L'essència de fer camí

Emprenc un viatge, sense saber ben bé on va a parar. Però aquesta informació que em manca tampoc és transcendental, és més, fins i tot és el que menys importa.

Quan marxes d'excursió, l'essència s'esdevé mentre puges, camines, t'esgotes, observes com mica en mica la vall es fa petita sota els teus peus i tu cada cop t'apropes més als núvols. Fins que tens el cel a tocar. Però quina gràcia tindria si, en tancar els ulls i tornar-los a obrir, ja fóssim a dalt de tot? I el camí? I les anades i vingudes? I l'emoció, el goig de sentir-se bé, regenerar-se per dins... on queda tot això?

Emprenc un viatge amb energies renovades i amb molta il·lusió, que no sé d'on he tret però que hi és. Les coses poden canviar molt en pocs dies, en poques hores. O en minuts. Una decisió, un impuls, un gest en un moment determinat pot capgirar el món i tu no ser-ne conscient fins que ja ets cap per avall. Els canvis com aquests són profitosos...

I mica en mica, impregnant-me de totes les coses noves que vaig coneixent, seguiré pujant... Fins que el cos em digui prou.

Feliç Sant Jordi!

Rosa: amb un tros de paper de regal

Tija: amb un full de propaganda

Drac del Parc Güell [RC]

Foto: wikipedia

Era un drac perquè tothom volia que fos un drac. Perquè algú un bon dia el va veure i va pensar en què tenia forma de drac, i que segurament temps ençà, abans de ser de pedra, havia llençat flamarades mortíferes per la boca, i havia atemorit i destrossat pobles i viles senceres. Ningú pensa en un drac normal, que viu tranquil i avorrit. Això no ven. En canvi, tenir al jardí un drac mític i perillós petrificat és tota una proesa i un reclam magnífic.

Però és que tampoc era un drac normal. Era un tritó. Però qui sap què coi és un tritó? Els tritons no surten als contes, ni rapten princeses, ni s'empassen a persones senceres. Els tritons no tenen ales, ni dents afilades, ni viuen en coves obscures. La quotidianitat passa desapercebuda perquè el nostre dia a dia el tenim massa vist: i llavors ve quan busquem emocions fortes, situacions límit, perills, descàrregues d'adrenalina... i convertim als tritons en dracs.

Però a mi m'agrada el tritó. M'agrada que no sigui mortífer, sinó un tros de pa. M'agrada poder-lo veure nedant en qualsevol bassa. M'agrada sentir-lo proper.

Més propostes a Relats Conjunts!

Trienni

Tot va començar sense motiu aparent. Però no em cal trobar-li un sentit. Ara ja el té per sí sol.

Recorro el camí que vaig emprendre sense una fita. És un viatge

Intrèpid, i que m'ha permès obrir-me una mica més al món. És un dia a dia ple de sensacions i

Emocions que vaig deixant al descobert. Moments bons, d'altres no tant, però continuo aquí.

Navegant per un mar que no em duu a cap port, un mar en el qual no és possible

Naufragar. En el qual les paraules em permeten somiar damunt d'un coixí

Immens, tou, delicat. Un coixí que heu teixit tots i cadascun de vosaltres durant aquests tres anys.

I només puc donar-vos les gràcies per enriquir-me dia a dia amb una petita part de tots vosaltres. Sempre que vulgueu dins el Cau hi trobareu un raconet que és i serà casa vostra.

I que... sou collonuts, coi!

Electrooculografia

Constantment analitzem el nostre entorn, el que ens envolta. I movem els ulls sense adonar-nos-en, rastrejant què hi ha per aquí i per allà, posant més atenció en certs aspectes i obviant-ne d'altres. I la forma en què ho fem és molt curiosa.

La llum, un cop entra a l'ull va a parar a la retina. Però no totes les parts de la retina són capaces de discriminar amb la mateixa fidelitat les "imatges" que li arriben: hi ha una zona de la retina molt més sensible, que s'anomena fòvea (ho és perquè hi trobem una gran quantitat de cèl·lules fotorreceptores sensibles als colors). I què fa el nostre ull quan vol observar què té al voltant? Doncs intenta centrar la imatge a la fòvea, per tenir-ne una alta resolució. Podem imaginar-nos a nosaltres mateixos amb una càmera de fotos a les mans, intentant fotografiar a una persona. La centrarem al mig del visor, de manera que la cara quedi dins d'aquell rectangle que surt a la pantalla i la foto quedi ben enfocada. Doncs el nostre ull funciona més o menys així, però hem de canviar el rectangle per la fòvea.

