del tot bé)...

Hi vaig començar a anar dilluns, però el que em fa més gràcia és trobar els mateixos de sempre. La noia dels cabells rinxolats que s'apodera de la cadira que hi ha tres taules més enllà. El noi de barba i camisa blanca (que dimarts era blava, i dimecres va metamorfosar-se en samarreta), que duu un portàtil que fa patxoca (ja que com a fons de pantalla hi té una balena, i això, creieu-me, suma punts). La parella que seu al costat de la vidriera, que a les deu i mitja marxen a esmorzar (o això he acabat deduint). El noi dels cabells llargs i diadema que no és capaç d'estar deu minuts sense badallar.

El primer dia ens vam analitzar de cap a peus els uns als altres, sense que es noti gaire. A estones. Quan veus que està despistat (i la teva concentració està sota mínims, per suposat, ja que si no res d'això té sentit). Al segon dia somrius en veure que tots van arribant en el mateix ordre que l'altre dia, o que els que ja hi eren també han matinat avui. I el tercer dia ja gairebé aniries a fer-hi un cafè, un què, com va avui? T'hi estaràs fins les sis, com ahir? Jo avui tinc classes de repàs i marxaré abans, però demà altre cop a posar-s'hi de valent! Sí, quin remei, oi? Perquè tu què estudies?...

I així anem fent... Però és recomfortant i alhora graciós. Ens "animem" mútuament sense dir res. Quan marxo/marxen és un "fins demà, que et vull veure aquí estudiant com un jabato, eh!! Ànim!".



Foto: Internet