Hi ha una nina...

És una nina d'ulls clars, pell blanca i ulleres, que sap molt bé com robar-te un bocí de cor i no tornar-te'l fins al cap d'uns quants dies. De fet, te n'adones que en realitat no te'l torna del tot, se'n queda un bocí i hi va jugant de tant en tant, com si fos una piloteta, passant-se'l d'una mà a l'altra amb cura. I cada cop que notes a faltar alguna cosa, saps que és aquell bocinet que et falta el que fa que la seva imatge et vingui a la memòria.

Hi ha una nina que no aixeca un pam de terra, però que sap molt bé que per agafar els caramels de maduixa que tenim amagats al casal ha de donar la volta a la taula i remenar dins la caixa de cartó. També sap que si em busca les pessigolles, faré veure que me les ha trobat i que m'hi tornaré.

És una especialista del camuflatge, sobretot els dies de fred. Sota una bufanda gruixuda i un barret de llana s'hi amaguen uns llavis que somriuen, i uns ulls vius, desperts, que no coneixen què és això de la mandra i la son. És un encant veure com mig arrossega la bufanda, i per recollir-la dóna voltes sobre sí mateixa, fins que la mare amb un somriure se n'adona i li posa bé al voltant del coll.

Sí, ho reconec: desvio un minut la meva ruta diària per poder-li dir bon dia i robar-li subtilment una espurna d'infantesa que m'acompanya la resta del matí.