27 de febrer 2010

Jo sempre tinc la raó

Algú que ja d’entrada se’t pugui presentar amb aquesta frase m’inspira poca confiança i certa ràbia. L’experiència, l’edat... No poso en dubte en cap moment que els coneixements adquirits al llarg dels anys tinguin un paper fonamental a l’hora de dirigir un grup. És mot important que aquell que et dóna ordres i t’indica què has de fer tingui un bagatge molt més extens que no pas el teu, i segur que el que tu has de fer ho podria fer amb els ulls tancats perquè s’ho sap de memòria. Però deixar per inútil a un altre quan et planteja una qüestió que potser s’havia passat per alt no crec que sigui massa greu, ni tan sols un motiu suficient per deixar anar un Jo sempre tinc la raó.


He tingut una setmana de pràctiques força intensa, i encara tinc per endavant fer l’informe de tot el procés. Amb el tutor de la pràctica vaig tenir una petita enganxada quan, mentre feia la ronda per totes les taules, ens va preguntar com va això? Jo feia un banc de dilucions, des d’1/10 fins a 1/800, i en aquell moment em barallava amb la pipeta per fer la d’1/800. Li vaig dir que m’estava costant ja que la pipeta de la qual disposava no era gaire adient. Per un comentari que vaig fer amb un to agradable i sense cap tipus d’intencionalitat obscura (només per avisar-lo que potser els resultats de la sèrie no serien gaire aproximats als esperats) vaig rebre un discurs sobre la meva suposada falta de paciència i poca traça a l’hora de fer servir el material del fabulós laboratori. Tot va concloure en un encara no estàs preparada per ser una bona biòloga, i només se’m va ocórrer contestar-li que ja ho sabia, que ningú neix ensenyat i que per alguna cosa estava allà. Tot i que em sembla que la meitat de la frase no la va sentir. No sóc de les que salto a la primera, em mossego molt bé la llengua sobretot quan em convé.


Òbviament la lectura de la mostra 1/800 no va sortir gaire bé, però ni a mi ni a cap dels meus companys. A part, obviant aquesta mostra, amb les lectures de la resta de tubs d’assaig vaig obtenir unes dades amb els quals havia de fer una recta de regressió, el coeficient de la qual em va sortir 0,998. Tan malament no pipetejo, coi! Sé que no n'he de fer cas, però no vaig poder evitar que el comentari em fes una mica de mal.

18 de febrer 2010

Menjar pastanagues va bé per la vista?

El mite nº 18 del nou llibre de'n Dan, 100 mites de la ciència, es titula La vitamina C no cura el refredat. I tal i com molt bé ell ens explica, de res ens servirà empatxar-nos de litres de suc de taronja per combatre el virus. I barrinant, m'ha vingut al cap una altra curiositat que relaciona aliments i vitamines, que he pogut desxifrar aquest any a la carrera: per què menjar pastanagues va bé per la vista? Quina és la relació entre la famosa vitamina A i el reforç de la visió? En aquest cas no estem parlant pas d'un mite, sinó que és ben cert.

El nostre ull està format per una zona que participa en la captació dels raigs de llum i una zona que s'encarrega de "transformar" els raigs de llum en impulsos nerviosos, que aniran a parar al cervell gràcies a les neurones. El camí que segueix la llum es podria resumir d'aquesta manera: els fotons entren per la còrnia, atravessen la pupil·la, passen pel cristal·lí (la lent que tenim dins l'ull, que es pot contraure o estirar en funció de si mirem de lluny o d'aprop) i viatgen a través de l'humor aquós (un líquid) fins que arriben a la retina. Allà hi trobem els fotorreceptors, els encarregats de "transformar" aquests fotons de llum en impulsos nerviosos.


I la vitamina A, què hi pinta en tot això?? Doncs dins els fotorreceptors (els cons i els bastons), hi tenim una molècula que deriva de la vitamina A, que s'anomena 11-cis-retinal. Aquesta molècula està associada als pigments visuals (que s'anomenen rodopsina als bastons i conopsina als cons), i és capaç de "captar" els fotons de llum, tot modificant la seva estructura. Un cop ha captat aquesta energia, pateix uns quants canvis i és capaç d'engegar tot un sistema de senyalització en cascada, que acaba obrint canals de sodi, i aquest entra massivament dins la cèl·lula. És com si obrissim una porta: el sodi vol entrar, i quan li donem l'oportunitat de fer-ho no s'ho pensa dues vegades.

