29 de març 2010

Història d'alguna cosa

Quan la vam veure, de seguida ens hi vam abraonar i no la vam deixar escapar. Era ella, l'havíem estat buscant durant tant de temps que aquest cop no se'ns escaparia. Seria nostra, i tant, costés el que costés. Al principi va oposar resistència, no volia pas marxar, però la vam arrossegar sense miraments i la vam fer nostra. Fins i tot va caldre aixecar-la entre dues persones, però quan va veure que no hi tenia res a fer, va desistir i es va deixar endur.

Abans de cantar victòria, però, ens vam acostar a un parell de nois que hi havia per allà, per saber si ja ens la podíem endur o si havíem de fer algun pas més. Ens van dir que no, que ella duia tot el que necessitaríem més endavant, que no calia patir. Però ens van mirar amb cara de circumstàncies, dient-nos: i ja podreu? Ja sabeu que diuen... que es fa la dura, costa entendre-la. Nosaltres el vam mirar amb cara de i tant, per què no?!? I vam marxar decidides, amb pas ferm. Segur que l'acabaríem convencent si es posava pesadeta.

Fer-la arribar fins a casa no va ser cap problema, es va portar bé durant tot el viatge. I un cop allà, vam posar-nos mans a la feina. No va ser complicat del tot, però de vegades ens feia la guitza i feia que malinterpretéssim certes coses. Però al mal temps, bona cara: vols caldo? dues tasses! Si es portava malament, enlloc d'un copet, un bon clatellot! I així fins que va tenir el seu lloc propi, íntim, que mica en mica podrà anar personalitzant i fent seu.

Aclimatar-se sempre costa al principi, però poc a poc creiem que aconseguirà trobar-s'hi a gust. A més, de moment té l'ego pujat: ha aconseguit desbancar a l'anterior inquilí, amo i senyor, i això es tradueix en un sentiment d'eufòria que encara dura. El que vam patir nosaltres per convèncer-lo de fer-lo fora és una altra història que ella desconeix. Una història que inclou corregudes per Barcelona, patacades, esforços i sorpreses. Això sí, no cal patir perquè vam trobar-li un nou habitatge molt més aviat del que ens pensàvem. Dues històries amb final feliç.




Heu entès alguna cosa?? Si està claríssim! He muntat la primera taula d'ordinador d'Ikea de la meva vida ^_^ (tot i no ser de marca Ikea ni haver estat comprada a l'Ikea, però dit així segur que tots sabeu a què em refereixo!)


PD. La redactora del Cau de les nereides i per consegüent, d'aquest post, vol aclarir que cap taula d'ordinador ha estat maltractada durant el seu procés de muntatge. El clatellot abans esmentat intentava ser una metàfora del que ens va costar encastar les rodes de la taula, ja que a les instruccions hi deia golpear suavemente... i suavemente allò no entrava!

24 de març 2010

Observant...



... i desitjant uns dies de descans.

Porto uns dies de por, autista de blogosfera, i a sobre he de fer un seminari divendres. Des de dimarts tinc aquella cosa a la panxa, fet que vol dir que els meus intents de paliar el respecte que li tinc a parlar en públic no s'han evaporat ni molt menys.

Un parell de dies més...

19 de març 2010

El primer any

Quan hi ha un esdeveniment important a la vida, alguna cosa que canvia, se suposa que el primer any és el d'adaptació. Com quan perdem a algú estimat, que hem de passar tots els aniversaris, totes les celebracions, totes les rutines que potser teníeu... I passat l'any, quan el cicle torna a començar, sembla ser que el pitjor ja ha passat. Si més no, ja saps com va anar l'any anterior, com ho vas superar, i si vas fer alguna cosa malament pots intentar actuar d'una altra forma. Per a alguns serà un any, per a d'altres més o menys, però el que està clar és que hi ha un punt d'inflexió, un abans i un després.

A mi em queda poquet per assolir l'any d'un esdeveniment. Tot i així, no sé pas si aquest punt d'inflexió és a tocar o si encara està una mica lluny. No s'ha mort pas ningú, l'exemple anterior és el més típic, però perfectament aplicable a moltes altres situacions. Simplement tenia ganes de pensar-hi una mica, ja que actuant per instint no sé com m'ho faig però tinc la sensació d'haver comès el mateix error una vegada rere l'altra durant tot l'any.

Cadascú al seu ritme, suposo...

11 de març 2010

La terbolesa, un bon atac.

Durant els exàmens de febrer em van fer arribar aquest vídeo, un fragment de la sèrie de documentals de la BBC Life.

És un altre gran exemple de com se les empesquen els dofins per tal de poder caçar un bon banquet, tot adaptant-se a les condicions del lloc on viuen. Mouen enèrgicament amunt i avall la cua, de manera que el llim i les argiles que hi ha al fons de la badia on viuen es barregen amb l'aigua, a la vegada que encerclen un banc de peixos que han detectat. La terbolesa que creen actua com si fos una mena de xarxa, que espanta als peixos: aquests salten i és llavors quan els dofins els estan esperant, amb la boca ben oberta. A més, el fet que l'agua estigui tèrbola per als dofins no representa cap problema... recordeu l'ecolocalització!

No té pèrdua veure la imatge aèria del rastre de llim que deixen a l'aigua... Impressionant.


08 de març 2010

Té un altre títol el dia d'avui?







