20 de setembre 2010

Llunàtica

Sempre se sol dir que ningú ens coneix tan bé com nosaltres mateixos, però la veritat és que crec que hi ha situacions que trenquen la norma. Sí que és cert que ningú pot entrar dins el nostre cap i saber què pensem, però també crec que molts cops fem coses o ens comportem de manera determinada sense ser-ne conscients o de manera impulsiva sense poder-hi posar remei. O com a mínim, a mi em passa.

M'han dit que sóc una mica llunàtica, que puc tenir canvis d'humor en poc temps. Ara contenta, ara trista. Que primer contesto amb un to afable i animat i al cap d'una estona, puc ser mig borde i estar decaiguda. M'ho ha dit gent que viu amb mi, que m'ha hagut de suportar moltes hores de la meva vida i que em segueix suportant. Mai m'ho ha dit ningú més. De cara a la galeria els qui em coneixen crec que em consideren una persona sociable i alegre. Amb defectes, òbviament. Tinc una mica massa sentit de la responsabilitat, i puc posar-me excessivament nerviosa en situacions d'estrès. I mil coses més. Però el que em sap més greu és això de ser mig llunàtica. No sé per què em passa, és una mena de reacció estranya i exagerada envers el que em pugui passar pel cap. Com si m'ho prengués tot molt a la valenta: pensar en alguna cosa trista o que em pot sortir malament, i canviar el xip. I quan me n'adono, ja és una mica massa tard i segur que m'he adreçat a algú de manera inadequada, sense que en tingués la culpa.

Però això sí que ho tinc: sé demanar perdó quan reconec que m'he excedit o he dit el que no tocava.

Llunàtica. A mi m'agrada més saturn...

5 comentaris :

  1. psss... mentre no et creixin els ullals, et surti pèl per tot el cos i morro de llop, tranquil·la que no és res !!

    :P

    ResponElimina
  2. dona, i quin problema hi ha en ser llunàtica? en lo bonica que és la lluna!!!! jo tb ho sóc. simplement, no passa res, és bo saber-ho, perquè així et sents un pèl més alliberada pels canvis que sents.

    a mi m'agrada Urà. I no sé perquè, però sempre m'ha agradat. Potser perquè és el que em va tocar estudiar de petita, perquè a ningú li agrada, perquè és fred. potser perquè queda amagat pels grans gegants i admirats júpiter i saturn. No sé.

    uix, ja veus quin rotllo t'he clavat! sorry!!! és la lluna, que creix, i creix i creix aquests dies!!!

    ResponElimina
  3. Pot ser que exagerin una mica també, però no t'ha de preocupar. Només que els canvis d'humor solen tenir motius, i si aquests són sobtats i constants, sense posar-nos tremendistes, que podríem, pot ser que tinguis certa inestabilitat emocional, que les coses t'afecten més del que haurien en una situació normal, o deixes que t'afectin més.

    ResponElimina
  4. He passat a llegir el relat i no me'n puc estar :)

    sí, sí, ets una borde i una llunàtica... però mola ;)

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  5. Jo crec que tots en som una mica de llunàtics... Béeee, val... uns més que uns altres. Però cadascú té lo seu, no? Ara, això de saber demanar perdó quan toca, realment només està a l'abast de ben pocs. Així que ja pots sentir-te ben orgullosa... ;)
    Petons!

    ResponElimina