I a partir d'aquí, per uns mecanismes força complexes, s'acaben excitant les neurones, que transmeten la senyal fins a unes regions determinades de l'encèfal.

Així doncs, ja veieu que tenim un precursor de la vitamina A a les cèl·lules encarregades de captar la llum. Més concretament, amb les pastanagues no ingerim vitamina A sinó betacarotè, que n'és un precursor. Però tot i així, a part de ser delicioses, contribuim a reforçar el sentit de la vista que els humans és un dels més ben desenvolupats.

Sempre que vaig a l'oftalmòleg em diuen que conservo molt bé la meva bona vista... Potser la meva dèria hi té alguna cosa a veure! :-)


Nota: i parlant de teca... nova capçalera enxocolatada!!!

17 de febrer 2010

Demanar consell

A l'hora de prendre decisions m'agrada reflexionar, posar en una balança els pros i els contres i totes aquestes coses. Intento treure conclusions per mi mateixa, però sovint també passa que topo amb persones que ja han viscut la mateixa situació que jo, persones a les quals puc demanar consell. Per experiència, per haver sabut triar, per haver-se fotut de morros, per conèixer a terceres persones que també han passat pel mateix... Per a certes coses encara no tinc prou edat com per tenir experiència acumulada, i un cop de mà sempre és benvingut i d'agrair.

El problema recau en saber "utilitzar" aquest consell. Vull dir que si estic molt perduda, si realment no sé què fer, si em falta una empenteta per acabar-me de decidir... Fins a quin punt el que m'aconsellin em pot ifluenciar "objectivament"? L'entusiasme de l'altra persona hi pot tenir molt a veure, i la pròpia personalitat també. Mantenir-se ferm, amb el cap fred i ser consicent en tot moment que el que t'estan recomanant és, simplement, una opinió subjectiva d'algú que et veu des de fora, crec que és força important. Et pot estalviar disgustos i temps perdut.



14 de febrer 2010

La nit estelada [RC]

Es van trobar al carreró de sempre, quan ja era negra nit. Aquell dia, però, el cel ras deixava entreveure la lluentor del centenar, del miler d’estels que jeien allà dalt, que il·luminaven els carrers i semblaven voler desemmascarar el seu encontre. Semblaven cridar, ei que són aquí!, mentre les dos figures fugisseres tan sols buscaven un racó on no poder discernir el seu cos de la seva ombra.

Un d’ells caminava mig encorbat, arrossegant els peus per les llambordes del carrer, i a cada passa que feia deixava anar un alenada d’aire de cansament. L’abric que duia el cobria de cap a peus, i amb prou feines es podien distingir un parell de punts brillants al seu rostre que resseguien el camí per no caure. L’altre, més vital, menys despenjat, duia un barret força elegant i unes sabates que ressonaven i el delataven fos on fos. Es van saludar amb un gest fred, inclinant lleugerament el cap. Ja n’hi havia prou per reconèixer-se. L’home encorbat va obrir-se l’abric i en va treure uns manuscrits que tenia amagats entre la camisa i el seu cos. Si això s’arriba a saber, ens en pot caure una de ben grossa, tot a la merda. I això no ens convé. Ja saps què has de fer. L’altre va assentir, li va treure els papers de les mans i tal i com havia fet l’altre home, se’ls va amagar entre la camisa i el cos. Va burxar-se les butxaques, en va treure una cigarreta i llumins. En va encendre un i es va allunyar amb passes decidides cap als afores del poble, mentre la cigarreta es consumia als seus dits.