I com ho centra dins aquesta zona altament sensible? Doncs amb uns moviments molt ràpids, anomenats moviments sacàdics. Mitjançant aquest vaivé, el nostre ull és capaç de centrar la imatge a la fòvea i analitzar allò que té davant. Per motius evolutius, hi ha certs paràmetres en els quals tendim a fixar-nos més, i d'altres que obviem o que no ens criden pas tant l'atenció. Per exemple, si observem una imatge o paisatge, si hi ha moviment tendirem a fixar-nos-hi, a resseguir-ne la trajectòria. Pot semblar una cosa absurda, però segur que als nostres avantpassats els era molt beneficiós detectar un depredador o una presa. I després, tendim a mirar tot el que són cares, expressions facials.

A unes pràctiques de la universitat ens vam fer una electrooculografia, que serveix per registrar aquests moviments sacàdics. Em va tocar ser el conillet d'índies, i les imatges que ens ensenyaven eren anuncis de revistes. Tancàvem els ulls, els obríem i miràvem el que ens havien posat davant durant tres-cinc segons, ja que si ho fem més temps ja mirem i enfoquem conscientment.

No us poso una fotografia que em va fer una companya quan duia els sis electrodes enganxats per la cara, però aquí us deixo l'anunci i l'electrooculografia. És molt xulo de veure com vaig resseguir les cares, la cama de la noia i l'ampolla de vi. Fixeu-vos hi!

Banderes

Remenant armaris de cases alienes vaig trobar dues banderes que feia temps que volia, i que jo sabia que en aquella casa tenien per algun lloc, amb uns quants dits de pols. Quan les vaig trobar, me'n vaig apoderar (això sí, amb el permís de la mestressa!)

Una d'elles, aquesta:

Avui, al balcó, tot i que com que visc molt amunt, no es llueix gaire. Però fa tanta patxoca... És una bandera que té més anys que jo. Li van donar a la meva tieta quan va anar a Madrid a veure nosequina final de nosequina competició als anys 80 (la memòria em falla...). Era una bandera lligada a un barrot de fusta, de les que ara no deixen entrar al camp. I com que el barrot feia nosa també per penjar-la al balcó, l'he tret. Aquest matí, amb fil i agulla, he fet les dues vores perquè no se'm desfaci i li he cosit dues vetes.

I l'altra, una senyera. Dintre de dues setmanes serà al balcó. I també té una pila d'anys... Més que la del Barça, encara.

Cada cop m'agraden més les coses antigues. Saber que tenen una història darrere. I que me la poden explicar.

Companya d'estudi

Ningú no comprèn ningú

Algun cop he comentat que de petita havia sentit les cançons de la Trinca, que els pares posaven de vegades a casa o al cotxe. I jo me les sabia, tot i que de gran he descobert que no entenia ni un borrall el que volien dir.

A TV3 han estat fent un programa al més pur estil de Operación Triunfo (se'ls hi veu una mica massa el plumero, a en Mainat i en Toni Cruz ¬¬...) Però bé, la meva mare s'ho mirava i l'altre dia, passant per davant la tele vaig sentir-ne una que no coneixia. I la lletra em va encantar, la vaig trobar molt maca i que em despertava un nosequè... Una mica de tendresa, una mica d'innocència... Una mica com la d'en Sisa.

Us la deixo, a veure què us sembla.

Ningú no comprèn ningú,

però nosaltres som nosaltres

i sabem allò que és bo:

Sentir el sol damunt la cara

i estimar-se de debò,

i trobar-se viu encara

i cantar sense cap dol.

Ningú no comprèn ningú,

però nosaltres som nosaltres

i volem un món tot nou,

amb un cel net d'amenaces,

amb tres núvols per quan plou,

amb el mar a quatre passes

i els que som companys i prou.

Ningú comprèn ningú,

però nosaltres som nosaltres

i sabem la veritat:

Que la terra no és partida

com un mapa mal pintat,

i que això és una mentida

de molt mala voluntat.

Ningú no comprèn ningú

però nosaltres som nosaltres

i sabem allò que és bo:

Sentir el sol damunt la cara

i estimar-se de debò,

i trobar-se viu encara

i cantar sense cap dol.