Per fi ha nevat com déu mana!

Això sí... la UAB semblava la Molina. Tohom desallotjat!!

07 de març 2010

Edats

Sempre és perillós preguntar l'edat, ja que és una pregunta davant la qual has d'estar disposat a tot: a que te'n posin de més i comencis a pensar que et fas gran, a que te'n posin de menys i pensis que tens cara de criatura... Òbviament, agafar-s'ho d'una manera o una altra depèn molt de la persona i, sobretot, de l'edat que es tingui.

Si a un nen de 6 anys li preguntes si en té set o vuit, somriurà tot cofoi. Ostres sóc gran! Només cal mirar-los el dia del seu aniversari i en com els agrada això de fer anys. I com compten els mesos!! Ningú té set anys, o vuit anys... Per favor! En tenim set i mig, gairebé vuit, set i cinc mesos...

Amb els adolescents passa el mateix. Amb els disset sempre es té gairebé divuit anys. I també és l'èopca de créixer, fer-se gran i veure als més petits com a enanos i infantils (que molts hauren de mirar-se al mirall primer, perquè això de la maduresa també els queda fooooorça lluny...)

I ja de més grans... Ai, que els temps corre massa! Si en posen de més, estem envellint fatal. I si en posen de menys... millor, tu! Ja no ens importa, a diferència dels més petits (que si els hi treus anys, s'ho prenen com una ofensa personal i et miren amb cara de què no tens ulls a la cara, què no m'has vist bé? Compte, eh!)

Arribats a aquest punt, tothom començaria a pensar: no, si a mi que me'n posin un parell o tres de més... o fins i tot cinc... si m'és igual... I pot ser veritat o no, però en general la tendència que seguim és a arrufar els morros si ens fan créixer de cop.

Jo sempre he estat molt dolenta endevinant edats. Però molt. A una noia de tretze potser n'hi he posat divuit, i a un noi de vint i pocs, l'he fet passar dels trenta. També hi té molt a veure les faccions, la manera de vestir o comportar-se i totes aquestes coses. Però com que ja em conec, intento no picar-me els dits i no jugar massa a aquest joc.

I si ho fem a l'inrevés, quan es tracta de dir quants anys tinc, normalment me'n posen de menys. Òbviament, dos amunt dos avall no es noten gaire (per no dir gens), però bé, la tendència a fer-me més jove sempre hi ha sigut. Sobretot a l'hora de fer coses on s'ha de firmar, que em demanen que torni un altre dia amb la mama perquè sóc menor... Llavors els hi dic que en tinc dinou, els ensenyo el DNI, es posen vermells i seguim amb el que teníem pendent. Però aquest cap de setmana me n'han posat de més. Vint-i-tres, vint-i-quatre... I no van seguir pujant suposo per la cara que vaig fer. Eren noies del casal on faig pràctiques de monitora, i estaven participant en un joc on un de les proves era sumar les edats de tots els monitors de pràctiques. Per donar una mica de vida al joc els monitors els hi fèiem ballar una mica el cap, i vaig deixar anar la frase de quants me'n poses?. Meeeeeeeeec!!! Error??? No em vaig enfadar ni em va sentar malament, no em preocupa pas, però em va sorprendre. És més, jo crec que per a mi aquella època ha de ser una de les millors, quan finalment hauré lligat molts caps que a hores d'ara encara volten per on volen.

Potser va ser casualitat, o el fet de ser "monitora" ja inclou connotacions de "persona gran". Potser de ben joves ja saben que si no passes dels vint encara et queda molt per veure...!

02 de març 2010

Dues noves experiències culinàries

Una trobada amb companys i un aniversari són excuses perfectes per poder experimentar a la cuina. Sempre que s'organitza un dinar comunitari amb els companys de sempre, on tothom ha de dur una cosa, ja se sap qui durà cada cosa: el que fa unes amanides amb una mica de tot, el de la truita de patates, el que porta beguda perquè detesta cuinar, el dels postres...

Jo sempre sóc d'aquestes últimes. Si de vegades començaria els menús pel final!

Per tal d'aprofitar farina d'ametlla dels panellets que em va sobrar (sí, sí... dos mesos i mig ben bons la vaig tenir arraconada) vaig intentar fer una Tarta de Santiago. La recepta la vaig treure del bloc de la Gemma, i la veritat és que va quedar boníssima, esponjosa i tot, sense ser tan pastosa ni enfarfegadora com de costum.



I per l'aniversari de la mare, vaig voler fer un braç de gitano de llimona, que també havia vist a ca la Gemma. Però després de recórrer SET supermercats de renom (no vaig anar a la botiga del barri, eh) no el vaig saber trobar, el lemon curd. I mira que tinc ganes de tastar-lo, que el contrast àcid-dolç ha de ser curiós... Així doncs, el projecte es va quedar en un braç de gitano de maduixa (vaig substituir el lemon curd per melmelada de maduixa i el vaig decorar amb maduixes prèviament ensucrades i amb xocolata). Jo volia escriure "felicitats" amb xocolata, però ni el meu pols ni la cal·ligrafia m'hi van ajudar. Tot i així, va ser diverit enrotllar el pa de pessic. No ho havia fet mai i sembla una cosa molt complicada, però en realitat és força senzill!



(la foto la vaig fer massa tard i el suc de les maduixes es menjaven el sucre glacé)