L’home de la cigarreta s’aturà davant d’una masia que hi havia a la carretera que conduïa cap al turó que aïllava el poble de la resta del món. Era una masia antiga que havia estat reformada de dalt a baix. El tancat, els porticons, les portes... Tot havia estat reconstruït amb fusta. A aquelles hores encara s’intuïa una llum tènue rere les cortines de la sala d’estar. Perfecte, va pensar. Va revisar un cop més els documents que li havien estat lliurats i, decidit, va picar tres cops a la porta. Una veu femenina va cridar ja va, ja va des de dins. Va esperar. Va sentir com la dona feia córrer el pestell de la porta, i tot seguit com aquesta s'obria. Ell va dibuixar el millor dels seus somriures, i ella el va correspondre; van intercanviar quatre mots i ell va entrar dins la casa, mentre la porta es tancava darrere seu. Caminava rere la dona, que el guiava cap a la sala d'estar d'on havia estat destorbada. Amb un cop sec la va estabornir, i arrossegà el seu cos fins a col·locar-lo sobre la butaca tapissada de cuir vermell que presidia la sala. Tot seguit va tornar a treure la capsa de llumins de la butxaca, n'encengué un i el llençà a terra. Els llistons de fusta començaren a cremar, les flames es van propagar cap a les portes, els porticons... El foc li il·luminava les pupil·les i el rostre, que es mostrava impassible. Quan va reaccionar, va sortir d'allà i va fugir cap al turó, deixant enrere la dona envoltada de flames i una casa que es consumia.

Al cap de mitja hora va arribar al capdamunt del turó des del qual podia observar tot el poble, enclotat dins la vall. Des d'allà estant, una gran columna de fum negre s'estenia davant dels seus ulls. La masia seguia cremant, incansable, i alguns vilatans començaven a despertar-se i a notar que el vent de ponent que bufava els portava un carregament de cendra i sutge. Aquelles muntanyes els aïllaven de tot i de tothom, i tan ell com l’home encorbat contribuïen a que això seguís així. Que certs afers veiessin la llum els podria portar molts problemes.


La Nit Estelada, Vincent Van Gogh 1889

Teniu moltes més propostes entorn a aquest quadre a Relats Conjunts.

12 de febrer 2010

The Cove

En Jansy, un cinèfil de cap a peus (i que cada any organitza la Travessa dels Òscars) em va recomanar que veiés The Cove, un documental que ha rebut una nominació als Òscars 2010 com a millor documental. La temàtica al voltant de la qual gira el fil conductor del documental és la massacre de matança de dofins que té lloc cada any al poble de Taiji, al Japó. Em va avisar de que era dur, i és cert. Òbviament m'ha caigut la llagrimeta, no ho he pogut evitar, però sobretot m'entren calfreds i una angúnia que em fan tremolar de valent. Abans de començar amb un resum que us faré del documental, m'agradaria agrair-li a en Jansy que em donés a conèixer l'existència d'aquesta producció.



Ric O’Barry, un ensinistrador de dofins, va ser qui als anys seixanta va capturar les cinc femelles que serien les protagonistes de la sèrie Flipper. A aquella època, tan sols hi havia tres dofinaris pròpiament dits, però va esclatar el boom i els grans beneficis que proporcionen aquests negocis van provocar una poliferació massiva d'instal·lacions d'aquesta mena. Els beneficis, però, són unilaterals, pel simple fet que els dofins en són els grans perjudicats: deixant de banda l'estrès que pateixen i que l'espai del que disposen és ridícul en comparació amb les grans distàncies que estan acostumats a recórrer... D'on vénen? La gran majoria no han nascut en captivitat, sinó que són caçats i capturats.

En Rick és qui fa de narrador al documental i explica com va arribar al límit, a un punt d'inflexió a la seva vida. Decidí fer un gir de 180 graus i intentar fer alguna cosa per posar remei a aquella bogeria de la qual se sentia responsable. Investigant, va descobrir on té lloc una de les grans matances de dofins del món. Taiji és un indret de pas per a milers de dofins entre els mesos de setembre i març. Els pescadors de la zona fan sorolls eixordadors tot picant bares de ferro. Sons que desorienten i atordeixen als dofins. Un cop els han acorralat amb xarxes, prop de la costa, ensinistradors de dofins de tot el món (assabentats d'aquest mercat) comencen a fer tria, a seleccionar quins exemplars es volen endur. Després, els dofins rebutjats són conduits cap a una cala més petita i amagada, on el que hi passa sembla ser secret d'estat. Els camins i vies d'accés estan altament protegits, i els pescadors fan el possible per allunyar d'aquell indret a curiosos, periodistes i activistes. Des de la cala adjacent es pot intuir com l'aigua es tenyeix de vermell, però sense imatges, sons o qualsevol tipus d'enregistrament no es pot demostrar res. És com si tot aquell infern no existís. Al documental es mostra tot el procés dut a terme per Rick i els seus col·laboradors per tal de treure a la llum aquesta barbàrie, i paral·lelament es van lligant caps sobre molts afers relacionats amb la caça de dofins i balenes, sobretot fent referència a quina és la postura del govern japonès i quines armes de manipulació empra.


