Diluviava, i tenia ganes de mullar-me. Però sóc a casa, no treballo pels matins (només algunes tardes) i encara no he començat les classes. La nevera mig plena, i el dinar fet. Cap urgència. No he quedat amb ningú. I a fora plou amb ganes, vull mullar-me. Si allargo el braç per la finestra no em mullo, ja que el vent bufa de l'altre costat i la teulada fa de porxo.
Quin rotllo. Podria inventar-me alguna excusa per sortir. Com per exemple, tenir unes ganes boges de menjar raïm i no tenir-ne a casa, i haver de baixar a comprar-ne.
Massa rebuscat. I tampoc calen excuses. Tenir ganes de mullar-me ja és en sí una raó prou solvent que justifica qualsevol tonteria que em vingui de gust fer.
Bambes, samarreta de màniga curta i pantalons llargs. He baixat a peu per les escales, he sortit per la porta i he començat a caminar per anar fins al primer semàfor i tornar.
Als cinc segons les gotes grosses ja m'havien mullat les espatlles.
Als vint segons la samarreta se m'enganxava a la pell i el color verd s'havia intensificat notablement.
Als cinquanta segons he arribat al semàfor. Una dona sota el paraigua esperava que es posés verd. M'ha mirat amb cara estranya de dalt a baix i m'ha dit que em constiparia. Li he somrigut, el semàfor s'ha posat verd i jo he tornat a casa corrent.
Un cop a dalt, m'he escorregut la roba i els cabells, i m'he posat roba eixuta. Però la sensació de l'aigua, l'olor... M'ha relaxat moltíssim. I això que el dia no havia començat gaire bé.
Necessitava un ruixat que fes net.
Escrits
6 comentaris:
XeXu
17 de setembre de 2010 19:06
Permalink this comment
1
Doncs jo he arribat a la feina com una sopa, i no m'ha fet tanta gràcia. Sort que el de seguretat m'ha deixat una dessuadora, la meva samarreta encara no estava seca a l'hora de marxar.
Ada
17 de setembre de 2010 20:00
Permalink this comment
1
Mullar-se quan plou és el millor, per a què un paraigües? És molt més divertit mullar-se! Molt ben fet!
Alasanid
17 de setembre de 2010 22:30
Permalink this comment
1
Ben fet!!
A mi m'ha vingut de gust ficar els peus en remull i com que portava sandàlies ha estat molt fàcil amb l'aigua que baixava pel carrer tot i que llavors només espurnejava.
nimue
19 de setembre de 2010 20:56
Permalink this comment
1
jo odie mullar-me!!!!! no m'agrada gens la pluja ni la sensació d'anar com una sopa!!! snif!!! vull una mica més d'estiu!!
rits
20 de setembre de 2010 14:20
Permalink this comment
1
em recordes la cançó dels pets "està plovent i no tinc cap pressa...." és fantàstic quan és així.
Al vespre em vaig mullar força i tb vaig somriure de valent (tot i que el concert que anava a veure es va anul·lar....)
Laia
20 de setembre de 2010 21:17
Permalink this comment
1
Xexu, em sap greu :S Com a mínim espero que no hagis agafat un bon constipat!
Ada, a mi m'encanta, tot i que:
1) Risc de constipar-me=mig/alt
2) Els cabells = horrorosos!!!!
Alasanid, és que em sembla que per casa teva, quan plou... ho fa de valent!!! :) però molt ben fet!
Nimue... doncs s'acaba! Noia, que tothom pugui estar content, no?
Rits, no la coneixia la cançó! podria esborrar el post i posar-hi només la cançó.
Em sap greu això del concert! :S
Publica un comentari