12 de setembre 2010

Moai [RC]







Poca gent coneix la història dels homes de roca. Homes forts i robusts que temps enrere van ser acusats de greuges que no havien comès, de trifulgues que no eren obra seva, i la sort no els va portar per bon camí. Pobres homes de roca... Com que crec que la seva història mereix ser explicada, jo mateixa m'encarregaré de que vosaltres pugueu fer de trobadors amateurs i la pugueu explicar a tothom. Potser aquesta és l'única manera de recordar-los.



Ja fa molts anys, tants que ja m'he descomptat, els homes de roca ocupaven una petita illa a l'hemisferi sud. Un petit racó de món situat a meitat camí entre l'equador i l'Antàrtida. Al vessant nord de l'illa sempre hi feia una temperatura agradable, uns 24ºC, i hi plovia de tant en tant. Hi havia selves frondoses, muntanyes verges i verdes i platges paradisíaques. En canvi, al vessant sud de l'illa les característiques climatològiques eren del tot antagòniques, i força semblants a les del continent antàrtic: fred, plaques de gel, muntanyes amb neu perpètua...


Els homes de roca eren força alts, i tenien una força desmesurada gràcies al material del qual estaven fets. Podien trencar cocos amb el dit del peu i construir-se una cova a la muntanya utilitzant només les seves mans per excavar. Solien freqüentar el vessant nord de l'illa, però tot i així de tant en tant feien excursions cap a l'univers gelat que hi havia a l'altra banda, ja que eren capaços de resistir qualsevol temperatura.


Però els homes de roca no eren els únics habitants de l'illa: l'havien de compartir amb els homes de gel, uns gegants de més de cinc metres que si els toquéssiu quedaríeu petrificats de per vida. I el seu caràcter feia honor al seu nom: eren més reservats, esquerps i poc oberts a les visites; i com molt bé haureu pensat, ocupaven el vessant sud de l'illa.


Ambdós comunitats van conviure durant segles perfectament, sense molestar-se els uns als altres, gaudint del que l'illa els oferia. Els homes de gel mai viatjaven cap al nord perquè no suportaven l'escalfor, però en canvi rebien visites dels homes de roca periòdicament. Si es creuaven en algun caminoi muntanyenc, se saludaven cordialment i cadascú seguia el seu camí. Dos comunitats diferents, dues vides diferents. I ningú es queixava.



Però sempre hi ha un "Fins que...". I el nostre va arribar fa uns quants segles. Durant dos anys, l'illa va embogir. Al nord hi va començar a fer un fred hivernal, i al sud la neu es fonia. L'illa s'havia invertit, i els homes de roca, estranyats però sense patir per les baixes temperatures, van decidir emigrar una mica cap al centre de l'illa per estar més còmodes. Però els homes de gel sí que en van patir les conseqüències, i van centrar tota la seva ira i el seu malestar cap als homes de roca.


Segons ells, la culpa de que les geleres avancessin a una velocitat vertiginosa era perquè la roca que hi havia a sota les estava desplaçant, seguint unes suposades ordres que el cap dels homes de roca havia dictaminat. Les allaus eren provocades pel moviment de les muntanyes de roca, que trontollaven quan els homes de roca les travessaven. La neu no quallava als pics més alts perquè aquelles muntanyes havien estat foradades per dins i hi havien construït xemeneies, el fum de les quals les escalfava. I els homes de roca estaven a totes les seves acusacions, a totes les possibles explicacions que intentaven trobar a aquell estrany fenomen. Era el joc dels disbarats, a veure qui la deia més grossa.


Un dia, de matinada, els homes de gel van decidir entrar en acció, amb tota la seva fúria. Els arbres començaren a perdre les fulles, les platges quedaren cobertes de flocs de neu i les coves inundades. Van provocar vents huracanats i gèlids que tot ho glaçaven, i que s'esmunyien pels petits foradets i porus dels homes de roca. A causa de les baixes temperatures i la humitat d'aquelles tempestes, els homes de roca van quedar petrificats, latents, esperant una solució càlida que no arribava. Amb el temps, la manca d'aigua i minerals els va anar debilitant, fins al punt que van perdre el coneixement. Però no eternament.


Poc a poc, l'illa tornà a la normalitat: el fred al sud, l'escalfor al nord. Els raigs de sol van anar desfent mica en mica els petits cristalls de gel que havien empresonat l'ànima dels homes de roca sota uns cossos inerts. Recobraren el coneixement, però no la llibertat. En obrir els ulls es van adonar que els homes de gel, durant la seva llarga letargia, els havien enterrat fins a les espatlles excavant a les muntanyes. Es trobaven envoltats de la seva pròpia essència, és a dir, de roca i més roca, i coneixedors de com n'era de dur aquell material, no van trigar gaire a abandonar tota esperança de poder-se alliberar. Amb les mans soterrades i amb la mínima mobilitat, no hi podien fer res. I allí es van quedar observant el mar del nord que s'estenia fins allà on arribava la vista, onejant lliurement, sense lligams, fins que la tristor els va acabar de consumir.



Avui en dia a l'illa només hi queden les estructures rocoses que segles enrere van acollir les ànimes bonifàcies dels homes de roca. Uns rostres durs marcats per la duresa del seus últims dies. Però si encara poguessin parlar, de ben segur que no ens cansaríem d'escoltar les històries que van ocórrer ja fa molts anys, tants que ja m'he descomptat, en aquella illa tan misteriosa.


Més propostes a Relats Conjunts!

12 comentaris :

  1. Caram, quina història! Has generat tota una llegenda, està molt ben explicada. Felicitats per un text de tanta qualitat.

    ResponElimina
  2. oooh!! m'ha encantat la història! aquestes figures són tan suggerents, veritat? B7s!

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. Quina història més bonica! Felicitats!!!

    ResponElimina
  5. ningú escapa a les disputes terrenals, per molt de pedra que siguin.
    Bon relat

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt. Jo tampoc me'n cansaria d'escoltar més històries d'aquestes que van ocórrer ja fa molts anys en aquesta illa misteriosa. ;-)

    ResponElimina
  7. Quantes històries podrien amagar aquests homes de pedra? Quina llegenda que has creat! Enhorabona!

    ResponElimina
  8. Molt, molt bona!

    i quina mala llet els homes de gel, es mereixerien fer cap a un micro gegant!

    *Sànset*

    ResponElimina
  9. Bon relat èpic amb rerefons de denuncia de canvi climàtic i la interacció de dos comunitats aïllades en un espai que només els permet la convivència forçada o la guerra. La culpa sempre és del veí al que no volem conèixer i al que demonitzem.

    ResponElimina
  10. Moltes gràcies a tots!!! Me n'alegro que us hagi agradat!

    ResponElimina
  11. Passo tard, com quasi sempre... però no em puc estar de dir que t'ha sortit un relat magnífic! Quina imaginació!!

    ResponElimina