20 d’octubre 2010

Noia llegint una carta davant una finestra [RC]



Com cada primer diumenge de mes, la carta havia arribat puntualment. El sobre, sense cap arruga. La direcció escrita amb una cal·ligrafia deliciosa. I el segell, ben posat a la part superior dreta. Per la part del darrere, el contingut del sobre estava segellat sota una marca de lacre color vermell intens, on s'hi podia identificar el relleu d'un escut que ella no havia vist mai abans. Bé, sí, l'havia vist en totes i cadascuna de les cartes que li arribaven mensualment des de feia un parell d'anys. A la part del remitent, però, no s'hi llegia res. No sabia ni qui era ni on viva la persona misteriosa que li enviava les cartes.


Que el seu corresponsal fos un individu misteriós no era pas el que més la neguitejava, sinó el contingut de les cartes. Encara recordava el primer cop que va obrir una d'aquelles cartes... S'esperava qualsevol cosa: una carta d'amor, una amenaça, una notificació de defunció d'un familiar... Però allò no. Cada carta que li arribava estava plena, pleníssima del no-res. Fulls molt polits, emblanquinats, que es veien de qualitat. Normalment n'hi havia un, però algun cop el sobre havia arribat més carregat. Primer va pensar que era una broma, però després se'n va desdir: algú es gastaria tants diners en paper del car, en posar-ho dins d'un sobre i fer venir un carter expressament fins a aquest racó de món tan sols per gastar una broma? Si l'objectiu era espantar-la aquest no era un bon mètode, la curiositat superava la basarda. No creia que allò fos una broma, sinó alguna cosa important.


I si ho era tant, d'important, potser la clau és que estava escrit amb algun tipus d'estratagema per tal que el seu destinatari ho pogués llegir, i ningú més. En algun lloc hi havia algú que confiava en que ella fos capaç de descobrir quina tècnica s'estava utilitzant per escriure els missatges, potser. Ho havia provat tot, tot el que li venia al cap: havia espolsat cendres per sobre per si estava escrit amb cera blanca; ho havia posat sobre un ferro roent perquè l'escalfor faria aparèixer un text escrit amb suc de llimona; havia mullat el paper perquè havia sentit a dir que certs missatges secrets es podien llegir d'aquesta manera... I res de res. Els fulls continuaven buits, ben buits. Més o menys socarrimats, bruts i molls, però buits.


Cada dia, de bon matí, quan el sol li il·luminava la cambra, agafava una de les cartes i se la mirava i remirava, i la posava a contra llum... Esperant que per art de màgia hi aparegués alguna cosa.


Més propostes a Relats Conjunts!

8 comentaris :

  1. I pregunto jo?....seria possible de saber com acaba......m'he quedat intrigat

    ResponElimina
  2. Ostres, quin misteri! Suposo que la gràcia està aquí, en deixar-ho d'aquesta manera, amb les cartes encara buides. Però em sembla que ens quedarem amb les ganes de saber qui i què escriu a aquesta noia. Alguna pista?

    ResponElimina
  3. M'agrada com descrius aquest relat.

    ResponElimina
  4. M'he quedat com el Garbi, quin misteri!! Serà paper de coca??

    Una abraçada, Laia :)**

    ResponElimina
  5. Jo diria que es tracta d'una invitació a escriure-hi, a la fi un paper en blanc no és més que això.

    ResponElimina
  6. M'he quedat amb les ganes de saber que hi posa a les cartes. Molt bo!

    ResponElimina