30 d’agost 2010

L'orca


Fa molt de temps que vaig encetar un monogràfic de cetacis en aquest bloc. Dedicava un post a una espècie en concret, i poc a poc ho he anat deixant perquè la veritat és que requereix molt de temps... No cregueu que jo tot això que explico ja ve de sèrie dins el meu cap! Hi ha recerca d'informació, escriure-la... Bé, que intento que quedi bonic i una mica currat. Però el fet d'haver acabat escollint ser de bata no vol dir que tot això em deixi d'agradar, i per tant he decidit tornar-hi.

En anteriors edicions del Monogràfic de Cetacis del Cau, us havia parlat de balenes: Els rorquals en general (i més específicament el rorqual blau, la balena geperuda i el rorqual comú) i també la balena franca austral (trobareu els enllaços al peu del post). Encara hi ha moltes balenes i rorquals dels quals no us he parlat, però l'única diferència notable que he trobat entre les balenes pròpiament dites (família Balaenidae) i els rorquals (família Balaenopteridae) és que els primers no tenen aleta dorsal, i en canvi els altres sí.

I bé, he decidit passar pàgina i parlar-vos dels cetacis que tenen dents, els odontocets. I dintre d'aquests, començaré per l'Orca.

L'Orca (Orcinus orca) és un delfínid, és a dir, un dofí oceànic (família Delphinidae). Aquí la coneixem com a Orca, però als indrets de parla anglesa se la coneix com a Killer whale, és a dir, balena assassina. I això condueix a la gent a creure erròniament que l'orca és una balena. I no ho és pas! No té barbes, no és tan gran, i filogenèticament no ha seguit la via evolutiva de les balenes, sinó la dels dofins.

Per què doncs se la coneix amb aquest sobrenom? Doncs perquè l'orca és un superdepredador: s'alimenta de tot. En una xarxa tròfica, la trobaríem al final de tot. Pot menjar peix, calamars, crustacis, dofins, foques, taurons i fins i tot balenes. Un grup de tres o quatre orques, cadascuna d'uns 9 metres de llargada, es poden arribar a enfrontar a una balena de 20 metres. En molts casos, el que de vegades fan, però, és atacar a les cries que migren amb les seves mares.



Imatge extreta de la web http://maps.grida.no

Tot i tenir una dieta tan variada, les orques se solen especialitzar en un tipus determinat de dieta o de tècnica de caça en funció del lloc on visquin. Per exemple, les orques del nord de Noruega mengen sobretot arengs, tot arraconant-los en petits grups i fent-los pujar cap a la superfície. Així mateix, també han après a aprofitar-se dels arengs que cauen de les xarxes dels vaixells de pesca. Per altra banda, les orques de l'Estret de Gibraltar s'alimenten bàsicament de tonyines.


Com a trets morfològics generals, aquests cetacis són els dofins més grans: els mascles solen fer uns 9 metres de llargada i poden arribar a pesar 6,5 tones. Les femelles, en canvi, són més petites. Però el que més les caracteritza és la seva coloració blanca i negra, la taca blanca de l'ull, i també la seva enorme i triangular aleta dorsal.


Font: AFSC


D'orques en podem trobar a tots els oceans del món, tot i que freqüenten les zones costaneres i d'aigües relativament càlides. Dins de l'espècie, se n'han arribat a identificar unes tres subpoblacions a través dels seus DNAs mitocondrials, que serien les següents:

- Resident stocks: viuen en grups de varis individus i són les que poden ser vistes amb major freqüència prop de les costes. S'alimenten de peixos principalment, i no fan grans rutes migratòries sinó que són sedentàries en una zona determinada.

- Transients: viatgen en solitari o bé en grups de 2-3 individus. Són les orques superdepredadores, les que s'alimenten d'animals relativament grans com les foques, els lleons marins, els dofins...

- Offshores: són orques de les quals no se'n coneix gaire cosa. Viatgen per aigües obertes continentals, en grups d'uns 30-60 individus. Sembla ser que principalment s'alimenten de peixos (entre ells, també taurons).


Actualment no es pot afirmar si les orques es troben en perill d'extinció o no per la manca de dades, segons la IUCN. Però tot i així, cal intentar no destruir-ne l'hàbitat ja que seria un llàstima que una espècie tan sorprenent com aquesta entrés en regressió.



Fonts:


----------------------


Monogràfic de cetacis (altres entrades)

4 comentaris :

  1. Molt interessant, com sempre. Veus, jo no tenia clar que les orques s'acostessin més als dofins, però la veritat és que per les característiques sembla que hi hagin d'estar més emparentades, com és el cas.

    Així que et passes a la bata, eh...

    ResponElimina
  2. M'ha encantat l'entrada!!! *O*

    No sabia que hi havia orques que viatgen solitàriament...Això ha sigut nou per a mi =O Sempre les he considerat de grup.

    Encara que no comenti, llegeixo tots els posts eeh ;)

    ResponElimina
  3. Modificació a 31/8: No havia posat la fitxa tècnica!

    ResponElimina
  4. Xexu, com ja vaig dir en aquell post, el duel bata-bota mai morirà, sempre em quedarà el rau-rau. I qui sap mai del que podré treballar en un futur... Jo no abandono de moment, agafo una altra drecera que espero que em pugui portar al mateix lloc... Una feina que m'agradi i m'ompli!



    Èlia, jo de les que van en parella n'he sentit a parlar... No sé si les solitàries ho seran pel fet que abandonen el grup o perquè de per sí van a la seva bola. Però valentes ho són!

    ResponElimina