Per què els pescadors de Taiji contribueixen a aquesta massacre? No és només un afer econòmic, sinó que els han fet creure que la principal causa de la davallada de la pesca a les seves costes és dels dofins. Ningú anomena la sobrepesca incontrolada de la mà de l'home, per suposat.

La carn de dofí no és pas consumida pels japonesos, no forma part de la seva dieta. És més, conté alts nivells de mercuri (derivats de la intoxicació de les aigües). És un element molt tòxic que si és consumit per dones embarassades genera malformacions i greus deficiències als nounats. On va a parar, doncs? Amb anàlisis d'ADN s'ha demostrat que, en molts casos, es ven... com si fos carn de balena.

La Comissió Balenera Internacional va prohibir el 1982 la caça de balenes. Hi ha, però, una clàusula que en permet la caça d'un nombre reduit d'exemplars amb finalitats científiques. I feta la llei, feta la trampa. A més, el Japó intenta vetar aquesta llei i hi ha força països que li dónen suport (sobretot petites illes del Carib). No sense una suculenta aportació econòmica, òbviament.


I podria seguir, però val més que no. Certes coses posen de mala llet i a més, prefereixo que a qui li vingui de gust veure-la, pugui descobrir-ho per ell mateix, i en faci les seves pròpies interpretacions. Jo la recomanaria a tothom, de debò. És molt impactant i fa mal, però de vegades no n'hi prou amb quatre paraules que te'n facin un esbós.

06 de febrer 2010

Qui ha dit que la genètica és avorrida?

A primera vista, la genètica no és pas avorrida: una molècula helicoïdal, increïblement condensada, és qui poseeix la clau que obre el pany de la nostra existència, del nostre ésser. És molt interessant i força curiós com a través de l'evolució s'han arribat a generar processos tan complicats i interconnectats entre sí. Som ben bé una màquina molt ben regulada, més complexa del que us pugueu imaginar. Però quan comences a estudiar, et bombardegen un munt de noms, processos de regulació gènica, proteïnes... Que espanten una mica.

Per sort, però, hi ha una part de l'assignatura de resolució de problemes. Per tal de posar en pràctica els mecanismes d'herència i coses així, se solen emprar sempre els mateixos exemples: la famosíssima Drosophila melanogaster, pèsols, la cresta de la gallina (la forma de la qual ve determinada per un fenomen d'interacció entre gens), ratolins...


Però també es pot tenir més imaginació i per treure ferro a un examen, plantejar un problema així:




(imatge extreta d'un model d'examen de l'any 2007... no m'ho he inventat!)


He de dir que no he estat mai seguidora d'aquesta sèrie, en conec els trets bàsics... però tot i així fa gràcia!


Per als més inquiets: si no m'he equivocat: a)39% b)39% c)1,2% d)4,4%

04 de febrer 2010

Apostes

Qui no ha fet mai una aposta: per fer broma, en un partit de futbol, en una nit de gresca...

Què t'hi jugues a que...

Doncs estudiant també se'n poden fer! Si més no, el mal tràngol es relativitza.

Demà tinc exàmen de citologia i histologia, tan de teoria com de pràctiques. A la part pràctica, ens passen 20 diapositives amb imatges de preparacions de teixits que hem vist al laboratori. I hem de saber què són.

De les quaranta més o menys que hem vist, jo he fet la meva aposta. Us en poso cinc (20 són moltes!) i ja us diré si tinc intuició o no!

A sota teniu els teixits als quals pertanyen... però desordenats. Algú s'atreviria a jugar al joc de les parelles? Aviso, si algú ho endevina tot, que vingui demà a les 10 del matí a suplir-me a l'examen eh!


Ah! I no cal que piqueu a sobre per veure'n el nom... que no hi és! Ahá! Us he enganxat! Que jo també ho faig, això!







I les possibles ubicacions són:

- pàncrees
- bufeta de l'orina
- os en desenvolupament
- orella
- fèmur


5/02/2010, 19:30.
Les respostes, en forma de comentari

Per cert, 4 de 5. El pàncrees no ha sortit...